Com si les plantes no poguessin estimar… Però l'amor no és això? Uns amants i altres no. Com nosaltres. L'arç blanc tiraria l'empelt de la prunera com una falsa ovella que mai ha estat explorada per la seva mare, no l'estimarà.

L'amor entre les plantes té una llarga història. Hi ha molts exemples, però ara la història dels amors de la llengua (Viscum album) rodona, tan visible en els arbres i arbres nus, és de gran bellesa.

Molts arbres i arbres estimen la llengua i en les seves branques secunda i estableix arrels. Aquestes arrels xuclen la suor de l'hoste per a viure a la seva esquena. Ja saps, és donar, donar i donar afecte, encara que el receptor et mati.

Sobre molts veurà la llengua com a paràsit de més de cent espècies: pomeres, pereres, mags, pollancres, garses, falses acàcies, til·ler, arç blanc, salze i vímet, ametller, freixe, bedoll, otsolizar, auró, avellaner, encant, castanyer, cirerer, noguera, almaca, etc. En els lloms dels roures o dels oms no ho trobaràs a l'instant. La botànica francesa Aline Rayoma-Roques va sostenir que el roure construeix una barrera química per a impedir que les arrels de la llengua penetrin en la branca; que alguns roures molt rars presenten una manca genètica i d'aquí la introducció de la llengua. I no s'ha vist mai en plàtan o hi hagi.

En les riberes de la nostra finca el plàtan és molt estès en la vora de la Terra i ocasionalment algun pollancre. Són notables els pollancres, els amants de la llengua. Els plàtans viuen aquí sense amants visibles; bo, no, els agraden molt els plàtans les vespes asiàtiques, els seus nius gegants els veuràs sovint a l'esquena del platano.

I també és un bon capgròs: pot estimar a una altra llengua i viure a la seva esquena, a la seva esquena, al seu paràsit.