Per a Andreok, a més, el dret a la terra és també una qüestió de justícia social i està íntimament lligat al dret a l'autonomia, a una alimentació sana, a un habitatge digne i als béns comuns, sota lògiques diferents a les del mercat o a les de la família heterosexual. A tot el món, les dones tenim menys accés a la terra que els homes. Com deia en un altre article, ens han bandejat i ho saben. No obstant això, aquest dret, en si mateix, ha romàs durant molt de temps fora dels debats sobre els drets humans.

Així, dels nou tractats internacionals sobre drets humans fonamentals, el dret a la terra només s'esmenta una vegada i en el context dels drets territorials de les dones en les zones rurals. L'objectiu és garantir la no discriminació sexista en les polítiques de reforma agrària, en els pocs racons que han existit. Es tracta, sens dubte, d'un gran pas per a evitar les dinàmiques heteropatriarcals en el si de la família, però no és suficient per a fer front a la realitat que té la majoria de les terres del planeta sota el control de l'agronegión transnacional.

Enfront d'aquesta realitat, fa a penes 10 anys, la proposta de reconeixement del dret humà a la terra ha adquirit una certa força en el debat jurídic internacional com a alternativa al dret clàssic de propietat. En efecte, el dret de propietat es contempla no sols en l'article 17 de la Declaració Universal, sinó també en les Convencions Internacionals sobre Totes les Formes de Discriminació Racial i la Discriminació Contra la Dona.

Aquesta proposta, a més d'aprofundir en la memòria, la veritat i la justícia de tots els pagesos assassinats per defensar la terra i el territori, cerca, per als qui alimentem la praxi crítica del Dret, qüestionar i evolucionar el propi Dret Internacional dels Drets Humans. És a dir, passar d'una visió antropocèntrica i instrumentalista de la terra, que considera a la terra com una introducció a altres drets, a un reconeixement que la terra manté la vida i sembra la identitat i la cultura dels pobles, i, per tant, a un dret humà sustentable en si mateix.
En aquest sentit, hem de tenir sempre clar que: El dret no canvia la realitat, sinó que la realitat canvia el Dret. I la realitat que vivim avui dia a Euskal Herria ens demostra que, en lloc d'avançar en la política d'obtenció d'una terra robada que sigui conseqüent amb la transició ecofeminista que necessitem com a nació, és l'aposta de la UE i de les institucions i empreses basques recuperar l'economia capitalista a través de la militarització i la indústria de la guerra. La intensificació de la política de fronteres (necro) i la impossibilitat que el Dret Internacional Humanitari impossibiliti el genocidi contra el poble palestí són algunes de les evidències més dramàtiques d'aquesta perillosa dissociació entre l'existència i el deure jurídic d'existir.

Finalment, tota proposta de reconeixement del dret humà està integrada en una estructura jurídica internacional que respon a una organització geopolítica del poder. Aquestes normatives es regulen en una falsa universalitat que, de manera discursiva, elimina les diferències històriques, culturals i socials entre homes, dones, pobles, nacions, estats i territoris, naturalitzades per la desigualtat, alhora que justificades per l'opressió. Els Drets Humans, com la terra i els cossos de les dones, disputen.

Per tant, el reconeixement del dret humà a la terra, en lloc d'un discurs falsament ofegat, neutral i intemporal, ha de servir per a reconèixer i reparar. D'una banda, per a reconèixer l'esperó heteropatriarcal original que, juntament amb el projecte supremacista colonial de blanqueig de la població, incorpora i perfecciona l'acumulació capitalista fins als nostres dies. D'altra banda, el capital laborista i les seves elits masculines han posat en valor la precarietat, l'horror i la violència que han imposat a les dones.

En definitiva, el reconeixement del dret humà a la terra és important per a imaginar altres maneres d'organitzar la preservació de la vida, també jurídicament, però sempre que assumeixi la responsabilitat de les institucions, dels organismes financers i de les oligarquies internes. Si no existeix una materialitat transformadora i perseguida respecte al que impedeix la materialització dels continguts de molts dels drets existents en l'actualitat, el dret humà a la terra difícilment podrà suposar una bona vida per a les dones en el medi rural. El 17 d'abril, el millor homenatge que podem fer als que ens han portat és continuar lluitant.