Músic, cantant, escriptor, traductor... Com et presentes?

Qui em pregunta, has oblidat que soc filla de la meva mare. Sí, és veritat, si són totes elles. En el que a la traducció es refereix, després d'haver estudiat la ciència del llenguatge, me'n vaig anar a Vitòria a estudiar traducció. Veig més professió de traducció, no obstant això, encara que m'interessa molt i no m'avorreix, li retorno. La música, en canvi, m'agradaria que fos un ofici, però el veig més com a afició i com a expressió que necessito. Quant a l'escriptora, és una cosa molt nova, fins ara en la targeta de presentació no apareixia així, però és cert que jo sempre he escrit cançons. Ara tinc un projecte per a escriure en una residència d'escriptors, però no m'allunyaré tant perquè escriuré poesies (veure). Nahia Zubeldia, guanyadora de la residència d'escriptura de Nekatoenea). En aquesta experiència, la qual cosa vull és anar a escriure, despullar-me i escriure sincerament, sense excuses, veure el que tinc en el ventre; però des del punt de vista del format no és un exercici tan nou.

Pots explicar aquesta estada d'escriptors?

L'Institut Cultural Basc, l'Associació d'Escriptors Bascos i CPIE Euskal Itsasbazterra proposen una residència d'escriptors per a tots els anys (veure. Residència de creació literària Nekatoenea: nova convocatòria) La particularitat d'enguany és que també participa la Fundació Elkano de Getaria, ja que es compleixen cinc segles de la volta al món d'Elkano. Un mes estaré en Nekatoenea, tinc molta gràcia de poder estar escrivint poesies a Hendaia, en la bella casa al costat del castell d'Abbadia. No es tracta de poemes sobre Elkano, però sí d'una connexió amb Elkano, aquesta és una de les condicions. Llavors estaran en la mar, amb la paraula oberta. Quan Elkano va donar la volta al món, per a ell era la mar, una esperança molt animada de conèixer el món per a descobrir les coses. Des de llavors el món se'ns ha reduït molt, tot és aquí i la mar ens ha ensenyat que té visats molt foscos. Al Mediterrani, moltes persones estan morint. Aquestes persones que s'arrisquen a creuar la mar, com nosaltres en l'època, buscaran un món millor, és a dir, aquestes persones ara veuen la mar des de la nostra perspectiva. Aquest és el punt de partida que recordo ara, després ja veuré on em porta, perquè en la pràctica, quan escrius, el rumb canvia amb freqüència.

Sent de Ziburu, com és la teva relació amb la mar?

Sempre he tingut la mar. Fa uns deu anys que visc en Hazparne, en Lekorne, i és veritat que em falta. Des de petit i en la infància sempre estàvem en la mar. Encara que tinc un oncle que viatja molt amb vaixell, a l'estiu anàvem amb ell a Bretanya, on la meva dona és nativa, i allí a passejar amb vaixell, en illes. També anàvem d'Hendaia a Bermeo i he fet moltes sortides d'aquest tipus. No soc un navegant però m'encanta viure en la mar, bussejar, navegar amb vaixell, tenir aquesta riquesa per a observar el teu país des d'un altre punt de vista, i viure en el vaixell, com canvia el temps. D'estar sec a estar surant, el temps és molt diferent, en l'aigua, tens molt menys estímuls i sembla que el temps es per a, ets aquí. Estar a bord del veler té una mica de meditació per a mi.

En terra, en canvi, no et detens. Aquesta diversitat d'activitats és una opció, una obligació?

No és una obligació, crec que és una opció inconscient, m'encanta caminar per moltes coses, tenir projectes diferents al cap. Després hi ha un punt d'obligació en algunes coses; per exemple, la ikastola dels nens pren molt temps. Després la traducció també és un gran comensal de temps, encara que ho estimo, a vegades cal treballar molt. Però, de totes maneres, l'amb si fent de tot. D'altra banda, m'obligo a parar-me algunes vegades, em prenc unes setmanes per a estar tranquil amb els meus fills; també m'agrada no fer res, però no gaire.

De la música, Lumitik Unamara, un salt sense transició. Ets músic eclèctic?

La música sempre l'he fet amb la gent, aquí està el vincle per a mi. No tinc formació musical, no tinc molta teoria, així que quan parlo de música ho faig sense pensar-ho massa, com ve i com surt amb la gent que estic. Va començar naturalment en la família, amb el grup Unama. Sempre estàvem cantant en la nostra família, en els cerimònies o a casa, llavors creguem aquest quartet amb el nostre germà i els nostres cosins. Després vaig caminar en un altre grup amb el pare dels meus fills. La de Lumi va ser una cosa especial al principi, ja que el projecte va sorgir amb el meu actual parella, però comencem a tocar en la música, abans de convertir-nos en parelles en vida. Jo havia de fer un concert en solitari, però no volia anar només. Coneixia a Manu Matthys des del liceu, però com havia viscut a París, vam estar llarg temps sense veure'ns. Ens trobem en les festes de Ziburu, comencem a parlar i em va dir que estava fent música electrònica. Aquesta música m'atreia des de fa temps sense conèixer-la massa i li vaig demanar que m'ajudés a posar-me aquest concert. I ho passem bé, tan bé que van sortir altres dates i així seguim.

L'electro pop basc del grup Lumi ha tingut una gran repercussió entre París i el Japó.

Comencem en 2012 i el grup es va desenvolupar a poc a poc. Al principi, jo havia fet les meves pròpies cançons i Manu havia ficat els seus propis sons en aquestes cançons. Després ens va portar molt de temps conèixer-nos musicalment; la meva veu i composició va ser llarga acostar-nos a aquest món del seu so i de la música electrònica. Després comencem a crear cançons junts, això va suposar un canvi. Ara en el disc la majoria de les cançons han sorgit juntes i ens sembla que hem trobat el nostre color. Amb Lumi, l'Institut Etxepare ens va donar l'oportunitat de viatjar al Japó, gràcies a una ajuda econòmica per a difondre el basc a tot el món. Sense creure massa, amb l'ajuda d'un conegut que va viure allí i es va submergir en el món de la música, intentem detectar unes dates i al final va sortir millor del que esperàvem i va ser una experiència meravellosa. Després a Euskal Herria hi ha altres grups que es dediquen a la música electrònica, no del tot del nostre estil.

Toqueu molt a Euskal Herria?

Cada vegada toquem més cap al sud, ja que la volta al nord és ràpida. Des que s'ha estès Covida, és fàcil, toquem molt poc en general. Però això, d'altra banda, obre la possibilitat de mirar al futur sense pressa, perquè la vida està bastant plena i quan tens concerts, en els assajos et passes el temps fent directes, sense deixar molt d'espai a la creació. Llavors aprofitem aquest moment per a crear coses noves, repensar la nostra manera de funcionar, utilitzar instruments, sons, combinar la meva veu i la meva guitarra amb sons electrònics, etc. Perquè per a nosaltres l'objectiu és barrejar tot això i no saber quan és la guitarra o el sintetitzador en escoltar música, l'objectiu és que s'uneixin aquests instruments.

Cosins, mare, pare, germans, La família Zubeldia ha caigut alguna vegada en un brou de cultiu?

Algú em va dir que en la família Zubeldia tenim notes en lloc de les quals teníem. Jo personalment no sé llegir una partitura, sigues més o menys on estan les notes, però en música i cant és natural. A casa, un de nosaltres comença a cantar en qualsevol moment i un altre fa la seva segona veu sense pensar, és espontani. Si tinc un gran record, havent sopat de petit en la cuina, començàvem tots a cantar, però forçant-nos a cantar malament, cadascun havia d'aconseguir la veu més lletja possible, però tots junts creàvem alguna cosa. Era un gran plaer, rèiem molt. També amb la música electrònica a vegades intentem embrutar el so, això m'encanta. Per tant, sempre hi ha hagut música, però mai hi ha hagut conservatoris, solfejos, així que mai he sentit l'obligació, la música sempre ha estat un instrument d'expressió, d'alliberament i de diversió.

Moï Moï Nomenem el col·lectiu i si el coneixes bé, Baleapop, Usopop festivals.

Jo no vaig estar en l'origen, vaig arribar més tard, amb el coneixement de Manu. Moï Es va crear entre amics, tots eren veïns o veïns de Donibane, i l'objectiu era fer que les coses es moguessin, ja que moltes de les coses que es feien en Sant Joan de Llum eren velles, culturalment poc mitigades; llavors l'objectiu era portar un vent fresc. El col·lectiu va muntar el Festival Baleapop, que s'ha celebrat durant deu anys. L'any passat vam decidir fer l'última edició, la dècima i l'última, i hem de dir que hem tingut el nas perquè en 2020 no podíem fer-ho. A més d'un recorregut rodó, ara hi ha una ràdio i sempre hi ha projectes a la dreta, a l'esquerra, creats o creats, és una bombolla cultural.També va sorgir el festival Usopop, i la gent de Baleapop coneixia als organitzadors de Sara i els encantava el projecte, per la qual cosa aquest nom era Baleapop, per a convertir-lo en un paral·lel a la costa.

La cultura necessita aquest tipus de projectes?

Evidentment, es necessiten iniciatives culturals de tota mena, coses lleugeres, més grans. Després Covid és difícil en aquests temps. Els d'Usopop tenen un altre projecte anomenat Mapes perduts, que han hagut de posposar. Jo miro molt els projectes d'Usopop perquè tenen una identitat pròpia, oberta, fresca, nova, seriosa, però no greu. Pensen i fan sense exagerar massa i crec que això és el més important, fer i fer.

La creativitat és escassa a Euskal Herria?

No crec, ja que en el portal Badok.eus veus que en l'actualitat hi ha un nou grup, un nou disc, hi ha material de veritat. Després potser el que falta és que entre tots aquests enllaços es doni informació. Però la creativitat continua viva a Euskal Herria, si hi ha de tot. Jo no soc crític musical, cadascun fa el seu camí. Si miro al meu voltant, si és el grup Orbel, els meus amics i realment tenen un projecte seriós i molt interessant, amb molta personalitat. També Peio Erramuzpe, que ha actuat recentment a la sala Atabal de Biarritz, euskaldun, innovador. En Ipar Euskal Herria em sembla que hi ha un ambient innovador, o lliure per a començar.

Què opina del patrimoni immaterial?

No sé què és el que cal descartar, però el que cal retenir sí, el primer que ens dona el basc, la nostra identitat i la forma que tenim de veure el món. D'aquí també cal anar a la diversitat i el que jo vull és veure aquesta diversitat, tenir sorpreses i fer que aquest immaterial es converteixi en material, fent concerts, organitzant exposicions, fent que aquest immaterial s'emocioni.

 

També t'emociona especialment el tema dels immigrants.

És un tema bastant personal, ja que fa dos anys vaig començar a posar en dificultats a la situació. Mires a tu mateix i penses en el bé que som, en el tranquil que vivim i en com podem estar mirant la situació d'uns altres sense fer res. Vaig començar a fer una cançó, per tant, després vaig començar a buscar informació i vaig escriure als Immigrants i a l'associació La Cimade que s'encarregaven dels immigrants, dient-los que podíem agafar un immigrant durant un temps. Al principi els vaig cridar per a saber com passava, però de seguida vam agafar a un jove perquè comencés un parell de setmanes. Al final aquestes dues setmanes es van convertir en un any i mig. Llavors, inesperadament, sense adonar-se, s'ha convertit en un tema molt pròxim. Ara aquest jove s'ha anat de casa, segueix els estudis, desmarcarà per a aconseguir papers, de moment li va bé la vida i jo creuo als malalts. Després és veritat que quan s'ha anat de casa ens hem allunyat de la qüestió perquè ens ha agafat molta energia i també ha ressuscitat emocionalment. Però aquest és un tema que sempre recordem. Els bascos també coneixem bé el tema, som un poble immigrant, ens ajuda a entendre el que hem viscut i ens anima a entendre el que viuen aquestes persones.

Com viu vostè la crisi de Covid?

En un principi hi havia una sorpresa tan gran, crec que tots ens quedem una mica estupefactes, gairebé com una emoció, conscient que estàvem vivint un moment històric. Amb els nens contents, nosaltres quan érem joves, moltes vegades esperàvem això; de tant en tant, quan hi havia molta neu, tancaven l'escola un dia i amb això ens acontentàvem, però això també ocorria en poques ocasions. Llavors, al principi, la situació ha estat gairebé optimista i és cert que han sortit coses positives. Jo he viscut el tancament bastant bé, tret que, no obstant això, sentia que els que treballen en la música al meu voltant es prenien el temps per a crear música; i jo tenia traduccions fins aquí, més els deures dels nens i la història, per tant, en el meu cas, no ha estat una pausa. D'altra banda, la falta de trasllat ha parat una mica el motor. Després a l'estiu sembla que s'han oblidat els problemes perquè es tracta de la reactivació de l'economia. Quan jo venia a Sant Joan de Llum a l'estiu, em quedava sorprès en veure la multitud. Després s'entén que la gent vulgui aire fresc, l'aire de la mar no el volem només nosaltres. No obstant això, ara la situació s'està allargant. El meu fill va al col·legi amb les màscares tots els dies, les festes es paren, a casa es fan els sopars però sí que sento que es fa molt temps. Com tots, creuo als malalts i espero que aquesta situació no duri massa.

Un somni?

El que ara recordo no és un somni de l'altre món, però espero sincerament que estiguis content amb el que trauré durant aquesta estada d'escriptura, ja que és un desafiament per a mi, per primera vegada, que em prenc aquest temps d'escriure, pagat a més. Sembla una estupidesa, un detall, però això afegeix una pressió. Llavors m'agradaria sortir content d'allí i tant de bo alguns d'aquests poemes fossin adequats per a convertir-los en cançons i després crear un disc amb aquestes cançons i després, si la situació es calma, tornar a presentar aquest disc pel món. Aquest seria un projecte bonic i no el vaig pensar per endavant, però ja que esmentes el somni, no t'imagines tornar a recórrer el camí d'Elkano per a presentar el disc, la volta al món, no?

Vols contestar a una pregunta que no t'he preguntat per a acabar?

No, crec que ja hem donat la volta.