Els meus amics em pregunten sovint com és la vida a Madrid. No és fàcil respondre, sobretot perquè he passat de ser ciutadà de Lezo de sis mil habitants a ser un ciutadà anònim més d'una ciutat de tres milions d'habitants. En general, les metròpolis tenen un efecte especial “punta de llança”. És a dir, el que està succeint en aquestes ciutats començarà a arribar a les ciutats i pobles en quatre o cinc anys, provocant un efecte d'ona retardat. Això és, potser, el més significatiu dels espais com Madrid, que normalment semblen una finestreta de cara al futur pròxim.

Suposo que estar mirant des de l'espiell de la porta ens ofereix una oportunitat única per a fer un salt de la metròpoli al món. És més, com un vident miraria a la bola màgica, publicaré alguns canvis hipotètics del futur.

Les primeres imatges d'aquesta bola màgica que acabo d'endevinar mostren a una societat que viu en una digitalització extrema. Segurament heu sentit a algú al vostre voltant queixant-se de “quan tornem al format anterior”, no? Si us plau, diguin-los que, segons aquesta màgica bola, almenys no hi ha marxa enrere. Els formats mixtos (en línia/off-line) i la digitalització extrema són els escenaris de futur pròxim. Però, d'on surten aquestes lectures?

És evident que en els últims mesos hem vist una migració massiva, de la transició del món off-line al món en línia. Aquesta digitalització s'ha estès a tots els àmbits de l'activitat i les relacions humanes, tant intrafamiliars com entre amics, i ha transformat radicalment tant les classes universitàries com totes les infraestructures de les empreses. Si alguna cosa ha demostrat aquesta experiència digital és que tenim a mà, més o menys, els recursos tecnològics necessaris per a poder replicar en el món en línia el model de vida anterior. Aquesta digitalització massiva transformarà radicalment els models de vida: situarà en gran manera els àmbits de treball i aprenentatge en les llars, i incorporarà la intermediació de la intel·ligència artificial en la majoria dels serveis de cara a la ciutadania a través de locucions telefòniques o bot digitals.

Per a llançar aquestes hipòtesis, trobada tres pistes. En primer lloc, en l'actualitat, el nombre d'ofertes d'ocupació dirigides a programadors i desenvolupadors digitals triplica el de la resta d'ofertes de treball. Els programadors són inevitablement els treballadors desitjats d'aquesta dècada, mentre que l'àmbit de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació és la mina d'or no explorada.

La segona pista és la del Pla d'Ajudes de la Unió Europea (UE) Next Generation EU. En el pressupost de 140.446 milions d'euros destinat a Espanya per a la gestió de la crisi, es fa referència a dos eixos fonamentals com a condició d'obligat compliment: l'ecologisme i la digitalització. Els experts criden Smart City sostenibles a les metròpolis que es preveuen que vagin a estar en el futur. En ells, tots els serveis públic-privats i totes les relacions interactuen amb les aplicacions digitals, la qual cosa transformarà les maneres d'entendre el transport, la salut, l'educació i l'oci.

El tercer indici és que les empreses, tant públiques com privades, s'han vist beneficiades econòmicament en els últims mesos. D'una banda, s'han pogut reduir els costos d'electricitat, wifi o lloguers, amb una fórmula única de “treballar a casa”, despeses que han estat assumits pels treballadors, la qual cosa ha suposat un desplaçament i individualització de costos. D'altra banda, el nivell de productivitat ha augmentat en general, i no sols perquè hem portat l'àmbit laboral a la nostra improvisada oficina de casa. De fet, la por i l'estat de xoc són una altra de les variables fonamentals a tenir en compte; la sensació de no tenir control sobretot el que succeeix en l'entorn ha suposat un augment de la dedicació al que podem controlar, sota la lògica de “almenys no perdre el treball”.

Tornant a la meva bola màgica, veig les imatges d'una societat en la qual els models de vida inestables són la norma. L'altre dia vaig parlar de la pèrdua de vides estables, i un amic d'Orereta em va respondre que aquesta “pèrdua” ha estat una fantasia o una invenció de les generacions dels últims anys, que les generacions dels seus pares i avis només coneixien la inestabilitat. Un amic veneçolà deia que el major caos ha estat que la COVID-19 ha arribat a països que no estan acostumats a viure dia a dia. Episodis d'ansietat, marejos, depressions, empipaments extrems, violència… El distanciament social provocat per aquesta crisi està tenint conseqüències físiques i mentals en totes les generacions. Tenim una crua realitat en els extrems: en aquesta nova era de les tecnologies de la comunicació, ningú sent realment que li atenguin.