Laura Richardson, cap del Comando Sud dels Estats Units, va trigar un minut a explicar la naturalesa de l'imperialisme nord-americà d'una manera senzilla i clarificadora. Encara que no tenia ressò en els mitjans del sistema, com s'esperava, l'entrevista del 19 de gener està en la web. Després de parlar del repte de la participació, la seguretat i la prosperitat de les relacions amb Amèrica Llatina i el risc de la influència de la Xina i Rússia, “va prendre terra”. De fet, va citar el triangle del liti (l'Argentina - Bolívia - Xile), el petroli, els minerals i les terres rares de Guyana i Veneçuela, l'Amazonía i les reserves d'aigua dolça. A continuació va tancar el minut de manera emfàtica: “Tenim molt a fer. Aquesta zona és important. Està íntimament lligada a la seguretat nacional i hem d'incrementar el nostre joc”.

Aquestes expressions sense complexos il·lustren l'actualitat del discurs del president Monroe de 1823, una doctrina centrada en la “Amèrica americana”, adaptant el terme “americà” als adjacents als colonitzadors anglosaxons. L'advertit per pioners de renom prospectiva com Simón Bolivar o José Martí va quedar clarament demostrat. La doctrina Monroe continua plenament viva i continua sent un nom clar: l'imperialisme (encara que molts tentempiés després de la veritat diuen que l'ús d'aquests termes està obsolet…). Just dos segles després, els EUA continua considerant a Abya Yala – Amèrica Llatina com un “pati posterior”.

Les fronteres formals dels EUA s'estenen més enllà de 1823, ocupant les zones septentrionals de Mèxic i, a través de la conquesta del “oest salvatge”, confinant els pobles originaris en reserves i robant les seves terres. Aquesta operació de massacre va ser la inspiració per a Hitler, l'III. Per a Reich, amb l'objectiu de conquistar l'espai vital en l'est d'Europa. Així mateix, dos segles després, han arribat molt més lluny d'Amèrica: de la implantació de la primera base militar en Guantanamo en 1903, a centenars d'instal·lacions militars en almenys 80 estats en l'actualitat (250-800, segons la font, alguns secrets).

I és que estan repartits per tot el món, en punts estratègics, tant per a captar recursos naturals concrets com per a envoltar als seus principals enemics (l'acord d'aquests dies per a accedir a les quatre bases militars de Filipines està en aquesta lògica). La NAT, AUKUS i altres aliances militars responen a aquesta pretensió de mantenir el lideratge mundial, inclòs el partit que s'està jugant a Ucraïna. La doctrina Monroe s'ha convertit en “El món per als americans”.

Aquesta doctrina, formulada davant les potències colonialistes europees, està dirigida des de fa temps a la Xina i altres potències. “Això és el meu camp. No entris”. També, com no podia ser d'una altra manera, enfocat també al “enemic intern” del “pati posterior”, materialitzat al llarg d'un llarg segle amb sang: intervencions militars, cops d'estat, repressió generalitzada amb excusa contra el comunisme… Encara que la realitat és complexa i es creuen els interessos d'alguns actors, els esdeveniments principals que es produeixen a Amèrica Llatina i el Carib no poden entendre's fora d'aquesta estratègia d'imperialisme yanquía. Ni a Bolívia, ni al Perú, ni a Veneçuela, ni al Brasil…

Encara que els colonitzadors europeus han estat derrocats amb força fa temps, encara queda lluny la “Gran Pàtria”, que tantes revolucionàries americanes han lluitat. I és que, enfront de la ingerència de l'imperialisme i als interessos de les oligarquies locals, la integració dels pobles és un camí indispensable per a la segona i definitiva independència.

La integració va tenir un impuls molt evident a principis del segle XXI, gràcies a nombrosos projectes i àmbits de col·laboració posats en marxa per iniciativa de Chávez: ALBA, Mercosur, Unasur, Telesur, CELAC... No obstant això, la combinació de molts elements (dificultats i contradiccions internes, l'atac de les elits econòmiques, la guerra híbrida de l'imperialisme ianqui…) va provocar la recuperació i la reintegració de la burgesia. Semblava que la iniciativa va passar de l'ALBA al Grup de Lima.

Avui dia, la socialdemocràcia al govern en alguns estats importants ha canviat lleugerament la perspectiva. La necessitat d'integració està recuperant l'atenció. El cim del CELAC de gener és un dels exemples en els quals les autoritats argentines i brasileres van donar suport a l'impuls d'una moneda pròpia per a Amèrica Llatina i el Carib. Està per veure el desenvolupament d'aquest nou intent d'integració.

Els estrets triomfs electorals d'aquests partits i aliances socialdemòcrates i la seva feblesa política són evidents, molt lluny del control dels poders econòmics, judicials, mediàtics i institucionals de la violència. També són evidents les contradiccions i reculades internes, com l'actitud repressiva del govern de Boric amb els maputxes.

Per sobre de tot això, si alguna cosa és clar, és que la veritable sobirania i el desenvolupament dels pobles només pot venir d'un projecte socialista. I això es construeix des de baix, des de l'organització i la lluita del poble. Aquesta és l'única garantia perquè el projecte transformador avanç, els governs d'esquerres puguin prendre mesures valentes i mantenir-se en el poder polític davant els atacs de l'oligarquia local i l'imperialisme. Així mateix, només es pot aconseguir la modificació a partir d'un projecte conjunt per a tota la zona.

La competència no és gens fàcil. Es juga la supremacia mundial i Amèrica Llatina és el camp clau d'aquest joc/guerra. El cap del Comando Sud va anunciar que augmentarà l'intervencionisme. Pot haver-hi més cops d'estat i intervencions militars més directes. En aquesta Europa alineada amb l'imperialisme ianqui, estiguem atents a la desinformació i propaganda de l'estratègia imperialista i al suport ferm a les lluites dels pobles d'Abya Yala. A mesura que ells vencen la doctrina Monroe, l'imperialisme que ens domina la resta dels pobles quedarà afeblit.

Iñaki Etaio, militant d'Askapena.