La iniciativa tenia un doble objectiu. Primer, econòmic: Creació d'una caixa de resistència trans en Ayala que permeti a una persona trans de Llodio que vulgui realitzar una mastectomia recaptar fons per a l'operació. La segona, qualitativa, és promoure la interconnexió entre persones de la comarca i de fora d'ella, amb l'objectiu que el projecte tingui continuïtat en el futur.

Com a resposta a aquesta doble idea, la festa i la política es van combinar en el caseriu ocupat del barri de Gardea de Llodio, amb un programa que es va prolongar de la nit al dia. La taula rodona del migdia va ser una de les activitats que més interès va despertar. Van participar cinc membres, dos de Bilbao (Anna i Be) i tres d'Aiaralde (Ekain, Ira i Nel).

Nel no va poder assistir i va respondre amb un vídeo a les preguntes plantejades. El veí d'Orduña va considerar “un moment històric” la realització d'una iniciativa d'aquest tipus a la comarca.

Denúncia a Osakidetza

Anna i Be van prendre la paraula en nom del col·lectiu bilbaí Oz i van abordar des d'una perspectiva política la realitat de les persones trans. L'actitud i comportament de la Unitat d'Identitat de Gènere d'Osakidetza va ser molt denunciada. “Ens obliga a alimentar al monstre del sistema sanitari privat, que interpel·la a tot grup transfeminista o anticapitalista”, van denunciar. En aquest sentit, van reivindicar que la qüestió trans no és una qüestió “identitària”, sinó “estructural” i “material”.

l'Iraq, Nel i Ekain van reprendre el tema des de les seves vivències personals. “Jo estava espantada abans d'anar a la Unitat d'Identitat de Gènere, no sabia si volia assistir o no”, va recordar l'Iraq, “no sent binari vaig haver de fer un perfomance complet, demostrar-me que era un home molt gran. Has de complir molt bé el paper, perquè en cas contrari et poden deixar fora, i haver de mentir sobre la teva identitat té conseqüències emocionals”.

Una experiència similar va comptar Ekain aprofundint en l'obligatorietat d'identificar-se com a nena o noi. “Jo jugava amb els cotxes i tenia els cabells curts, però també m'agradaven els Barbies”, va explicar, "després de visitar a l'endocrí vas al psiquiatre. Per llei no has de passar per allí, però et diuen que si no tindràs molts problemes”.

També va comptar l'experiència de la intervenció. “Vaig haver de passar per davant de tres cirurgians, cadascun em va dir una cosa diferent. Jo vaig ser amb moltes il·lusions, però l'operació va sortir molt malament, em van fer molts plecs. A la meva ex parella li va ocórrer una cosa semblant i en la curació li van treure un cap de pit”.

Per part seva, Nel va acudir a Catalunya per a realitzar el procés mèdic i el va fer amb el servei Transit. Urduñarra va reivindicar la necessitat de crear un “nou sistema públic” que ofereixi “un suport no patològic”.

Tots els ponents van coincidir en la idea que, malgrat la importància de les hormonaciones i intervencions quirúrgiques, la realitat de totes les persones trans no passa pels processos mèdics.

En aquest sentit, van posar sobre la taula la importància de l'existència d'altres referents, de persones que han decidit no sotmetre's a operacions ni a hormonaciones.

Ciutat VS Poble

En la taula es va parlar més enllà de l'àmbit de la medicina. Van parlar llargament sobre la dicotomia entre ciutat i poble. Quin de les dues zones és més habitable per a les persones trans? Van concloure que no es pot idealitzar ni una cosa ni l'altra.

Per exemple, Ekain va contar que a Bilbao ha conegut a més persones del col·lectiu LGTB. “Jo a Llodio no tenia xarxa, tenia amics solts. Vaig sortir de l'armari als 12-13 anys i tothom em coneixia com el bolle del meu curs”.

Nel, per part seva, va explicar que va viure “molt sol” el seu procés de transició a Orduña i va reconèixer que moltes vegades ha desitjat acudir a la ciutat. “En aquest moment no puc decidir anar per Orduña perquè el meu fill viu aquí”, va afirmar.

Però també va reconèixer que els pobles tenen “un altre potencial”. “Les relacions són més estretes entre els veïns i veïnes, i això és el que podem aprofitar per a cosir la solidaritat i l'ajuda mútua, no sols entre els gèneres sexuals dissidents, sinó també amb altres veïns”, va promulgar.

Per contra, els membres d'Ozene es van mostrar més crítics amb la ciutat. “A mi m'han cridat més a Bilbao que en altres llocs, la ciutat és una maca, no es pot idealitzar”, va subratllar Anna.

Mirant al futur

Al llarg de la taula es van abordar les possibilitats de realitzar el procés mèdic fora del sistema, experiències en altres països, etc. Després van donar pas a la poesia, abans del menjar. A la tarda, van predominar les activitats d'oci, com el bingo musical, les olimpíades o els concerts.

D'aquesta manera van aconseguir superar amb escreix l'objectiu econòmic del dia, segons els organitzadors. Per a això van utilitzar material propi del dia, torns de barres i guardioles instal·lades per la casa d'Orbe.

Encara que han complert el seu objectiu, no volen acabar el camí aquí. Desitjarien continuar alimentant la caixa de resistència per a donar resposta a altres necessitats que puguin sorgir en el futur, però encara no han concretat el següent pas. De moment, volen fer una valoració completa del festival.

La cita del dissabte és, per tant, una fita inicial per als organitzadors; està per veure fins a on arribarà el camí.