Va tornar a Zarautz res més retirar-se, al poble on vivia sent nen. Es va sentir com si hagués retrocedit anys, ja que el basc va tornar a ocupar un buit en el seu dia a dia. Va començar a pintar més sovint, i cada dia, agafant espai en el dic de Zarautz, pintant amb pinzellades soltes i denses, la Getaria que veia cada dia. Els crits de les gavines i els raigs de sol feien que els paratges d'un dia i un altre anessin molt diferents per a ell.

Ningú coneix Mendi com Josu Txapartegi Txapas; hem estat amb ell per a parlar de Mendi. Txapas va ser un pont per a acostar-se als nens, que a més de ser el seu amic era professor de la Ikastola de Zarautz. Hem tingut moltes curiositats entre les quals es troba un diari que el pintor va utilitzar per a escriure els seus pensaments, escrit entre 1992 i 1993.

Juan Luis Mendizabal Mendi va néixer en 1928 en Lekeitio i es va traslladar a viure a Zarautz. Durant els deu primers anys de la seva vida es va submergir en l'ambient basc, però en 1938 la seva família va haver de marxar-se a Donostia-Sant Sebastià. “La guerra va canviar el meu món”, diu Mendi en un passatge del seu diari. Va treballar en la CAM –Caixa d'Estalvis Municipal, actual Kutxabank– fins a la seva jubilació com a responsable de l'àrea de cultura. Amb 60 anys, va tornar a Zarautz i, d'alguna manera, es va acostar a la seva vida anterior a Sant Sebastià: des de llavors viuria envoltat de basc. El 19 de març va ser l'últim a morir Mendi, amb 91 anys, acompanyat de les seves dues filles.

Si alguna cosa alegrava a Mendi, era poder tornar a utilitzar el basc de petit en la vellesa. “En Iñurritza (col·legi) només parlàvem basc i vam haver d'aprendre castellà, aquest ha estat el major problema que he tingut en la meva vida”, diu Mendi en el dia a dia. Al seu costat es troba l'actual Ikastola de Zarautz, i així ho recorda Txapas, que li obria el cor i la il·lusió de veure a un miler de nens aprenent només en basc.

Catòlic i anarquista

Sempre va ser creient, encara que en la vellesa li van sorgir molts dubtes; li van fer molt de mal els casos de corrupció i pederàstia trets de l'interior de l'església. Quant als catòlics, com a anarquistes, els unia a la dreta: “Les autoritats de l'Església s'han arreglat millor amb la dreta de sempre, almenys des dels Reis Catòlics”. També citava i criticava sovint que hi havia massa gent que formava part de l'Església com a autoritat política.

No li agradava la burgesia. Molt menys els que tenien diners i els que vivien al País Basc però no els importava res promocionar la cultura basca. “Mai tenen cap dubte, però a vegades em diverteixen les seves paraules. No tenen interès en el basc, no els importa el seu futur. Per a ells el més important és els diners i el poder”, diu en un passatge.

Oteitza us acompanyava

Jorge Oteiza, 20 anys major, va ser un escultor d'Orio que li va acompanyar en la seva vellesa. Eren veïns i Mendi anava sovint a visitar-la. Se li podia entendre en el dia a dia i el preocupava la situació del seu amic. En un passatge diu: “Em diu que ja res li interessa, que s'ha enfadat amb un amic escultor i que no vol saber res de les ikastoles, s'ha enfadat amb els ocells”. Oteiza tenia llavors tres anys d'esperança de vida.

A pesar que era contrari a totes les creences religioses, en parlar de política sovint coincidia amb Mendi. Alguna vegada li va passar un tros de poema a Mendi, i va guardar alguns pocs i els va recollir en el dia a dia. En una d'elles li parlava de la gravetat que els franquistes s'havien convertit en demòcrates.

Els dilluns, a aprendre a pintar amb nens

El gos al seu costat i el basc en la boca, els dilluns al matí es dirigia a la Ikastola Salbatore Mitxelena de Zarautz. Gairebé 100 nens de 6 i 7 anys li esperaven, entre ells jo. Com diu Txapas, per a Mendi era un vent fresc. Amb ganes i il·lusió, i sempre en basca, estàvem disposats a posar-nos a treballar la imaginació. Agafant el carret de tant en tant iniciàvem el camí cap al dic, i ens posava mirant tant a l'Arc de Sant Martí com a Getaria, per a veure el que imaginàvem i el que vèiem després amb les pintures. Per a recollir el viscut, i per descomptat per a agrair-li-ho, li vam fer un vídeo amb l'ajuda de Pirritx i Porrotx, i el propi Mendi semblava que també agraïa la seva assistència a la Ikastola. Ell va escriure en el seu diari, al costat de la fotografia dels alumnes: “Sento cantar als nens i nenes de la ikastola. Són l'última esperança d'Euskadi”.

Mendi era un expert a segrestar el temps, però la setmana passada va ser segrestat pel temps. Estem molt agraïts per haver-ho conegut, i també és d'agrair l'ajuda de Txapas per a poder fer aquest article, sobretot per mostrar que aquell gran ancià era molt més que un pintor.