Aquest llibre recull el coneixement de 45 plantes medicinals, però està pensat per al seu ús. Quina forma li has donat? Amb quin objectiu?

He intentat donar-li la forma més equilibrada possible. És imprescindible un coneixement teòric per a conèixer, identificar... la planta. És important conèixer-la, també per seguretat, no confondre la planta.

Però el meu propòsit és no romandre en el coneixement pur. És a dir, conèixer la planta però per a fer alguna cosa. I fer-ho amb garantia, amb qualitat i encaminant-ho cap a la practicitat.

M'agradaria veure aquest llibre en qualsevol casa d'aquí a uns anys, tacat, doblegat, gastat. No m'agradaria ser només per a la lectura. No vull ser per a un saber, sinó per a aprendre a força de fer.

Les recerques diuen que ni tan sols veiem les plantes que ens envolten. La majoria ni tan sols sabem posar nom a les plantes medicinals. Què pot guanyar un home que, amb l'ajuda d'aquest llibre, comença a mirar al seu voltant i tracta d'escoltar el seu cos?

Una vegada vam fer el curs a l'illa de Sant Sebastià i un amic que va participar en el mateix em va dir un mes després: “Sant Sebastià està plena d'herbes medicinals!” i em va nomenar es-set plantes medicinals que fins llavors definia amb la paraula “verda”. Amb aquesta identificació, la seva sensació era que la mirada se li havia obert i se li havia enriquit.

Guanyem així el coneixement de l'entorn. No apreciem el que no coneixem. No fa falta conèixer un munt de plantes medicinals, conèixer dues o tres, i és curiós, moltes vegades són les plantes més pròximes a cadascun les que necessita. Amb això podem guanyar autonomia, fer tants medicaments com per a nosaltres.

I també és el nostre patrimoni. Patrimoni immaterial, menys documentat, que s'ha conservat de manera oral i en el coneixement popular. I això té un valor, hi ha riquesa i hi ha una part de la nostra identitat cultural. I en lloc de recollir això de manera testimonial, fer part de la vida és per a mi un valor important.

Criden l'atenció que en cada fitxa d'aquestes 45 plantes hi ha "Cuidat!" un apartat que, al mateix temps, apareix en moltes referències del cos femení. Per què?

Mirar l'herba tal com és, és veure també la seva toxicitat, així com els efectes secundaris que pot tenir per al mal. Com he explicat en el preàmbul, la il·lusió és molt dolenta: amb la fascinació no es veu bé. I en aquest llibre hi ha plantes medicinals amb un gran potencial tòxic. En la seva justa mesura, en la seva dosi exacta, és segur. Per tant, m'agradaria que s'establís una bona praxi.

A més, no vivim en temps dels nostres avis, llavors no hi havia tantes persones poli-medicalitzades. Avui dia hi ha gent que pren molta medicació o que pren suplements, que moltes vegades no s'associen amb herbes medicinals. Aquesta informació no està en cap lloc i és essencial.

En moltes ocasions també hi ha una difuminació cap al cos femení. Estem sota un cicle hormonal o tenim diferents cicles de la vida i això és invisible, els estudis es publiquen com si no existís. Moltes de les recerques es realitzen amb homes i sembla que no li dona el mateix una herba medicinal que un home o una dona. I moltes vegades no és així, i estem perjudicant directament. És molt important conèixer-ho.

La precisió i el rigor són molt necessaris.

Hi ha curiositats en aquesta informació del llibre?

S'ha pensat que les herbes medicinals no s'han investigat. I poso l'exemple del pasmobel: “És molt perillós”, “compte”, “no està investigat”. Em vaig donar temps amb consciència a documentar per al llibre i m'he adonat que està molt investigat. En 2020 una investigadora al Pakistan, Zarmena Yasmeen, ha fet el treball en l'equip de recerca de l'hospital local, i ella esmenta en quina dosi... És de llegir. I la recerca de Silvia Akerreta també és molt interessant.

Hi ha molts estudis darrere. En fitoteràpia i botànica continua investigant i descobrint coses noves. Cal prendre-ho amb humilitat, qui sap molt encara té molt a aprendre. Si d'aquí a uns anys hagués de tornar a escriure sobre aquestes herbes, segurament m'assabentaria de coses noves.

Ja t'han anomenat des dels pobles per a donar unes quantes conferències. Aquestes xerrades poden ser un lloc per a compartir la transmissió oral i el coneixement?

Per a mi és bell escoltar la gent. Res més presentar el llibre m'han començat per les xarxes socials “jo no el faig així”... Jo ho escolto amb molta atenció. Sempre hem d'aprendre. Quan la gent ho ha conegut i utilitzat al seu voltant, quan és alguna cosa de la casa, l'intercanvi sorgeix directament en ella. Jo no tinc res a ocultar, la gent també està disposada a intercanviar informació.

El llibre és molt apropiat per a qui comença de zero, però qui porta anys també trobarà alguna cosa. He volgut despertar l'interès de tots i fer una aportació. Per exemple, molts tindran el costum d'agafar el manzanal, però no se'ls ocorrerà macerar-ho en oli. Per tant, m'ha semblat interessant donar-li un nou ús al que ja utilitza.

Josu Zabala va dir que s'havia quedat molt descansat quan l'ertzaina va fer un llibre sobre el grup. I jo també tinc aquesta sensació, després de treure aquest llibre. Com si hagués descansat molt, transmetent molts temes. Per exemple, a l'entorn d'Hernani-Arano-Goizueta hi ha un ungüent molt tradicional anomenat “milagritos”, i quan el veig en el llibre em dona molta alegria que la gent pugui fer aquest ungüent. O el que va ser conegut un remeier d'Urnieta, el meu poble, Joxe Intxausti “Allapur”: recollir algunes de les coses que ell va dir entorn de la meana, és a dir, posar-les en un llibre de coneixements que estava en el nivell oral, em fa sentir-me molt descansat.

"Això sempre s'ha pres com a cosa de dones. Mirant a les herbes, 8 de cada 10 hi ha dones. Un home d'aparença sàvia, un guru, em va dir ahir: 'La millor herba medicinal que no es pren'. I que la resposta o curació de totes les coses estava en els arbres. He sentit dir que com la major part de les dones viuen mirant les herbes, la major part dels homes viuen mirant els arbres.

Jo us desitjo que feu una farmaciola, que tingueu els ungüents i altres embolicats en pots... Però que no ho necessitis mai. I que tirin a Sanjuan al foc i que estigueu bé. Tot això és possible, no és com menjar. Això sí, si ho necessites, pots tenir-ho allí.

Fa temps que es diu que una dona està mirant cap avall. I per a veure les herbes cal mirar cap avall i cap als costats, i això sovint dona una actitud humil. Molts diuen que l'home està mirant als arbres. En aquest llibre he posat també arbres, com l'avet. Però la majoria no és arbre.

Quan es generalitza sempre fiquem la pota. Mariano Ostolaiz escriu a Oiartzun sobre els arbres i també sobre les herbes medicinals que troba en el sòl. El mateix Joxe “Allapur” del meu poble. No hauríem de limitar-nos a l'un o l'altre sexe. Però sí, el que he sentit fa temps és que els homes han treballat més amb els arbres i les dones amb coses que estan com la terra. Pot ser, però no soc tan partidari, m'agradaria trencar i barrejar arbres i flors de la mateixa manera; hi ha bastantes divisions.

A Garbiñe Larrea li vam fer una entrevista sobre el llibre, la salut i les herbes medicinals, punxar aquí.