Va agafar l'hivern de març, el va calcigar i se'l va portar davant. Al meu entendre. Hi ha algunes bruixes que diuen que fins a abril no saludarem l'hivern i, tenint això en compte, em conviden a pujar al cim del mont Bedaginpi d'Urzainqui i cridar al marti-gall: “El gall vermell de Marti, aprofita el sac”. La cançó de març del gall és contra els enemics i els esperits que no ens agraden, un bon pantanón per als primordials.

Els purins (Punica granatum) que sol portar l'hivern amb ell, comencen a la fi d'estiu i es prolonguen fins fa poc. I també en aquesta ocasió, perquè m'apassionen. No conec a ningú com la seva aigua ni el seu most; el vaig assaborir a Istanbul fa molt temps i no puc oblidar a on em porta aquest taujà paladar... Sempre que puc ho faig a casa. Per a mi el més dolç és la mescla de most amb poma Errezil (Malus domestica “Errezil”) i gingebre (Zingiber officinalis): estimulant, estimulant i vitalista. No hi ha tal Euskalkola!

Portem milers d'anys treballant en ella. Al principi era completament asiàtic, entre l'Iran i l'Himàlaia, però ja ho trobaràs en qualsevol part del món. El nom del gènere Púnica prové de la cultura fenícia o púnica; els antics mercaders intel·ligents van introduir el mingrando i els seus fruits a Roma des de Fenícia. El nom de Granatum significa un fruit ple de grans, la introducció i plantació d'Al-Andalus per part dels àrabs va donar nom a la bella ciutat de Granada, convertint-se en la imatge del regne de Granada. D'aquest granatum li ve un altre nom basc: el villarreal, la poma farcida de grans o la fruita. Mingrana també vindria de mil en mil...

És fruita casolana en la majoria de les cultures asiàtiques, mostra la seva fecunditat, amor i fraternitat. És un símbol molt popular en les celebracions, tant en els vestits dels capellans com en els regals de les bodas. En els altars no ho sé però a casa fa meravelles. Té una fama increïble com a medicament: per a esbrossar cucs intestinals, per a donar-li la volta a l'anèmia, per a fomentar el valor i la vitalitat, per a retardar la tos i els mals de panxa... També es diu ara si s'enfronta al càncer. També té dos usos curiosos: l'aigua de la pell de la fruita és un colorant natural, i el “carbó” generat és un material de blanqueig de les dents.

A mi m'agrada el mingrana-mistela o el punisagardo. Si ho desitja, prengui un quilo i mig de grana de gra net i posi 750 cl brandi o aiguardent en sec amb un palito de canyella (Cinnamomum verum). Durant el dia de Bizanci, la sacsejaria amb freqüència. A continuació, col·loqui-ho en un drap freqüent i lleva-li el suc als grans. En 1 litre d'aigua, barrejar mig quilo de sucre, escalfant-ho si fos necessari. Recollir tot i embotellar. Heus aquí el punisagardo. No és un nom bonic? És que els bascos tenim del púnic, del fenici?