M'he recordat de la frase per dues raons: d'una banda, perquè el retrat que a vegades fan els enemics amb intenció de desqualificar es converteix en el millor elogi que algú pot rebre; i per una altra, perquè deixa clar que el periodisme, quan es fa amb majúscules, et porta tants enemics com amics. Però al final del camí, quan la veu de Mariano Ferrer s'ha apagat, queda un llegat per sobre dels xextras d'aquest o aquell partit, d'algú que ha passat tota la seva vida compromès amb l'ofici.

Després d'estudiar en la Universitat de Navarra i a Madrid, Ferrer va acabar la seva formació acadèmica a Nova York. “Als Estats Units vaig viure en una societat avançada i els mitjans de comunicació tenien una actitud d'exigència democràtica enfront del poder. En arribar aquí vaig trobar una ràdio que no podia informar”, va explicar a Imanol Murua Uria en el llibre El que vaig dir i el que dic. “Em vaig dir a mi mateix que l'informaríem de l'una o l'altra manera”. I un matí de 1971 es va col·locar davant el micròfon per a, prenent El Diario Vasco i La Veu d'Espanya –a aquesta hora no es podia comprar cap altre periòdic–, començar a llegir les notícies del dia, en un estil personal inimitable, explicant el que diuen les notícies, la qual cosa no han comptat o no han volgut comptar. Ho va fer durant gairebé 35 anys, tots els matins.

Va participar en la creació del diari egin i va ser director d'aquesta, en desacord amb la línia en la qual va anar agafant el periòdic, fins que va abandonar el projecte amb una editorial que va escriure en 1977 criticant un atemptat d'ETA. Als 39 anys va tornar a aparèixer en Herri Irratia i des de llavors la veu de Ferrer s'ha estès tant pel micròfon com per altres mitjans: en la universitat, en la televisió, en diversos mitjans d'Euskal Herria han recollit les seves aportacions. Va posar veu, rostre i ploma en la Conferència de Pau d'Elkarri de 1994 o en la plataforma contra el macrojudici 18/98.

Ho va fer sense banderes, sense bandes, asseient-se a cada moment al costat del que la consciència li dictava. Aquesta actitud ètica no té data de caducitat, està per sobre de qualsevol moda; és el model que van deixar als periodistes d'avui i de demà.