Sempre he tingut com a model moltes respostes que donen als atacs soferts pels treballadors en la República Francesa. Ells, millor que ningú, saben d'on arriba l'atac, com, a qui i en quina mesura dirigir la resposta. Aquí, al Sud, em venen al capdavant altres actituds d'un altre temps: els treballadors teníem una força terrible.

En la República Francesa, inclosos els bascos, la societat obrera té molt ben interioritzat el present i, sobretot, l'única via per a garantir un futur digne, és fer front a l'agressió. Abril va i no hi ha més que veure la resposta que s'està donant a la reforma de les reptes del president Emmanuel Macron. Demostren que trien el camí a recórrer sense llevar l'ull a la brúixola de la dignitat. Sí, clar.

Jo no veig un altre camí eficaç que recuperi i garanteixi els drets dels treballadors. No sols per París, ni per sobre de Madrid.

Afortunadament, com fa tants anys, l'eix central de la situació política no està en la posició nefasta de molts polítics, o en la corrupció estructurada, perquè no tots són iguals. No, no és aquesta la raó principal. La postura dels treballadors està equivocada. El treballador no hauria de buscar a l'enemic a casa.

No és nou. Portem anys una ofensiva després d'una altra, cada vegada estem pitjor. Els duros resultats obtinguts ens dibuixen un futur fosc. Des d'allí i des d'aquí, tant des de fora com des de dins, des de Madrid o des de Brussel·les, sembla que ens està imposant la paraula bloquejo. Sembla que ningú veu una solució sana i directa a aquesta situació que vivim, i jo crec que la raó principal per a això és que, encara que "tots" reivindiquin llibertat i sobirania, en la pràctica tenim prioritats diferents.

Per això, mirar cap endavant i cap enrere pot ser una font de més beneficis per a estudiar tranquil·lament. Tenint en compte que el camí recorregut està sent molt llarg i que per a avançar els ensenyaments dels anys són molt necessàries.

Fa uns anys, potser no tant, la societat basca estava molt ideologitzada, però crec que avui dia, encara que no del tot, estem oblidats. Són molts els passos donats, i ara, desgraciadament, crec que l'egoisme s'està reforçant.

Avui, en molts discursos que recorren els pobles, aquest concepte d'esquerra a dreta es considera obsolet, i molt menys se senten expressions com la "unitat obrera". Cadascun només es preocupa dels seus comptes i consideren que són apolítiques. Per tant , hem perdut aquesta antiga militància, i en poques dècades ens hem acostat de la militància a l'egoisme.

En la societat basca, els qui són joves i no tan joves, bastant bé, diuen tenir les seves pròpies mentalitats i tendències. Fa temps que no els veiem en reunions i manifestacions de gran massa, ni en àmbits de lluita, clar. Tal vegada per això, en els festivals o esports populars no estan "còmodes", sinó que, aparentment, prefereixen una sèrie d'actes que creuen que són per a intel·lectuals.

Creuen i recolzen en la majoria de les raons de l'Estat, són demòcrates. Reconeixen que els imperis econòmics i polítics manen, i que, com a polp, necessiten multinacionals, bancs gegants i exèrcits. I els mitjans de comunicació manipuladors. Reconeixen que no és més que una democràcia formal, però s'asseguin còmodes en això.

Seguint el seu discurs, diuen —potser amb un punt d'orgull— que en nom de la democràcia formal i moderna van sorgir els Parlaments, i encara que l'Estat de la Policia s'enfortís, suposadament són necessaris perquè reforcen el sistema.

Les lleis antiterroristes es confirmen en aquests parlaments, intentant eliminar als oponents, però això sí, només amb el que s'oposen a l'Estat, i sempre en benefici de la democràcia, clar. Entenen que aquest tipus de lleis especials protegeixen la pràctica de la tortura, però diuen que són només errors del sistema.

No és d'avui, perquè és veritat que la nostra lluita sempre ha tingut dos pilars fonamentals, social i política, en el camí de la llibertat, l'anticolonialista cara a cara i la revolució obrera. Per a això ens hem dotat d'una ideologia que ens va permetre organitzar un moviment humà ampli i fort. Avui no són les mateixes situacions, la profunda crisi ideològica és evident.

Com deia abans, el canvi és evident, i encara que coneguem bé les diferents parts d'aquest procés, l'una després de l'altra, és innegable que estem sense veure el que volíem veure en una època, i les dècades es van superant una a una, sense detenir-se.

Per tant, crèiem que la classe treballadora impulsada per l'atur i la misèria anava a unir-se a un poble que avui o demà està oprimit com a basc, però no ha estat així. És veritat, l'objectiu sí, bell, molt, però encara...

En un altre apartat deia que la raó principal està en la divisió del personal, i és veritat. Els vots emesos per la treballadora social posen polítics diferents i "intel·ligents" en la gestió de les institucions. Però les negociacions entre polítics, almenys fins avui, no han portat canvis. D'on pot venir el canvi? Perquè amb el canvi de subjecte del vot dels treballadors. Això, el camí per recórrer.

Hem conegut a uns i a uns altres i, una vegada més, la decisió directa és tractar el camí del futur digne.

Com a poble, portem anys enrere i enrere. No deixis fer més burles. Sé sincer en tu mateix i el 28 de maig reforça l'oportunitat que garanteix un futur digne.

Josu Iraeta, escriptor