Amb una mobilització històrica, la vaga francesa no ha aconseguit, de moment, imposar-se a Macroni
- S'ha organitzat un nou dia de vaga en Iparralde i en l'Estat francès. Destaquen dos fenòmens. D'una banda, diuen que la vaga de les últimes dècades està sent el moviment més multitudinari, però, d'altra banda, en contra del que això pugui suggerir, el govern no ha fet cap inacció per a obeir al moviment. Què està passant?
Una gran ona de vaga s'ha obert en l'Estat francès en els dos últims mesos, i cada setmana centenars de milers de persones han sortit al carrer a manifestar-se durant diversos dies. El moviment va començar el 19 de gener i el dimarts 7 de març de la setmana passada, els sindicats van voler marcar un punt d'inflexió: van preparar una gran convocatòria per a bloquejar l'hexàgon. Segons les seves dades, 3,5 milions de persones es van manifestar aquest dia, 1,28 milions segons la Policia. Aquesta dada és important per al moviment que el periodista Enric Bonet ha estudiat perfectament en El Salton, ja que des que en 1962 comencés a comptabilitzar els manifestants de la Policia francesa, mai va haver-hi un dia de vaga al carrer. Una mobilització històrica.
El moviment està motivat per la llei que està en procés d'enduriment de les condicions de la retira: el govern neoliberal d'Emmanuel Macron vol passar l'edat de reardit de 62 a 64 anys, i caldrà treballar un mínim de 43 anys per a recollir el retret complet, entre altres. La nova llei avança, limitant al màxim el debat al Senat i en l'Assemblea Nacional, la llei va passar el diumenge el debat al Senat i aquesta setmana tornarà a l'Assemblea Nacional. Una setmana important. Mentrestant, Macron ha estat testimoni de la gira que ha realitzat la setmana passada per Àfrica, on els sindicats van rebutjar la crida formal.
Com pot ser que el govern de Macron no es vegi afectat per les grans mobilitzacions de vaga de les últimes dècades?
En primer lloc, la primera condició perquè en un conflicte no es realitzi cap concessió a l'altra part és que no es reconegui el mateix conflicte i l'altra part, és a dir, que es rebutgi i que en cap cas s'asseu en la taula negociadora. Un clar exemple d'això, en el conflicte d'Euskal Herria, com quan la Declaració d'Aiete 2011 “va enxampar” a Patxi López als EUA.
D'altra banda, cal fixar-se en el tipus de vaga que s'està fent actualment a França, que, encara que històrica, segueix un llarg fil de dècades. Tal com explica l'últim número de la revista de Le SEUM Tolosa, les lluites socials a França es poden explicar en part a través de “moviments”: les vagues de maig de 1968, 1995 i 2006, el moviment de Loi Travail de 2016 i Jaka Groc de 2019, i la vaga que s'està duent a terme, entre moltes altres coses. Es tracta de moviments de masses que ocupen els carrers cada diversos anys, durant dies, setmanes o mesos, sacsejant el país: mobilitzacions, vagues, aixecaments. Alguns d'ells, igual que l'actual, s'han aixecat per a fer front a una sèrie de mesures anunciades pel govern de torn.
Les vagues massives de 1995 van ajupir al Govern i va aconseguir que la llei de modificació del pla de retrats fos rebutjada; la vaga de 2006 també va aconseguir rebutjar la proposició de llei que precarizaba els primers contractes laborals. Però el moviment de 2010 no va aconseguir que l'edat de reardit passés de 60 a 62 anys; el moviment de 2016 no va aconseguir que la reforma laboral neoliberal es retardi. Jaka Aquests, malgrat la gran força del moviment, només va aconseguir ajornar l'aplicació de la llei. Tots aquests moviments van moure a centenars, milers i milions de persones, unes prop de les xifres actuals, unes altres utilitzant altres fortaleses.
De fet, en comparació amb la gran bel·ligerància utilitzada per Jaka Horiek, el moviment de vaga actual és radicalment diferent. Tots els grans sindicats s'han unit per a donar suport a la vaga, i en aquest sentit han organitzat mobilitzacions molt importants –dos terços de la població està en contra de la reforma–. Però això pot ser un punt fort, com un punt feble. Perquè, si es vol fer tots junts, ha de ser una vaga a gust de tots els sindicats, i en aquest sentit la vaga ha estat molt dirigida i alhora limitada.
Al marge dels sindicats, altres organitzacions, agents, partits, persones, etc. no han trobat lloc al costat de tots els grans sindicats. Així mateix, la vaga ha caigut sobre determinats sectors que tenen un gran costum de fer-ho –energia, recollida de residus, professorat, refineries, transport, entre altres–, però la immensa majoria de la societat no ho està fent, està participant en manifestacions.
Per tant, el moviment s'ha basat en la vaga d'uns pocs sectors i en les àmplies i pacífiques manifestacions de la sobretaula. En l'ona de vaga que va tenir lloc en 2010, la quantitat de manifestants va ser l'arma dels sindicats contra el govern, i així ho va demostrar la lluita relacional entre el govern i els sindicats. Cadascun va atribuir a l'altre la reducció o exageració de les quantitats de manifestants que van sortir al carrer en funció dels seus interessos. Així, l'extensió de la vaga està sent limitada, i amb les demostracions de força de les manifestacions els sindicats han demostrat que tenen números, però l'opinió pública pacífica basada en xifres no ha ajupit al govern.
Conscients d'això, els propis sindicats van decidir incrementar la seva aposta el 7 de març, substituint les vagues puntuals setmanals per les indefinides i bloquejant el país a més de les manifestacions. Però l'aposta ha crescut en la dinàmica anterior, els sectors esmentats estan en vaga indefinida i, al marge dels bloquejos que s'han obert aquí i allà, molts d'ells en espais estratègics, per la qual cosa no es veu el seu impacte, l'economia continua en marxa. Així es pot entendre que aquest dia, el major dia de vaga que s'ha produït fins ara, tots els comerços pràctics de Tolosa estiguin oberts i en funcionament, com si res passés.
En conseqüència, la masividad de les manifestacions ha estat la força de l'actual vaga, dinàmica que, de moment, no ha aconseguit trencar i asseure l'estratègia de negació del govern. En lloc dels 62 anys, si no volen acabar amb la jubilació amb 64, que no és broma, que és un treball més de dos anys, els treballadors de l'Estat francès hauran d'afegir alguna cosa més a les mobilitzacions massives en els pròxims dies.
Responent a les nombroses declaracions de la nova consellera d'Educació, Begoña Pedrosa, s'aplicarà la Llei 17/2023 d'Educació a principis de curs, aprovada en el Parlament amb l'únic suport del PNB i el PSE. Aquesta implantació suposarà l'aplicació de nous preceptes i decrets... [+]
