Com tots els dies, el 7 de maig de 1980, María José Bravo i Javier Rueda, veïns de Loiola de 16 anys, van acudir a la clínica Asepeyo de l'Avinguda de Madrid per a curar una cremada en el treball de Rueda. No obstant això, aquest dia no va ser un altre, ja que mentre es trobaven asseguts en el Passeig de Zorroaga van ser agredits.

La família d'Olaia Rueda (Loiola, 1984) ha viscut molt de prop aquest succés, ja que era germà del seu pare, Javier, i de la seva mare, Bravo. Així ha comptat Rueda el succés: “El meu oncle Javier tenia amnèsia. L'única cosa que recordava era que, després de fer un volt per la Beina, s'havien assegut, van encendre un cigarret i, de sobte, María José va tornar el cap i va cridar. Suposadament, li van donar un cop al cap al seu oncle, no sabem amb quin, i creient que estava mort ho van llançar pel vessant”.

Segons Rueda, el seu oncle es va despertar "amb la pluja" i, com va poder, va grimpar el vessant de la muntanya, amb el cap completament ensangonat. Un home que passejava la va veure i la va traslladar a la residència de monges, pròxima a ella, per a després ser traslladada a l'hospital. Rueda ha explicat que en les proximitats del lloc on es va produir l'atac hi havia una casa i que hi ha "diverses contradiccions" sobre aquest tema: “Sempre hem pensat que havien vist alguna cosa, però que estaven amenaçats. Una de les contradiccions és que la família va veure al seu oncle i li van cridar a la residència, on les monges li esperaven a la seva arribada. Quan van preguntar als seus familiars, van dir que havien vist a Javier, però que creien que estava corrent i que tenia una mercadromina al cap”.

Javier va ser ingressat a l'hospital de l'UCI i els pares dels dos joves van presentar una denúncia per agressió sexual. Molts veïns van buscar a Bravo, però no ho van trobar. Al migdia de l'endemà, la ràdio Radi Sant Sebastià va dir que Bravo estava viu i els seus pares van rebre una trucada telefònica, una veu desconeguda els va dir: “Hola, mamà, no em coneixes? Soc la teva filla, papà, estic a Amara, en la plaça de les Armeries”. La Policia Nacional va trobar el cos sense vida de Bravo aquesta tarda, prop del lloc en el qual es va produir el despertar de Javier. Bravo estava nu de cintura cap avall, i l'autòpsia va confirmar que va ser violat i que va ser colpejat al cap pel que va resultar ferit lleu.

El grup parapolicial ultradretà Batallon Basc Espanyol es va fer càrrec de l'assassinat i, en veure que Javier estava viu, van amenaçar a aquest i a la seva família amb l'assassinat d'un policia. Rueda recorda que els veïns van fer costat a la família: “Van començar a cridar a l'hospital i els veïns van començar a fer la guàrdia; fins i tot quan el meu oncle estava a casa dels meus avis van continuar fent la guàrdia”. Així mateix, Rueda ha explicat que els agents de la Policia Municipal acudien en nombroses ocasions a la localització de Javier: "Quan el seu oncle va sortir de l'hospital, acudia a la seva casa en nombroses policies, forçant-li a fer el recorregut del succés. Suposadament, ho feien intentant resoldre el cas, però volien embogir-lo. Al final una de les meves ties es va anar al Govern Civil i els va dir que ja no tornarien a portar a Javier. Ells mateixos deien que havien de continuar investigant, “potser perquè va ser ETA”.

Després de l'assassinat, es va produir una multitudinària manifestació que va partir del Centre de Bilbao cap a Loiola, i, en finalitzar, la policia es va dirigir contra els manifestants. “A casa de María José, per exemple, es van llançar pots de fum. Les càrregues policials no s'entenen perquè era una manifestació pacífica”, ha subratllat Rueda. Els afins de Bravo també van demanar a la policia que li portessin les seves robes, però se'ls va informar que s'havien perdut.

La família, marcada per sempre

Javier havia fet una vida gairebé normal durant uns anys, però el seu cap li moria i va morir gairebé vuit anys després.

Així, el succés va marcar per sempre a la família, “no es parlava, però sempre era un tema que ens envoltava, un silenci que cridava”, ha destacat Rueda. Així mateix, explica que cadascun ha portat el dolor d'una manera: “L'àvia, per exemple, estava sempre plorant darrere de la porta i besant les fotos; després m'he assabentat de què ella volia parlar del tema. El seu avi, tanmateix, no parlava d'això, ho portava molt per dins. Quant a les meves ties, una acabava plorant quan sortia el tema, i l'altra volia parlar, però, naturalment, no podia. El meu pare se l'ha emportat amb ràbia, tenia i continua odiant molt. Nosaltres som tres germanes i parlàvem entre nosaltres, perquè era un tema que es veia. La nostra mare també ens comptava algunes coses, però poques. A més, sempre ens ha deixat fer de tot, però volia saber en tot moment on estàvem i com tornaríem”. “Crec que el que soc, en gran manera, és pel que ha passat”, ha afegit Rueda.

Rueda ha insistit que cal canviar que Bravo i Javier encara no són considerats com a víctimes: “Almenys no estaria mal que es considerés víctima”. D'altra banda, segons Rueda, la família mai ha entès per què es van enfrontar a la parella de 16 anys: “Tenim clar que no va ser per atzar, perquè sempre feien el mateix camí. No hi ha culpables i no hi haurà mai; potser estan vius, però el cas no l'obrirà ningú”.