La majoria de les begudes s'elaboren sense tocar-les abans de res. Al nostre país es troben els cellers, les estampes dels vaixells, el roure pedunculat (Quercus robur), el roure albercoc (Quercus petraea), la castanya (Castanea sativa), la cirera (Prunus avium), la pasiacacia (Robinia pseudoacàcia), el freixe (Frvataxinus excelsior) i el llac, i el pagament. A diferència del que ocorre en l'actualitat, abans s'emprava molta fusta en la construcció naval. També eren de fusta els cèrcols que avui són de metall; s'han utilitzat principalment castanyes i avellanes (Corylus avellana), però també l'alliso (Alnus glutinosa). Per exemple, el ballenero Sant Joan es va construir a Pasaia en 1563 i es va enfonsar al Canadà en el Xarxa Bay de Labrador en 1565. El vaixell en si era de roure, però la quilla de faig i els pals eren d'avet blanc (Abies alba), i es creu que la coberta seria de pi silvestre (Pinus sylvestris). Era un ballenero de grandària mitjana, d'uns 22 metres d'eslora, 7,5 de manga, que desplaçava 200 tones i era capaç de transportar menys de 1.000 barriques. D'ells, 140 van ser trobats per bussejadors arqueòlegs canadencs quan van analitzar el casc entre 1978-1985. La majoria de les barriques eren de roure, encara que algunes eren de faig. Els cèrcols dels uns i els altres eren tots iguals.

En aquests barrils viatjaven uns 60 tripulants que menjarien i beurien. En els contractes de treball d'aquella època queda clar: 3 litres de sidra marinera per dia. Tenint en compte que en cada campanya de Bale anaven per a uns set mesos, en els soterranis s'han d'emportar 60 x 3 x 7 x 30 = 37.800 litres de sidra. En els vaixells, com a les cases, el soterrani és un celler.

Si després es beurà la sidra, ara les barriques, o qualsevol recipient dedicat a la sidra, acabat d'emplenar amb most, estaran obertes fins que acabi la primera fermentació. Aquesta fermentació és una fermentació d'alcohol en la qual el sucre procedent de la poma es converteix en alcohol i per a això necessita prendre aire. Ingerir oxigen i alliberar diòxid de carboni CO₂. Si aquest últim no hagués marxat, el most hagués esclatat. Al final d'aquesta fermentació comença la segona, coneguda com “maloláctica”. Això sí, és un recipient sense oxigen, anaerobi, i convé que el recipient estigui tancat. D'aquesta manera la sidra es refinarà, es polirà i s'aclarirà precipitant tots els ingredients que conté en la mescla. Després, si es deixa, es pot curar amb la mare de baix, també si es treu. Amb els vins de raïm també es fa el mateix. És indiscutible amb la mare o amb la mare que el vaixell estigui completament tancat. Com més hermètic sigui, millor serà l'evolució de la polpa interior.

Per a això es recomana tancar bé l'orifici situat sobre el barricón, i en funció de la seva grandària es bocinará i tancarà amb un suro gran o amb un lligabosc. Per a garantir l'hermeticidad es col·loca una segoa voltant i per por de que es mengin els chamagos i al fet que entre aire, el sego es cobreix amb guix. Si cal deixar-ho molt temps. Si la distància no és tan gran o és convenient explorar l'estèril mamífer, en lloc de tot aquest treball es col·loca l'urpa al voltant del suro o de la llenya. A Euskal Herria tenim dos canyisos, una espadanya d'arç (Typha angustifolia) i una espadanya (Typha latifolia). També se'ls denomina “enea”, “seska” i “cadira -belarra”, ja que aquesta última s'utilitzava per a formar un banc de cadires. Les lakoizketas també han rebut el “artiria” i Iztueta la “artèria”. La fulla de la lavanda, embotida, fina i llarga, també ha estat utilitzada per a fer cistelles, com les cadires, després d'assecar-se, però també per a col·locar al voltant dels suros per a tancar adequadament les barriques.

Es veu al costat del riu i dona un fruit semblant a un cigar en l'extrem d'un llarg talús. És capaç de fer coets, i potser d'aquí ve J. Irigarai en el seu llibre Estat actual de l'onomastica botanica a Navarra de 1976. O perquè era per a fer xiulets? A aquesta tija també se'n diu “fletxa seska”. Oh! Polunin i B.E. En el llibre Guia de camp de les flors d'Espanya, publicat per Smythies en 1977, van recollir el nom de “la cinta belarra”, però en els diccionaris, com molts noms, crec que erròniament.

Millor sidra amb el nom Lezka.