Bandejat del càlid canapè, vaig haver d'anar lluny de l'ambient de la meva casa per a encendre la pantalla en un racó on no hi ha ningú més. A la classe de llibres que encara no han tret de les caixes: ordinador, cascos, foscor i Bago!

Ja venen. Els coaches i els concursants han sortit com si haguessin begut nitroglicerina, cantant en la cançó de presentació “aquí estem per sempre”. Em va semblar un senyal. He pensat: ells saben l'esforç que hem de fer per a estar en aquesta part de la pantalla setmana rere setmana, ens han volgut manifestar que la nostra lluita també és la seva, els tindrem aquí, per sempre. Solidaritat. Gairebé em surten les llàgrimes.

Però no: enguany no s'estilitza plorar. La tercera sessió d'aquesta edició de 2019 torna Xabier Saldias –i gràcies, perquè sense ell el programa es converteix en un autobús escolar ple de nens i nenes epilèptics que no porten a ningú volant cap al barranc a 180 hores–, però una vegada acabada l'emissió podem confirmar que alguna cosa ha canviat respecte a edicions anteriors. Aquesta mirada adobada en mil romiatges, aquest parell d'ulls azpeitiarra amb la capacitat de regalimar tot l'aigua que ve dels cims d'Izarraitz, enguany té els aspersors destrossats. Saldias no ha plorat. Saldias no s'ha commogut. Saldias s'ha endurit el seu cor? Heus aquí una de les preguntes que ha marcat la gala d'avui. Després de cantar Iholdi Beristain i Aitor, ha dit amb claredat: “Estava disposat a plorar”. Però no plorava. Què li passa a Saldias?

Quan li ha tocat cantar amb el concursant Iker, el fronman del grup Egan s'ha exercitat com a professional. En haver corregut moltes places, la cançó li ha sortit com sap, demostrant els seus dots però en la mesura que sigui possible –un parell de focus s'haguessin saltat al final de la cançó quan ha endurit el to; res, per al que Saldias pot–, i ha portat a Iker a la victòria.

Però alguna cosa més em va cridar l'atenció: Els ha tocat cantar Gure bazterrak, de Mikel Laboa, i Saldias ha dit sense pèls en la boca que no veu res d'aquesta cançó. “Els meus marges són la platja i la societat de Zarautz”, ha explicat. Què vol dir amb això? Què hi ha darrere d'aquesta apatia? Està incòmode amb alguna cosa. I crec que sé el que és: en la primera sessió una peça d'Akelarre –Matxain dirà el que vulgui, però la sèrie B és la sèrie B, no compari si us plau a Akelarre Egan–, en aquesta ocasió Laboa. I mentrestant, cançons d'artistes internacionals a uns altres coach. El programa vol ficar a Saldias en una sabata massa estreta, i convertir al tigre de l'Urola en un home venerable que canta cançons basques.

El normal és que es rebel·li contra això. Més que llàgrimes, avui ha estat amb ganes d'ensenyar-li les dents. Compte amb el possible desastre en les pròximes sessions.

Espai patrocinat per Goiener

Una altra de les coses més destacables de la tercera sessió ha estat la de Ylenia "energy" Baglietto, d'Andalús. Hem de dir més d'una cosa sobre aquest coach.

Per a començar, amb el seu lèxic: per a creure el que es diu en els mentiders de les xarxes socials, alguns teleespectadors han passat el programa bevent xopets d'algun alcohol fuerter. Cada vegada que el coach eibarrés parlava de “energia”, un xopet. Quan es publiqui l'estadística d'intoxicacions etíliques d'Osakidetza de 2019, en els gràfics apareixerà un petit munt la nit del 13 de març. Perquè parlar d'energia és super important. Baglietto, que no es preocuparà de res més que del que fan els concursants, sempre s'ocuparà de l'energia. Energia focalitzada, energia dispersa, energia positiva, portar energia a la terra, alliberar energia... No ha esmentat –encara– les energies renovables, però tenint en compte la importància que dona al tema, tenir una imatge pública per a la pròxima campanya de socis de Goiener no és menyspreable.

En un pla estrictament artístic, m'ha cridat l'atenció una cosa: s'ha dedicat més a valorar als concursants que en les anteriors sessions, com si volgués per a ell el paper del jurat malvat que sempre ha d'haver-hi en aquesta mena d'actuacions –i gairebé sempre el porta Risto Mejide en aquesta mena de sessions espanyoles–. Aquesta actitud, bé: dona el contrapunt a la tendència d'aplaudiment fàcil que predomina en les valoracions. Però la qüestió és que Bago! és diferent d'uns altres talent xous –i per això ens encanta tant–: aquí el jurat té sempre una pota en fem. Ara està criticant, però després serà criticat. I això els porta sovint glops salats –o empassar la totalitat d'una compresa que surava directament en la mar, com la setmana passada li va passar a Alex Sardui: en el primer programa va criticar la falta a un competidor i en el segon, per a arribar a les notes més altes, Abraham Olano, més que en el Mortirolo–.

Però aquestes són les regles del joc. I no serveix per a valorar als altres després d'haver passat una pinta estreta, quan la teva actuació arriba, començar a “demanar”, com ha fet Baglietto: “Eske Aintzane ha estat sense veu durant tota la setmana”, “no hem pogut preparar bé”, aquesta i l'altra.

Desastre per no entendre a Madonna

Excusas. Veient com s'ha representat el Material girl de Madonna, el problema no ha estat el problema de la veu del concursant, que ha cantat bé. El problema ha estat la incapacitat absoluta per a entendre un monument de pop com a Material girl. I crec que tots estarem d'acord: la responsabilitat és del coach. El coach és l'encarregat de dirigir al concursant. El coach ha d'explicar-li el martingal d'aquest repertori que tenen entre mans.

(Per a què estan els coaches?”, ens preguntem amb el mateix to amb el qual Xabier Usabiaga pregunta “on estan els líders?”).

Com he hagut de veure el programa bandejat en una habitació plena de caixes de llibres, m'he posat a buscar una mica de bibliografia per a explicar aquest assumpte de Madonna. Sabia que havia de ser aquí en algun lloc i, amb una miqueta d'energia cap a això, s'ha explicat el llibre Reading the Popular, de John Fiske, llegit en la universitat. Si en aquest treball hagués llegit el capítol que va dedicar a Madonna, potser Baglietto hagués pogut donar un bon consell a Aintzane. Però en el seu lloc, li ha explicat que interpretar a Madonna és actuar com una “diva”.

Això és no entendre res. Això és barrejar porros i cebes. Aquest és el caos conceptual que ha enfonsat a Aintzane fins a gairebé la nòmina.

Les dives són científiques. Madonna és una altra cosa. En concret, en Material girl, un artista que executa un exercici semiòtic molt complex. Amb una estètica que evoca a Marilyn Monroe, el patriarcat crida la imatge de la dona desitjable que pot controlar a través de l'exageració i la sobre-representació i ofereix possibilitats de resistència a les dones que volen alliberar-se. No hi ha cap missatge explícit, no es tracta d'aparèixer com una “diva” o com una dona dominada. És més subtil. És el que diu Madonna en aquest videoclip: “Mira, agafo les gàbies culturals que ens han construït adaptades al desig dels homes, desmunto peça a peça i faig amb elles el que vull”.

El significat, en qualsevol manifestació de Madonna, és crear significats propis: ni cançó, ni dansa, ni diva i divaondo. Autodeterminació simbòlica. Madonna és tan reina com la del pop.

Però clar, passem el dia mirant a l'energia.

I ja que hem començat a portar les coses al pla polític, no podem deixar passar aquesta crònica de la tercera sessió sense adonar-nos que els responsables del programa estan tractant d'impulsar la guerra civil entre els Olloki. En la tercera sessió, després de guanyar el dol a Gabriela, Eider ha entrat en el concurs i els coach l'han manat de seguida al dol contra un altre olloki. En el cas que les coses segueixin així, Andoni Ollokiegi té tot el dret a la rebel·lió del món.