Li donaries un patxaran a un nen de dotze anys? Pot conduir un cotxe una noia de quinze anys? Li sembla raonable votar amb onze anys? Donaràs un cigarret a un jove de catorze anys? Veuries amb bons ulls que la teva filla de tretze anys es trobi consumint MDMA? Encara que totes aquestes preguntes són un mer sensacionalisme, no estan avui lluny del problema de les relacions dels menors amb els mòbils. Perquè és absolutament normal comprar un artefacte amb el poder d'un ordinador quan són molt petits. Situat en la lògica del mercat, en arribar a la secundària, als 12 anys aproximadament, s'ha convertit en normal donar un mòbil als nens. Dos són les raons principals que impulsen aquesta decisió: la por de quedar-se fora del grup i la necessitat de socialització. No obstant això, també està la comoditat dels pares.

Les conseqüències dels mòbils, les pantalles en general , en nens i menors són ben conegudes: falta de concentració, estimulació excessiva, mala concepció de la realitat, dificultats per al desenvolupament de les relacions socials, problemes psicològics. A més, ofereix facilitats per a accedir a continguts inapropiats com a pornografia, violència severa (incloent violacions), models masclistes, models sense ànim educatiu. Ordre heteronormatiu d'una societat hipersexual, predomini del consumisme salvatge i irresponsable i violència sense límits. En general, un sistema educatiu i tot un sistema de valors que poden lluitar amb molta dificultat pel treball dels pares i mares, que va en contra directa de l'autonomia dels nens i de la veu crítica.

A més de la salut psicològica, hi ha raons més profundes per a protegir els menors dels mòbils, moltes vegades ignorades: la rendibilitat del capitalisme està en joc en aquesta relació que els menors creen amb la tecnologia. En el segle XXI, la interacció social és una de les principals fonts de generació de riquesa, les relacions socials, els continguts penjats en les xarxes, les fotografies, l'imaginari que generem en el temps lliure, tot això genera valor en l'actualitat. Per això, existeix un enorme interès en què els menors tinguin poca autonomia en la gestió dels seus mòbils.

La infraestructura econòmica és molt dura: per a l'estructura econòmica del capitalisme és molt rendible que els nostres fills depenguin de les pantalles, fent públiques les seves relacions, desitjos, problemes i penes, que generaran enormes beneficis econòmics a les empreses. Els mòbils rendibilitzen als nens, com el fet que el personal pobre estigui pegat a les pantalles provoca menys conflictes socials. El personal d'alt nivell de Silicon Valley sap que el desenvolupament cognitiu dels nens es produeix sense pantalles.

Hi ha persones conscients de tot això. En les últimes setmanes, des de Catalunya, s'estan organitzant nombrosos grups de pares i mares que sol·liciten l'ús dels mòbils de regulació per a menors. No obstant això, el ministre espanyol d'Educació va dir ràpidament que era impossible posar límits a la mar. Aquesta distracció i pragmatisme liberal va tenir una ràpida resposta davant el Congrés, en assenyalar que impulsaran la iniciativa legislativa popular. Gràcies a això, el ministeri ha llançat a principis de desembre una proposta a les comunitats perquè prohibeixin l'ús del mòbil en el centre escolar quant a primària i secundària. Aquesta primera proposada no és suficient: el reglament i la fermesa de la proposta seran determinants.

Ara comença el veritable conflicte, quan cal aprofundir en el debat polític i decidir entre els interessos de la indústria mòbil i els drets dels menors. Per això és molt important prohibir els mòbils als menors, i aquest és el moment de lluitar per això. Els límits són durs, perquè la indústria no cedirà amb facilitat, però darrere d'aquesta defensa de la infància i dels menors hi ha un objectiu major: garantir l'autonomia dels nens en el màxim d'anys possible.

Nerea Fillat