Al País Basc existeixen diversos camins coneguts com a “romans” i, sobretot, ponts: Larresoro, Azkaine, Baigorri, Orbara, Aribe, Elo, Zirauki, Artziniega… Sens dubte, els habitants d'aquests llocs han considerat com un valuós patrimoni les infraestructures més antigues i sòlides de la zona, i d'aquí la seva identificació amb les civilitzacions clàssiques; és coneguda l'aportació decisiva de Roma en la història dels mitjans de comunicació europeus, ja que unia tots els racons a través d'una sofisticada xarxa de calçada. Però encara que han rebut aquest nom, molts d'aquests elements són més tardans: Medievals, en la seva majoria.

Alguna cosa semblança ocorre amb el pont de Mantible. Aquest pont, de 164 metres de longitud i 30 d'altura, travessa el riu Ebre, connectant la zona de Logronyo amb el poble d'Assa (actualment Lanciego). Encara que tradicionalment s'ha considerat d'origen romà, no es coneixen en aquesta zona importants calçades de l'època, i recentment un estudi ha suggerit que, en realitat, podria haver-se construït en el segle XI per a connectar les dues principals ciutats del regne de Navarra amb Pamplona i Naia. Segons aquesta hipòtesi, seria del mateix temps que el pont de Pont de Pont de Puente la Reina, construït amb tècniques semblants i possiblement amb la mateixa mà d'obra.

Romano o romànic, és clar que el pont de Mantible, en Lanciego, és un dels monuments més importants de la Rioja Alabesa. Situat en el camí de Sant Jaume, està declarat Centre d'Interès Cultural i Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, però el seu estat de conservació sempre ha estat precari. De fet, a penes va complir cinquanta anys dempeus, ja que va ser abandonat a principis del segle XII, substituint als ponts de Logronyo. A la fi de l'Edat mitjana, diversos documents assenyalen que el pont ja no estava en ús. Des de llavors, l'estructura s'ha anat deteriorant i només dues dels seus set arcs originals han sobreviscut fins al segle XXI, en un equilibri cada vegada pitjor.

Després d'anys de denúncia de la negligència institucional per part de diverses associacions, un informe presentat en 2019 va donar l'alarma en demostrar que el pont estava en greu perill de caure. Era absolutament necessari estabilitzar l'estructura com més aviat millor, no obstant això no es va realitzar cap intervenció d'urgència. Finalment, a principis de 2021 es va aprovar el projecte de restauració del pont i les obres es van iniciar a la primavera. Però era massa tarda. La nit del 24 al 25 de gener, un dels dos arcs que encara romanien en peus va caure i amb ell va desaparèixer el patrimoni arquitectònic de mil anys, cansat d'esperar l'atenció de les autoritats.