Si observem els Pirineus en un mapa, són com una línia. És més, si algú ens diu que pintem la serralada pirinenca, segurament plantaríem les muntanyes juntes, encara que semblés alguna cosa com el que en anglès criden skyline. Aquesta imatge de la serra ens permet una ràpida associació de la frontera muntanyenca, ja que els límits i les línies són gairebé sinònims per a nosaltres.

No obstant això, hem de tenir en compte que la modernitat ha canviat molt el nostre imaginari espacial. Nosaltres entenem els territoris del món com a mapes. És a dir, per a nosaltres els territoris tenen superfície, i els límits són línies imaginàries que es posen en aquesta superfície, línies gràfiques. Però això no sempre ha estat així. Abans de desenvolupar la cartografia, la visió del territori era diferent. En l'època romana, per exemple, els territoris s'entenien horitzontalment. No es coneixia la triangulació del territori, com el fem avui dia. Per a entendre o descriure els territoris s'utilitzaven els itineraris, és a dir, només s'indicaven les parades que calia fer d'un lloc a un altre. Per això es diu que Roma dominava més els pobles que els territoris. La colonització moderna, per contra, va centrar la seva atenció en el domini del territori i, amb això, va aprofundir en la ciència dels mapes. El pla ha condicionat el nostre imaginari espacial.

Tornem ara als Pirineus. La veritat és que si mirem de prop no veurem una serralada, perquè les muntanyes no estan situades l'una al costat de les altres, sinó que estan com si estiguessin en estat de desordre. No tenen cap forma de línia, sinó d'una mar de muntanya orgullós. De fet, aquest gran territori, igual que altres territoris muntanyencs, s'ha acostumat molt malament a les línies rectes de la modernitat i ha dificultat enormement el projecte als estats oficials "prou". Per això, a pesar que en 1635 França i Espanya decidien als Pirineus que els seus límits entre ells eren necessaris per a establir aquesta fita rectilínia, per a imposar les seves noves fites, per a investigar les corbes de nivell, per a estudiar les imperfeccions, per a mirar amb cura els territoris comunals... amb totes aquestes circumstàncies. Van trigar uns 200 anys. En concret, fins a 1868, no tenien el tractat de Baiona fins llavors. 200 anys per a posar una línia senzilla, hi ha una mica de temps.

És a dir, fins ahir en aquestes muntanyes no hi havia límits, però sí llocs compartits, cases de diferents pobles, música, bertsos, intercanvis i baralles entre el públic. Entre els estats gegants, saltant per les fites, els pobles petits han tingut uns fluxos de dades úniques.

Per exemple, a principis del segle XI, molt llunyà, algú va escriure un poema en honor a una santa anomenada Santa Fer d'Agen, potser basada en cançons populars. En aquella cançó de fa mil anys, tan llunyana, tan misteriosa, que no podem saber si estava escrita en català o en occità, en aquella llarga cançó dedicada a Santa Fe, trobem el típic ambient d'intercanvi pirinenc; i més: Apareixen tres pobles pirinencs. Aquests tres pobles, que no tenen estat, han sobreviscut i continuen enfrontant-se a línies fictícies.

Tota Basconn'et Aragons

i l'trobeu delz gascons

sabon qals és aqist canczons,

o En el cas que es tracti d'un recurs raonable…

[Tots els vascons i aragonesos,

i laterals Gascons

saben quines són aquestes cançons

o si les raons són reals]