Les vagues massives de 1995 van ajupir al Govern i va aconseguir que la llei de modificació del pla de retrats fos rebutjada; la vaga de 2006 també va aconseguir rebutjar la proposició de llei que precarizaba els primers contractes laborals. Però el moviment de 2010 no va aconseguir que l'edat de reardit passés de 60 a 62 anys; el moviment de 2016 no va aconseguir que la reforma laboral neoliberal es retardi. Jaka Aquests, malgrat la gran força del moviment, només va aconseguir ajornar l'aplicació de la llei. Tots aquests moviments van moure a centenars, milers i milions de persones, unes prop de les xifres actuals, unes altres utilitzant altres fortaleses.

De fet, en comparació amb la gran bel·ligerància utilitzada per Jaka Horiek, el moviment de vaga actual és radicalment diferent. Tots els grans sindicats s'han unit per a donar suport a la vaga, i en aquest sentit han organitzat mobilitzacions molt importants –dos terços de la població està en contra de la reforma–. Però això pot ser un punt fort, com un punt feble. Perquè, si es vol fer tots junts, ha de ser una vaga a gust de tots els sindicats, i en aquest sentit la vaga ha estat molt dirigida i alhora limitada.

Al marge dels sindicats, altres organitzacions, agents, partits, persones, etc. no han trobat lloc al costat de tots els grans sindicats. Així mateix, la vaga ha caigut sobre determinats sectors que tenen un gran costum de fer-ho –energia, recollida de residus, professorat, refineries, transport, entre altres–, però la immensa majoria de la societat no ho està fent, està participant en manifestacions.

Per tant, el moviment s'ha basat en la vaga d'uns pocs sectors i en les àmplies i pacífiques manifestacions de la sobretaula. En l'ona de vaga que va tenir lloc en 2010, la quantitat de manifestants va ser l'arma dels sindicats contra el govern, i així ho va demostrar la lluita relacional entre el govern i els sindicats. Cadascun va atribuir a l'altre la reducció o exageració de les quantitats de manifestants que van sortir al carrer en funció dels seus interessos. Així, l'extensió de la vaga està sent limitada, i amb les demostracions de força de les manifestacions els sindicats han demostrat que tenen números, però l'opinió pública pacífica basada en xifres no ha ajupit al govern.

Conscients d'això, els propis sindicats van decidir incrementar la seva aposta el 7 de març, substituint les vagues puntuals setmanals per les indefinides i bloquejant el país a més de les manifestacions. Però l'aposta ha crescut en la dinàmica anterior, els sectors esmentats estan en vaga indefinida i, al marge dels bloquejos que s'han obert aquí i allà, molts d'ells en espais estratègics, per la qual cosa no es veu el seu impacte, l'economia continua en marxa. Així es pot entendre que aquest dia, el major dia de vaga que s'ha produït fins ara, tots els comerços pràctics de Tolosa estiguin oberts i en funcionament, com si res passés.

En conseqüència, la masividad de les manifestacions ha estat la força de l'actual vaga, dinàmica que, de moment, no ha aconseguit trencar i asseure l'estratègia de negació del govern. En lloc dels 62 anys, si no volen acabar amb la jubilació amb 64, que no és broma, que és un treball més de dos anys, els treballadors de l'Estat francès hauran d'afegir alguna cosa més a les mobilitzacions massives en els pròxims dies.