I és que les guerres que es produeixen a milers de quilòmetres de nosaltres, que empenyen a l'exili a 70 milions de persones cada any, tenen el seu origen en el nostre propi país. Més d'un centenar d'empreses basques dedicades a la indústria armera al País Basc generen un benefici anual de més de 500 milions d'euros.

La llista és llarga. Hi ha persones que treballen en l'àmbit aeroespacial, com ITP o Aernova; que dirigeixen la producció cap al míssil i l'electrònica militar, com SENER; que fabriquen tancs de guerra i vehicles militars, com SAPA; o que, com SIDENOR, venen matèries primeres per a l'armament…

Però, en un món cada vegada més globalitzat, no sols alimentem la maquinària de la guerra venent armes o els seus components. La Universitat de la Guerra també l'alimenta, destinant els seus recursos a la recerca i a la producció militar; i el Govern Basc, donant suport als pressupostos oficials amb un creixement sostingut de la despesa militar; i els bancs, finançant i invertint la indústria armera… Les guerres a distància ens toquen més del que imaginem.

Podríem pensar que els ciutadans humils tenim poca capacitat d'intervenció en aquesta estructura que greixa l'engranatge de la guerra, que tenim poc a dir en l'actuació d'aquestes empreses privades i entitats públiques que omplen les butxaques venent la mort. Però també nosaltres tenim una gran responsabilitat desmuntant el negoci de la guerra i l'estratègia de judicialització ideològica que justifica les seves conseqüències.

La setmana vinent, el dia 31, un dels clients prioritaris d'aquesta indústria armera amb label basc, Israel, enviarà a un dels seus representants al País Basc: El Maccabi de Tel Aviv. El moviment de solidaritat amb Palestina ha denunciat durant més d'una dècada que Maccabi no és només un equip esportiu, sinó que és un factor determinant del canvi de normalització del règim d'apartheid israelià.

En concret, el club esportiu Maccabi ha intervingut directament en diverses campanyes bèl·liques de l'Exèrcit israelià; i el Relator per als Drets Humans de l'ONU, en el seu informe Goldstone, ha qualificat de crims de guerra a aquests canalíes mortals protegits pels maccabitas.

En concret, en 2009, el grup israelià va participar en una campanya de propaganda a favor de l'Exèrcit, entorn del text de l'operació militar "Berun Urtua". L'operació en la qual van morir prop de 1400 persones en el nord de la franja de Gaza. En 2014 van organitzar un partit benèfic a favor de l'Associació d'Amics de l'Ejercito, en els dies posteriors a l'operació militar “Barrera de Protecció”. Aquesta operació es va saldar amb la mort de 2202 persones a la regió de la franja de Palestina.

Acceptar amb normalitat tot això dona garantia de legitimitat a aquests crims de guerra, a aquests crims de guerra alimentats per la nostra indústria i les institucions armamentístiques. Igual que els empresaris despietats que venen armes o components d'armes i matèries primeres amb label basc, els que justifiquen les massacres causades per aquestes armes també són imprescindibles en la maquinària bèl·lica.

El 31 de gener, a Vitòria-Gasteiz, tenim l'oportunitat de trencar aquesta estratègia de normalització de la guerra, convertint la visita de Maccabi en una visita anormal.

Aquest article ha estat publicat per Halabedi Irratia i l'hem portat a ARGIA gràcies a la llicència CC-by-sa.