Els exemples més coneguts d'aquests ecosistemes naturals transformats es donen en climes tropicals. En el sud de l'Índia, per exemple, els boscos comestibles amb múltiples estrats formen part de la cultura. A la província de Kerala es planten els cocoteros barrejats, la vainilla i el pebre entrellaçats per sobre de la tija, els fruiters autòctons una mica més a baix, el cafè i el cacau en les ombres d'aquests arbustos, els plàtans, el cardamomo i les pinyes prop del sòl, la curcumbrera i el gingebre en el subsol...

Igual que en els tròpics, els boscos comestibles continuen sent utilitzats en climes secs, com és el cas de la serralada de l'Atles del Marroc. En aquests paisatges àrids es construeixen boscos entorn de regates seques per a aprofitar les aigües subterrànies. Primer planten palmeres de dàtils amb la finalitat de crear germen i reduir l'evaporació. Sota ells es troben nombroses espècies de fruiteres: taronges, granaders, figues, oliveres... i entre totes elles les vinya barrejades amb criança lliure. En els buits entre arbres sembran blat de moro, blat i altres cultius. Una vegada collides, per a aprofitar les restes de cultiu i controlar el creixement de l'herba, pasturen rucs, cabres i ovelles. Així doncs, també es poden crear paradisos on semblen ambients poc variats.

A més d'aquests dos exemples, existeixen a tot el món ecosistemes agronaturales similars: Chinampas a Mèxic, Quesungual a Hondures, sistemes subak a Bali, plantacions de milpa en tota Centreamèrica, sistemes de devesa a Espanya...

Al nostre país també tenim coneixement d'aquesta mena de gestió de la naturalesa. Als voltants dels caserius sempre s'han plantat arbres fruiters en confraria: pomera, makatzondo, pikondo, okan, mahatsondo...

En els seus límits eren freqüents les plantes medicinals i nombrosos tipus d'animals per a aprofitar l'herba dels arbres. Sense un nom modern, la necessitat de crear aquests ecosistemes que naixien de l'instint dels nostres avantpassats i oferien aliments variats amb poca energia embeguda.

Les característiques del nostre clima ens obliguen a dissenyar boscos oberts perquè aquesta amplitud permeti l'entrada de llum i redueixi la humitat. D'aquesta manera, s'augmenta la producció, s'ajuda a madurar els fruits i es controlen els problemes de malalties provocats per un alt grau de maduresa.

Encara que es refereix al coneixement mil·lenari, els temps moderns han portat no sols el seu nom, sinó altres millores. Avui tenim l'oportunitat de conrear espècies i varietats de tot el món, així com d'utilitzar diferents tècniques estrangeres. A més, la tecnologia ens ofereix un coneixement més profund de l'entorn i eines per a dissenyar sistemes adaptats a aquest. Per això parlem d'un nou concepte mil·lenari: el bosc comestible.