Xile va iniciar fa temps una revisió crítica de la seva llarga història d'opressió. La producció amb aquest objectiu ha estat extensa i de gran qualitat en els últims anys, tant des de la literatura –Mapocho de Nona Fernández, No tinguis por torera de Pedro Lemebel o Maneres de tornar a casa d'Alejandro Zambra– com des del cinema –Matxuca d'Andrés Wood, León i Cociñaren en la secció Manucasa llop de Manuellinos, 1976, entre altres–. La ferida de la història de la feblesa de Xile no s'ha tancat en absolut, fins i tot continua sagnant.

La pel·lícula Els Colons va néixer com una fructífera activitat de memòria i, després de 12 anys de criança, el director Felipe Gálvez va tenir l'oportunitat de presentar-la en Horitzons Llatins. L'excel·lent òpera prima ens situa a principis del segle XX en l'extensa Patagònia entre Xile i l'Argentina. Segons el ric terratinent, el tinent britànic MacLenan, Mark Stanley, el mercenari estatunidenc Bill, Benjamín Westfall, i el mestís Segon, que ha de seguir de prop al talent Camilo Arancibia, creuen la Terra del Foc. Amb l'excusa d'obrir un camí per al ramat, tres homes han de “netejar” la zona, massacrant el poble de Selk’nam.

La pel·lícula, que combina perfectament la grandiositat opressiva dels paisatges de la Patagònia amb els primers plans expressius dels protagonistes, ens porta a una espiral de violència sense fi. Així, en la mesura en què la violència es fa cada vegada més explícita i agressiva, s'aniran estrenyent els grans plans generals inicials, explorant el retrat de les víctimes i botxins d'aquesta violència. La necessitat de dominar la naturalesa, que es dona com a joc o entreteniment, que és pròpia de les jerarquies, que ha estat suportada pels pobles originals… La violència es representa en la pel·lícula de moltes maneres i amb moltes cares. El més interessant, sens dubte, és que al final, de la forma més difusa, es dona la violència coercitiva de l'Estat i l'assimilació dels pobles originals.

El gran acolliment que ha tingut Els Colons en la seva actuació dissabte passat, i alguns comentaris en la xarxa, que diuen que la pel·lícula és un “descobriment de l'any”, estan volant. Encara que no comparteixo al cent per cent la fascinació generada, considero que ha de ser vesteixi perquè el western crític de Gálvez és un fidel hereu de les reflexions del nostre temps i una potent obra cinematogràfica.

El vent que arrasa, que he vist en el segon dia del Festival, també té com a punt de mira la dinàmica dels dominants i dominats, de manera molt més difusa. En Horitzons Llatins competeix la dirigida per Paula Hernández, argentina. Els protagonistes de la pel·lícula són el senyor Pearson –Alfredo Castro– i la seva filla Leni –Almudena González–. Lenen només coneix la missió evangelitzadora del seu pare i la seva ardent devoció, des de la celebració fins a la celebració, creuant junts el país. Quan el cotxe s'espatlla enmig de la carretera, arriben al taller enmig del no-res i allí coneixen a Gringo –Sergi López– i al seu fill Tapioca, Joaquín Acebo.

Tapioca vol ser escoltada i volguda, mentre que Lena voldria alliberar-se de l'asfixiant protecció del seu pare i de Déu (i de l'esperit sant). En la sargoría estival, el senyor Pearson opta decididament per l'evangelització de Tapioca. A poc a poc, les tensions i les dinàmiques de poder entre els personatges van quedant al descobert, com les fortes tempestes nocturnes, fins que les pors i retrets guardats durant anys exploten.

Basada en el llibre del mateix nom, El vent que arrasa, escrit per Selva Almada. M'ha deixat molt fred per a veure l'adaptació d'Hernández amb ganes. L'obra de Selva Almada en els últims anys retrata la trama decadent de personatges i paisatges rurals argentins amb una prosa absolutament sensual i suggeridora. Així doncs, hi havia prerequisits per a esperar una pel·lícula pertorbadora de gran bellesa. La d'Hernani, no obstant això, no sap construir una tensió creixent, per la qual cosa a la seva proposta se li pot imputar una falta manifesta d'unitat.