“Mira, mira un avió”, deia Xabier. “Deia” i no “m'ho va dir”, va dir, perquè sembla que els nens tenen una gran capacitat per a parlar de la vida en general. Els adults, es va acabar, sempre necessitem a algú. Sostenint la frase de Xabier, li vaig dir: “No, ni que Xabier no t'enganyi el cel, el que veus, et diré el que realment és: els núvols han tingut faves i estan tirant un munt de puzkers”. Somriures i riures: en el present.

I seguint en el present… Lur, Unai, Iker…” vull dir una cosa: ens ha arribat el fred, hi ha fred, també al parc viuen els animals, i en el sòl hi ha un munt de fulles, per als gats de la nit, sapigueu que a les nits els gats es mouen a la seva manera en els fonaments del parc, en els tobogans i en la tirolina, i jo em sento que els falta una casa, em gelaré i faig un munt d'hojaletas”. “No hi ha éssers màgics” em va respondre un. I jo, somrient, li vaig mirar als ulls i vaig dir: “Veuen amb mi, veu aquest cuc, mira el seu cos, aquí el seu cap, aquí el seu ventre, no té cames ni braços i el veus, es mou a tota velocitat, no hi ha màgia en aquesta realitat? Nosaltres no podem moure'ns sense braços i cames… i aquests en txan-txan, màgia i moviment!”. Els ulls li brillaven en el front i va començar a sacsejar-se les fulles. Durant moltes hores vam estar treballant en el present el que havíem treballat amb la imaginació, en el present.

I sobre la màgia… Nadal

Diferenciant la cultura de la nurtura, és la suma dinàmica de la realitat canviant que formen els hàbits, les formes de relació i els productes socials cívics que constitueixen de fet un determinat grup cultural. I aquí estan el Nadal, i com no, Olentzero i Mari Domingi. I Olentzero era un ésser humà que repartia carbó als quals el necessitaven. No es repartien caixes d'Amazon, ni tiraven els catàlegs d'El Corte Inglés a les bústies de correu, i no diferenciaven als homes per les seves denses creences. Per tant, encara que ens perdonin, no estem bé; ens equivoquem. Potser també aquesta llegenda màgica hagi rebut la tinta negra del polp del cruel neoliberalisme. Diuen que estem frustrats…

Humans, pobres

Els que mesuren el coneixement del cervell humà situen això al voltant del 10%, és a dir, només coneixem el 10% del funcionament dels nostres cervells. I en el que coneixem també està això: si els éssers humans ens repeteixen una vegada i una altra el mateix a través de l'audiovisual –les imatges, les pantalles i els altaveus–, interioritzarem, acceptarem i adaptarem la nostra cognició, la nostra emoció i la nostra conducta. Per exemple, en l'Edat mitjana, en el cristianisme (més apropiada seria la diferenciació segons els dogmes i les faules, però el generalitzaré impotent, perdó), a través de l'art i l'arquitectura de les esglésies, i a través de diferents “sermons” (és a dir, la tecnologia més avançada de l'època i la nostra, que en algun moment el veuran), es van traduir en una infinitat d'emocions, cognicions i comportaments. I avui dia seguim igual.

Hàbits, mitjans de comunicació i missatge genèric

Encara que sabem que també hi ha excepcions màgiques continuarem parlant del missatge genèric d'Olentzero, una societat que només s'impulsa des del sistema.

Sent 23 de desembre sabem que Olentzero, Mari Domingi i els Pantalons Vermells porten molt temps treballant i treballant. A nivell social, les diferents estructures socials, orquestrades per mitjans de comunicació amb propietats similars, ens ho expliquen; així, els ajuntaments, les escoles i alguns edificis públics es vesteixen amb adorns; els carrers s'omplen de llums de Nadal; la televisió, les ràdios i molts mitjans ens ho expliquen de diferents formes i la majoria d'acord amb les coordenades del consumisme, és a dir, celebrin una bona nit comprant el que està en venda. I a nivell de subjecte els canvis són evidents: les cases s'omplen d'adorns diferents i molts individus també volen posar en ordre el seu aspecte exterior, tant per Olentzero, Mari Domingi i els Pantalons Vermells, com per les celebracions religioses. I amb l'objectiu de tenir una bona nit i amb l'ajuda del salari 14 o sense ella, a les cases es treuen calculadores que adapten els destins i destins de la prosperitat als de cadascun. I que la mà invisible d'Adán Smith, a la qual ell es referia, no desaparegui. Prefereixo la mà de la família Adams.

D'acord fins ara? Bé. Matís sobre una paraula abans de fer el següent pas. La paraula: motivació.

Sent també l'època històrica dels coaches i bastards savis que assumeixen el neoliberalisme, m'agradaria explicar una cosa sobre la motivació. Coneixements ( per exemple: Llicenciatura en Ciències Humanes, Graduada en Psicologia i Doctora), jo soc de fet i moltes experiències els prego a tots que m'ajudin a explicar-ho bé. I aquí vaig, de cor: la motivació és el procés d'encaminar adequadament l'energia necessària perquè l'individu compleixi els objectius que li agraden de fet (legítims, ètics i bons – entorn del karma en un altre moment–). En general distingim dos tipus de motivació: la motivació intrínseca i la motivació extrínseca. La motivació exterior podria ser la pastanaga del ruc, és a dir, el procés que ens mou la consecució del premi que ens ofereixen. Per exemple: Adequar el comportament amb l'objectiu d'aconseguir regals de Nadal (regalo = pastanaga) (= recorregut del ruc). I la motivació intrínseca és un espai rural ple de pastanagues que mai s'esgoten en un mateix, on les pastanagues es corresponen amb la realització de realitats que ens agraden. Per exemple, un nen pot gaudir del plaer que aconsegueix mentre llegeix quan li agrada llegir. Llegir, jugar al futbol o tocar un instrument. Ens és igual, tots tenim motivació, només cal deixar-nos sembrar. Entendre on es troba la posició de la pastanaga entre aquestes dues motivacions és fonamental; és a dir, la motivació interna no necessita de pastanagues externes, però quan no s'activa la motivació interna i hem de fer una cosa pesada, la pastanaga externa ens ve molt bé.

Per tant, llancem la següent pregunta: són eficaços els regals amb les pastanagues dels bons comportaments per a aconseguir bons cors? La mà invisible ens ha posat pastanagues enverinades en lloc de carbó i aquí estan Olentzero, Mari Domingi i els Pantalons Vermells enfurits.

Per què?

En primer lloc, recordem breument la llegenda: Repartia Olentzero generosament per la muntanya als quals necessitaven carbó de caseriu en caseriu, perquè ningú tingués fred. L'Olentzero tenia com a objectiu la igualtat, la dignitat i la màgia. Llegendes, realitats, avui dia ella ens enviaria al cul del gos. Per què?

Els pares utilitzem la paraula carbó com a amenaça de càstig, creant por de corregir moltes conductes dels nens. Perquè deixant de costat la màgia de Nadal i acumulant diners organitzem Nadal.

I en aquesta estratègia automàtica i col·lectiva, en lloc de treballar la capacitat dels nens i nenes per a estar en el present i gaudir en el present, i en lloc d'aconseguir pastanagues del camp interior, posem les pastanagues als nens i nenes en regals de Nadal. Mare meva!

Sobre la dignitat. En aquest joc de la pasta de Nadal, amb la idea que cada vegada siguem més bons a nivell social i que tindrem un regal més adequat, què passa en les famílies amb menys diners? O en els nens? Què li fem creure? És a dir: són pitjors les que obtenen una pastanaga mediocre que les que obtenen bones pastanagues? En aquesta remodelació de la llegenda de l'Olentzero que acabem de crear, la resposta és “sí” amb majúscules. A més, el ressò és més greu, les pastanagues en el camp de cadascun no valen un cèntim, sinó les que venen en un paper brillant, la nit del 24. A més, si Xabier, Unai, Iker, Lorena, Amaia… tots tenen la capacitat de gaudir màgicament d'una manera digna en el present, per tant, deuríem no espatllar-nos, és a dir, respectar els espais interns.

I finalment, cada any, entorn de la igualtat i situant-nos el 25 de desembre, són els nens i nenes econòmicament més rics els que, al migdia de Nadal, presenten els seus fascinants regals en la plaça del poble enfront dels altres segons els nostres costums neoliberals. Per contra, els nens i nenes que no són més rics econòmicament ja no s'avergonyeixen de baixar a la plaça per Nadal, perquè una vegada que van baixar a la plaça amb tristesa els riures dels qui van comparar els seus “txikis” regals amb els regals dels més rics econòmicament, els van posar en dubte la seva correcta existència i fer, i no, no volen tornar a viure això. I el dia 25 no podran veure els pedacitos de fava dels núvols perquè els seus ulls estan plens de llàgrimes.

La meva mare.

I si jo fos Mari Domingi, dic perquè m'agradaria ser, volant del cel baixaria a les places del poble i amb el meu millor somriure canviaria les coordenades de la riquesa, perquè en lloc de la riquesa econòmica parlaria de la riquesa del cor. I per a això posaria en el centre de la plaça l'artefacte màgic que acabo de crear i, igual que els oracles de Delfos, repartiria els regals màgics sentint la mà de cada nen i tenint en compte el propi cor. I no, aquests no es trobarien ni en els catàlegs de les bústies de correu, ja que són aquells que tenen una connexió directa amb els recursos per a poder gaudir de la vida màgicament situant-los en el present. I, per cert, que el mateix Olentzero porti la mà invisible amb pantalons vermells a Mari i que ella decideixi què fer. I sigui així!

Per això, pels nens i pel que valen, viu Nadal, amics.