Economia del Treball en col·laboració amb Bilbao Hiria, Argia i Hordago.Escolta la sessió aquí

Enguany es compleixen 45 anys de la massacre de Vitòria-Gasteiz, un dia negre en el qual els carrers es van pintar de sang. A pesar que han passat més de quatre dècades, els vitorians tenim molt present el 3 de Març. D'alguna manera, podem dir que els meus majors som els protagonistes de la segona generació, ja que és un episodi que hem viscut a través de familiars o amics més majors.

Aquest dia que continua viu en la memòria de les i els gasteiztarras té molts significats, i jo portaré tres d'ells: d'una banda, la impunitat de l'Estat franquista; per un altre, la solidaritat i fortalesa de la lluita obrera; i, finalment, la importància de la cura.

La impunitat de l'Estat franquista és clara. Després del cop " més gran de la història" i després d'haver assassinat a cinc obrers i ferit a altres cent, no va haver-hi ni una condemna. A pesar que a alguns els pot semblar increïble, els càrrecs que van participar en aquella operació no van ser ‘destituïts’ o ‘castigats’, sinó que van ser condecorats i premiats.

D'altra banda, i com ja s'ha dit, la massacre de 1976 ens va portar no sols la tragèdia, sinó també la classe, és a dir, la solidaritat i la força de la lluita obrera. Cal recordar que abans de març, els treballadors de Vitòria-Gasteiz i voltants portaven dos mesos de vaga, i que en aquesta data, 3 de març, els carrers de la nostra ciutat es van omplir de gent i les empreses es van buidar de treballadors. A més, després d'aquell dia gris es van succeir nombroses mobilitzacions que condemnaven l'acció de l'Estat en molts llocs de l'Estat espanyol, i en les quals van imperar reivindicacions com a “justícia” i “el poble unit mai serà vençut”.

L'últim significat que vull portar aquí és el de la custòdia. En els últims anys, i sobretot en els últims mesos, hem escoltat una vegada i una altra la paraula ‘cuidat’. A vegades ha estat enfocada a la lluita de les treballadores de les residències i altres a la defensa del sistema públic, però en tots dos casos assignada a les reivindicacions feministes. Encara que és una paraula que ha tingut gran repercussió en els últims anys, podem dir que fa 45 anys també es feien labors de cura de tota mena, i vull esmentar dues d'elles. D'una banda, es tracta de l'activitat dels treballadors del sistema de vigilància que van estar en primera línia. Cal recordar que a més dels assassinats va haver-hi centenars de ferits, molts d'ells van ser atesos als hospitals de Vitòria-Gasteiz. D'altra banda, els treballs de cures que es van dur a terme en les llars de Vitòria-Gasteiz, en els quals, malgrat ser protagonistes de segona categoria, les persones que en aquells mesos no tenien treball assalariat (en la majoria dels casos dones), també van mostrar una actitud de solidaritat i suport ferm.

Quan escric de guàrdia em fa imprescindible recordar a Jesús Fernández Naves, militant acèrrim de les lluites obreres i vaguista i referent del 3 de Març. Ha mort aquest mes de gener, després de passar els últims anys en la residència. En aquesta època en la qual posem la vida en el centre, és imprescindible cuidar als que ens van cuidar, seguir endavant pel que ells van lluitar.

Per això, i per a això, és imprescindible apuntar tres dates importants de la setmana vinent en l'agenda. En primer lloc, el 3 de març, aniversari de la massacre de Vitòria-Gasteiz, perquè els que som la memòria dels vaguistes de 1976, més que mai, tenim la necessitat d'omplir els carrers perquè el camí emprès per ells segueixi endavant, perquè floreixin les llavors sembrades per ells.

A continuació, el 4 de març, dia de vaga de cures, en el qual se sol·licita la publificación dels serveis de cures (ajuda a domicili, centres de dia, centres residencials, habitatges comunitaris, habitatges tutelats, albergs i altres serveis d'intervenció social). De fet, la privatització del sector suposa posar els beneficis econòmics per sobre de la vida, ja que fa de la reivindicació de posar les vides en el centre, un eslògan buit. Necessitem un servei públic i propi de qualitat, perquè hem de cuidar als que ens cuiden, perquè és necessari cuidar als que ens cuiden.

Finalment, el 8 de març, dia internacional de les dones treballadores. Enguany, sota el lema “Canvia tot, sistema arracalla”, se celebra la V Marxa Mundial de les Dones. Seguiment de l'Acció Internacional. Així, es posaran damunt de la taula les fronteres, les transnacionals i les migracions, i s'acceptarà la blancor i es formarà des de baix.Perquè el feminisme ha de conciliar antiracisme, anticolonialisme i lluita de classes, aprendre dels privilegis i lluitar junts.

Per tant, des de les interseccions, recorrem a la lluita, des de la història fins als nostres dies, recollint els carrers dins de nosaltres, convertint les reivindicacions en un ressò. Continuem fent el camí emprès pels nostres avantpassats, sense oblidar-nos de formar-nos nous, d'on venim i on anem.