2016–2020, 4 anys, no és poc temps, dona l'oportunitat de fer de tot. Hi ha un ampli consens en què aquesta legislatura ha estat molt insuficient, que s'han aprovat poques lleis en el Parlament. Si ens preguntem què és això de la “resolució de les conseqüències del conflicte”, no ho sé, no el tinc res clar, sospito que l'activitat institucional entorn de les víctimes no ha estat tan escassa (sent un punt de partida etern que encara es fa més per unes víctimes que per totes les víctimes), però en aquest altre aspecte més actual i viu del conflicte, el dels presos, és un llit familiar trist (molest per a alguns).

Hi ha hagut oportunitats. Ull, no he ignorat a qui tenen les claus de les presons. No es pot atribuir al Govern Basc o al Parlament de Gasteiz la plena responsabilitat que els presos no tornin a casa (i fins i tot que els presos segueixin a centenars de quilòmetres de distància). Aquí es reparteixen responsabilitats i cadascun té la seva responsabilitat. Però hi ha hagut ocasions. A la tardor de 2017 va finalitzar el seu debat l'EPPK, que aglutina al major grup de presos polítics bascos. Efectes clars. Reconèixer que l'acomiadament es produirà de manera progressiva o, en gran manera, individual (però atenció: acomiadament col·lectiu), aclarir els límits a l'aprovació de la llei (no penediment ideològic, no delació) i posar en marxa. I una actitud analítica profunda, elegant i bastanta empàtica amb les conseqüències de la lluita armada.

Com han respost les institucions a l'oferta d'aquest ampli col·lectiu de presos bascos? Perdó, matís: és possible diferenciar l'afiliació política de les institucions i de les persones concretes que les dirigeixen? És a dir: és convenient, necessari, possible separar les declaracions d'una persona amb càrrec institucional –i les seves pròpies intervencions– de la posició del partit polític en el qual participa?

Han passat 10 anys des de l'última acció armada d'ETA. La postura i el temple d'un costat és evident. No obstant això, en l'altre costat hi ha algunes expressions, sí, uns pocs moviments, sí, però hi ha alguna cosa que cal canviar d'arrel, perquè, si no, els passos poden ser massa lents. “Encara els queda un llarg recorregut”, “Encara no estan totalment homologats”, “Acaben d'arribar al camí que els ensenyem fa temps”. Una organització pot fer meres declaracions formals, barates, si pot argumentar que les competències no són seves i no té voluntat de fer un esforç extraordinari al marge de les seves competències. Però si la persona que fa aquestes declaracions que poden ser correctes en els continguts (o el seu alter ego partidista) manté una posició ideològica venjativa, dolguda, cohibida o irresponsable, no anem bé. No anem bé i anem a passos massa lents, perquè hi ha persones preses que no poden aguantar molt de temps.

Les institucions han de protegir els drets dels ciutadans que es troben en el seu àmbit de protecció. A vegades sembla que el Govern Basc ha fet més per Pablo Ibar que per aquests 230 ciutadans que pot veure aquí, en la punta del nas. Mentre hi hagi interessos partidistes, venjança, mandra o el que sigui, no anem bé. Madrid té les claus, sí, però la voluntat de Madrid no es compon per si mateixa. Tots tenen la capacitat de pressionar. Les institucions també. I els partits que donen suport a aquestes institucions, més encara.