Era una gran quantitat de plantes que s'utilitzaven com a cordó en temps remots. El meu amic Markel s'alegrarà de saber que les arrels del roure (Quercus robur) s'utilitzaven antany com a cordes... De fet, el roure pertany a un paisatge de gran importància, l'aramaiotarra, i està dedicat a la silvicultura, tant a peu com a cap. Doncs bé, Rodolfo Bozas-Urrutia ha recollit en Arano com les arrels del roure es feien encolades o retorçades, i afegeix que eren forts i duradores. Se'n diu “Travessa”.

En l'Alzinar d'Améscoa, en el territori de l'art (Quercus ilex), no existeix el roure, però l'absenta es diu “bidurri” (Clematis vitalba). Aquesta planta és un potent grimpador capaç de produir grans lianes. Es puja sobre els grans arbres i en la bibliografia sobre ell se citen les enfiladisses del gruix del braç, com les conegudes Pio Font i Quer. És flexible, fi i difícil. Es retorça, s'enrotlla i no és fàcil de trencar, amb ell s'atrevirà fàcilment i també s'enrotllarà una mica. Els nens usen la sarna blanca per a les seves pipes, cosa que he sentit dir més vegades; la branca entre nusos i nusos té un interior porós, ple de bastions, i una vegada seca, es tira fàcilment a la flama i al fum. També s'ha fet una corda amb les seves sardines. I també cistelles. També el jou i el càstig que uneix el kama o el burkama o la perxa o el timó.

En Aezkoa se'l coneix com “aiarte”, “ligartza” en Abárzuza (Terra Estella) i aquest mateix nom se'l coneix al cordó que s'utilitza per a unir les azaos o feixos d'Uztárroz (Roncal). També se'l coneix com “tiñari”, sarna i lepra o lepra o lepra; “ezkabia” i, pel que sembla, ha estat una herba medicinal per a mitigar el seu atac i fer-la més suportable, ja que és capaç de retardar els bacteris. També se'l coneix com a “cap de ferro”, que apareix en la llista de noms de plantes editada per Telesforo Aranzadi i enviada per Bernardo Estornés Lassa des d'Isaba i que relaciona amb la tradició de fer corones amb aquesta planta. També en l'altre extrem del Pirineu, a Montseny, quan volien disfressar-se d'àngels feien corones amb ell, i amb flors de pèsols o d'herbes de serp (Arum spp.). adornar. Alguns fins i tot han rebut els noms de “metu” i “hautin”, però els veig més justos per a dir a l'enfiladissa, és a dir, a la sarna de qualsevol planta. Qui ho sàpiga, ho expliqui. També estan recollides “Ezkeraihen”, “aihenezker”, etc., que també són noms de molts grimpadors: llúpol (Humulus lupulus), esquerrà negre (Convulvulus arvensis), zurerte blanc (Calystegia sepium), etc.

El gènere de l'Ayennis, Clematis, prové del grec antic clématis, que significa planta enfiladissa; el nom de l'espècie prové del llatí vitalba, que significa “color de vi blanc”; si la flor de l'abellerol salvatge té aquest color blanc palla.

El gènere Clematis és molt conegut en la jardineria. S'han creat grans grimpadors que donen espectaculars floracions de diferents colors. Veritablement belles. Estan en plena flor. Quan acabi això, aniré a visitar a qui tinc en el porxo.