Olga Rodríguez és co-guionista de Francisco (Lleó, Espanya, 1975), periodista freelance, escriptora, i ara als cinemes En els margenes (Hegian). Eldiario.es, Cadena SER i CNN, entre altres mitjans. Expert en el món àrab, porta més de 25 anys fent seguiment del que està passant a Orient Mitjà i nord d'Àfrica.

En el seu post-pel·lícula ha dit que un Egipte lliure i democràtic canviaria tota la regió. Per què Egipte té tanta importància en el món àrab?

És el país més poblat del món àrab, el 40% de la població viu a Egipte. Estableix l'ordre regional i posseeix l'exèrcit més poblat dels països àrabs de la regió. El canal de Suez passa per terres egípcies, una important passarel·la marítima comercial que uneix Orient amb Occident. A la regió es dona un canvi quan en 1979 Egipte decideix signar la pau amb Israel mitjançant acords Camp David. Des d'aquest moment es crea un cert equilibri de poder, i Israel aconsegueix deixar a un enemic que el preocupava. Llavors els països àrabs es van separar segons la seva posició amb Israel.

És un país amb una població molt jove, amb molta força i entusiasme. Encara que són de classe mitjana-baixa, els habitants de les grans ciutats són molt vestits. Les noves generacions venen amb força i han crescut dins de les idees de solidaritat amb Palestina. Per tant, sens dubte, un Egipte lliure i democràtic canviaria moltes coses a la regió.

En quin ha influït que la població egípcia tingui idees de solidaritat amb Palestina?

Sempre han existit posicionaments públics, però l'any 2000 van començar les manifestacions juvenils de solidaritat amb el poble palestí. En aquests moments va esclatar la Segona Intifada palestina. En un règim com la dictadura d'Hosni Mubarak [1981-2011], en el qual estaven prohibides manifestacions de manifestació o protesta de qualsevol tipus, la repressió era gran, i molts joves van sortir al carrer i deien: “No m'importa, m'arrisco”, sacsejant les banderes palestines. Van començar a manifestar-se massivament, amb el que això implica, perquè després de cada manifestació hi havia detencions, pallisses... però continuaven sortint al carrer.

Va arribar un moment en el qual Hosni Mubara va començar a ignorar una mica. Això s'ha interpretat de la manera següent: si tenen insatisfacció, millor que es canalitzin per ella, que en definitiva és una qüestió externa, i no en qüestions internes. Però de fet això va provocar que la gent es conscienciés cada vegada més. Jo conec a molts activistes que han estat claus en els últims vint anys, i tots em diuen: “Comencem des de Palestina, i quan vam aprendre sobre aquesta qüestió, quan ens interessem per això, quan manifestem la nostra solidaritat amb el poble palestí, comencem a adonar-nos de les nostres pròpies injustícies”. Llavors van començar a aprofundir en altres temes que tenien conseqüències més directes en ells –encara que la qüestió palestina travessa d'una manera o una altra tot el territori àrab, per exemple, perquè molts refugiats palestins viuen als països veïns–. Aquest va ser l'origen de tot.

Va viure de tu mateix les revolucions egípcies. Vostè ha dit que mai ha viscut el mateix. Per què?

Perquè va ser una veritable gestació col·lectiva. És clar que no sorgeix del no-res la de 2011. Observem que, des de l'any 2000 fins al 2011, diversos grups de militància portaven molt de temps organitzant, d'una banda, joves de classe mitjana de la ciutat i, per un altre, classes de treballadors de zones industrials. Vam veure com aquesta gent es va ajuntar i va començar a coordinar-se. Quan les rebel·lions egípcies van explotar, la majoria dels mitjans no van comptar bé. Per a començar, posaven l'ull en la Plaça Tahrir [el Caire], com si no passés res en cap altre lloc. I aquestes insurreccions no haurien durat si no hi hagués hagut vagues. Va haver-hi tancaments massius de fàbriques, botigues, empreses... És indiscutible la força dels manifestants i de la gent que va acampar en moltes places, però les vagues dels treballadors de les fàbriques van ser clau. Molta gent va trencar la por per primera vegada. Com van viure joves de ciutats com Alexandria o Kairo, aquestes persones mai seran com abans. Sí, han trepitjat rebel·lions, la repressió posterior ha estat salvatge, però, no obstant això, tenen una mirada de llibertat, de vida i d'un mateix, que no hauria tingut si no ho haguessin viscut.

El documental reflexa com les dones van aixecar la veu més que mai. Quin lloc van tenir en els aixecaments?

Van ser clau, des de diferents col·lectius. Els treballadors es reunien a les fàbriques en els sindicats clandestins, i en 2008 van ser les dones les que es van anar incorporant a les fàbriques reivindicant “Aquí estem les dones, on estan els homes”, dient “això pararem, senyors”. I van parar, i aquest va ser el tir de pistola per a sortir: Vagues de Mahalla al Kubra, d'àmbit industrial [zones rurals però amb fàbriques].

També organitzacions feministes, organitzacions d'esquerres... Així mateix, en els moviments islàmics hi havia dones que van voler manifestar, i encara que la crida dels imam era “quedar-se a les vostres cases”, ells mateixos van dir “ni pensar”. Moltes d'elles van ser líders.

Aquesta imatge és molt diferent de la qual s'embeni aquí. Per què ha arribat aquí la idea que les dones àrabs són submises i no hem vist la seva força real?

Desgraciadament, en general, existeix un gran desconeixement en relació amb el món àrab i musulmà. Per exemple, s'identifiquen com si l'àrab i el musulmà fossin iguals, però hi ha cristians àrabs, ateus... A més, crec que estem en l'era dels estereotips, en la dels prejudicis, en la de la deshumanització dels “altres”, que també podem trobar aquí. Hi ha determinades potències a les quals els interessa que les seves societats vegin aquests països com una massa de dones submises i oprimides. És veritat, aquestes dones no tenen llibertats i els queda un llarg camí per recórrer –a nosaltres com ens queda aquí, encara que estem en una altra situació, perquè afortunadament hem avançat més–.

Existeix un discurs hegemònic que presenta [el món àrab] com una massa d'homes barbados, fonamentalistes i perillosos per a poder justificar millor les intervencions militars i econòmiques en aquests territoris. Si realment aconsegueixen convèncer a la seva població que totes les persones àrab-musulmanes són perilloses i que segueixen en les coves, és més fàcil justificar coses absolutament injustificables. Per això crec que en aquesta època de foscor cal ser la nostra guia abraçar la humanització enfront d'aquests discursos que busquen deshumanitzar als “altres”.

Les dones que apareixen en el documental estan molt conscienciades, són molt combatives i militants. Representen a totes les dones d'Egipte o només a un petit grup?

Jo ho he fluixejat. Des de l'any 2000 fins ara he estat vinculat a Egipte, i m'ha sorprès una vegada i una altra veure quantes dones d'aquest tipus hi ha a les ciutats i en les zones industrials. Hi ha molts com els que has vist en la pel·lícula.

La pel·lícula comença amb imatges dures en les quals es mostren i descriuen les agressions sexuals que van sofrir les dones en les protestes de 2013, al carrer, entre la gent, i de les quals diversos grups van ser víctimes. Durant quatre dies es van denunciar 187 agressions sexuals i moltes altres no es van denunciar. Com es va respondre a aquesta barbaritat?

El protagonista compta les agressions sexuals de 2013 i potser no s'entén la dimensió del problema. En aquest moment ja hi havia Germans Musulmans en el poder, i es fa entendre que hi havia impunitat. Però això ja passava abans, en els aixecaments de 2011 va haver-hi centenars. I jo vaig ser testimoni d'alguns, vaig intentar parar algun. Algunes periodistes també van ser atacades. I després també s'han seguit els atacs.

Un cas de gran prestigi internacional, en el qual els militars van detenir a les noies manifestants en la Plaça Tahrir en 2011, les van traslladar al Museu Arqueològic per a fer el que eufemísticament es va dir “proves de la virginitat”, en realitat eren abusos sexuals sense el seu consentiment. Entre 2011 i 2013 va haver-hi un munt d'abusos d'aquest tipus i més tard. Però repeteixo que utilitzaven els atacs com a arma política, contra dones activistes i manifestants; no s'ha trobat en el carreró i et fan agressions sexuals, és diferent. I els Germans Musulmans van seguir despediendo del govern, fins i tot amb major intensitat, perquè [Abdel Fatah] Al Sisi [actual president] ha estat molt dur a l'hora de reprimir les protestes, que ha aconseguit que no hi hagi protesta. Té més de 60.000 presos polítics en presons. En els primers anys de la caiguda del govern dels Germans Musulmans es va convertir en una dinàmica.

A què es deuen les “proves de virginitat”? Estan legalment reconegudes?

Els utilitzen com a instruments per al càstig polític. Existeix un informe de recerca d'Amnistia Internacional sobre aquest tema. L'argument dels militars era que, com han estat acampats, pot haver perdut la virginitat, revisem si l'han perdut. La base era que aquestes dones són unes puta, aquí estan protestant, dormim en els campaments, les deixarem en evidència. Un periodista internacional de la CNN va entrevistar a un d'aquests militars i li va contestar: “Aquestes noies no són com la teva filla o jo, aquestes noies eren aquí, amb els nois, fumant...”. El masclisme no prové només de les organitzacions islàmiques, el masclisme és l'essència de l'Estat, en el si del qual l'exèrcit ha aplicat sempre.

En 2011 els ciutadans van celebrar la caiguda de Mubarak, però com han advertit, la qual cosa ha vingut a continuació ha estat molt pitjor. Com ha evolucionat Egipte?

Mubara estava plantejant una sèrie de canvis en els últims temps, a través dels seus fills, perquè era possible que ells adquirissin el poder. Es van obrir els rumors i l'exèrcit es va posar molt alerta. De fet, l'exèrcit té molt poder, controla moltes empreses i és propietari de la riquesa del país. Per tant, el general va posar nerviós els rumors dels canvis. Clar, durant el mandat d'Hosni Mubarak hi havia repressió, detencions, tortura... però després va venir, després del breu mandat guanyat pels Germans Musulmans en les primeres eleccions egípcies...

Des d'una perspectiva occidental, s'insisteix que “aquestes societats encara no estan preparades per a la democràcia”. Quan no ens agrada el resultat, no estan disposats a la democràcia una vegada i una altra. Perquè quan es dona un cop d'estat contra el govern dels Germans Musulmans, el general Al Sisi presa el comandament de tot, que demostra amb fermesa que es va dir a si mateix i al seu grup: “No ens pot passar l'ocorregut a Mubarak. I perquè no ens passi, hem de trepitjar”. Per tant, tota resistència que pogués existir als carrers contra el seu apoderament va ser aixafada. En l'acampada de la Plaça Rabaa [el Caire], els defensors dels Germans Musulmans van protestar amb bales. Durant unes hores més de 600 persones van ser assassinades i més de 1.000 van resultar ferides. Va ser una massacre.

En les setmanes i mesos següents, quan Al Sisi ja estava en el poder, tota manifestació s'havia oprimit amb força. I les detencions arbitràries segueixen avui dia; estan en presons, no els donen paracetamol, hi ha maltractaments, la gent desapareix, els cadàvers d'algunes persones apareixen en el desert... La repressió en Mubarca és molt major que en els últims anys.

Creu que això ha provocat la desesperació de la ciutadania? Empitjorar la situació després de celebrar l'acomiadament?

En 2011 ja es van adonar que no van guanyar, clar. Al principi van celebrar la caiguda del règim de Mubarak; els activistes de major formació van entendre que no van guanyar perquè el fet que una comissió militar assumís el comandament per a la transició no tenia molt bona pinta. La seva esperança era que en les bases de l'exèrcit hi havia joves activistes, que entenien que era necessari un major canvi i que no podia haver-hi aquesta repressió tan dura. Aquests joves entenien que no es podien acceptar les polítiques econòmiques que trepitjaven així a la població egípcia. La pobresa és molt alta, més del 40% de la població viu amb menys d'un dòlar al dia. Ells eren la seva esperança, però l'esperança era molt difícil. Com es rebel·larà contra els que estan per sobre de l'exèrcit?

I els qui van pensar que van guanyar, ja en els primers mesos de 2011 es van adonar que no. Sobretot a l'octubre, novembre i desembre, en els mesos previs a les eleccions, en els quals la menor protesta era trepitjada pels militars, els carrers del centre de la ciutat, com el carrer Mohamed Mahmoud, es van convertir en camps de batalla. Passava per allí i veies que el carrer estava convertit en una catifa de pedra i bala en la qual la gent va començar a adonar-se.

Avui dia, la insatisfacció al país és evident en moltes capes, òbviament no entre els privilegiats, perquè aprofiten la possessió d'aquest Estat repressiu i de recerca. Però ningú està content, hi ha una depressió massiva, sobretot entre activistes. Perquè quedar-se a Egipte és estar silenciat, viure en un terror permanent, no poder fer res. Alguns s'han exiliat, molts estan a Turquia, uns altres a Europa, o als països limítrofs d'Egipte. Hi ha molta gent d'esquerres en la presó, molta gent ha estat torturada... en realitat hi ha una situació molt devastadora. Condemnar de tant en tant per l'ONU o Amnistia Internacional no serveix de res. Al Sisi ha estat rebut en honor per la majoria dels governs europeus.

El cim climàtic de l'ONU se celebra aquests dies a Egipte.

Molts activistes exiliats, perquè els no exiliats no poden parlar, denuncien el que anomenen greenwashing. Acudiran autoritats i experts internacionals, i jo li asseguro que Egipte no té una visió ecològica. No sols això, és un país que utilitza la repressió en el dia a dia.

L'altre dia va estar a Madrid l'activista Ramy Shaath. Aquest home és d'origen egipciar-palestí, un plural que ha estat reclòs durant dos anys sense càrrec ni judici, sent maltractat. I ha sortit de la presó perquè la dona és francesa, perquè ens mobilitzem un munt de gent a nivell internacional, i perquè en un sentit és privilegiat perquè coneix a molta gent a Europa, que té importants relacions amb els governs. No obstant això, ha tingut dos anys i mig de presó. Quan va sortir semblava que van passar vint anys per damunt. Està fent una gira per a denunciar que el cim està legitimant el règim egipci. Denúncia la tortura d'Egipte, la desaparició de la gent, la mort, la condemna a la pena de mort i la detenció sense càrrec ni judici. És una pena, perquè Egipte és un país meravellós, i la gent d'allí t'inspira tot.