En l'anomenada revolució verda, des que el tractor va aparèixer per primera vegada com un fenomen emergent del desenvolupisme agrícola, la vida dels nostres pobles ha sofert una profunda transformació lligada als canvis que el progrés li ha imposat. En primer lloc, van arribar les concentracions parcel·làries i, a més de transformar el que era una agricultura de subsistència en una agricultura de mercat, van promoure el monocultiu, el desplaçament de les llavors autòctones i el menyspreu per les pràctiques de coneixement dels pagesos hereus de l'observació i experimentació dels cicles naturals terrestres que trepitjaven. La ineludible obligació d'utilitzar combustibles fòssils, fertilitzants i biocides sintètics per a dominar el sòl agrari es va fer necessària per a poder viure tranquil·lament de la pràctica agrària. Les persones que no es van adaptar a aquests canvis van haver de buscar una altra forma de subsistència complementària o simplement van desaparèixer.
Aquestes transformacions radicals en el medi rural, a més de trencar la circularitat dels processos agrícoles, van generar una total dependència exterior dels nous propietaris de llavors, productors i comercialitzadors de nitrats, fosfats i pesticides. Al mateix temps, les persones que treballen en el medi rural es veuen obligades a adquirir una maquinària cada vegada més especialitzada i desproporcionada i es veuen immerses en un endeutament al llarg de tota la vida, evitant el passo a altres models adaptats a les capacitats territorials. Cada vegada es necessiten més terres de cultiu perquè una unitat agrària sigui econòmicament viable. Els agricultors que passen a les formes de producció per a l'agricultura ecològica tenen dificultats per a sobreviure, entre altres coses perquè van en contra de la tendència a la centralització i apropiació de les terres, que són els models que reben subvencions públiques.
Tots els governs, esclaus de l'interès mercantilista, estan impulsant les mateixes polítiques que aprofundeixen en el disgust que sacsejada l'espai rural. Exemples d'això són, entre altres, els Tractats de Lliure Comerç, la falta de regulació sobre l'augment de l'índex de preus en origen i en destinació, que afavoreix els ingressos de les grans superfícies comercials; la falta d'implicació en la facilitat d'accés a la terra de les noves generacions d'agricultors i ramaders; la normativa sufocant sobre els mercats locals de venda; la supressió d'escassos serveis mèdics i sistemes escolars...
Aquestes principals tendències en el control de l'alimentació mundial de les transnacionals monopolicas gestionades per fons d'inversió estan afeblint el dret a l'alimentació per a obtenir el màxim rendiment. Al costat de la desaparició de la il·lusió per produir aliments barats per als treballadors, l'esgotament de la fertilitat de la terra és una conseqüència directa i inquietant d'aquesta relació subordinada a la mercantilització. Al costat de la decadència d'un model que porta a l'abisme agrícola i ramader, arrelat al territori, ara les empreses de l'oligopoli energètic estan forçant el camp per a expropiar un gran nombre de granges agrícoles i muntanyes comunals. El saqueig i l'espoli són el nou nínxol de negoci, capaç de reestructurar les relacions de mercat en un món que s'enfronta a l'escassetat de fonts d'energia que han servit per a reproduir-se.
"La ultradreta sempre està atenta al que pot sortir del revés de carrer. Intenta entrar en les reivindicacions de la gent que viu en el camp"
No falten raons per a mobilitzar-se. I la ultradreta sempre està atenta al que pot sortir del carrer sense voler, perquè no és poc. Intenta entrar en les reivindicacions que fa la gent que viu o sent en el camp. A aquesta gent no li interessa res l'agricultura, la ramaderia, l'equilibri territorial i la conservació dels ecosistemes naturals i rurals. Aquesta zona és totalment aliena, és a dir, la zona rural, i altres tipus de zones són molt més pròximes, però això és sidra de l'altra cuba.
L'habilitat d'aquesta corrent capitalista per a captar el suport i l'empipament d'algunes protestes de carrer pot ser el símptoma de la deixadesa que estan sofrint aquestes reivindicacions en l'àmbit parlamentari, des del progressisme fins al conservadorisme més obsolet, incapaços de donar una resposta alternativa des de l'esquerra en el marc polític institucional establert. Davant la inexistència de recursos suficients per a distribuir entre els treballadors, l'agressió del capital que està desitjant obtenir més beneficis, la dreta vol prendre consciència, en totes les seves formes, de la radicalitat de les respostes que cada vegada estan exercint més pressió sobre els sectors de les classes dependents i que estan sorgint de manera espontània. La resposta institucional a aquestes demandes mostra com a alternatives les mateixes solucions segons l'ordre establert, decorades amb petits canvis que no són determinants per a la transició radical. Al mateix temps, en el cas d'alguns agents decisius en la lluita del passat, es veu la impossibilitat d'assumir les necessàries transformacions emancipadores que estableixen les bases del canvi de paradigma basat en la gestió universal del comú.
No obstant això, encara existeixen alguns moviments que continuen enfrontant-se a l'actual situació de precarietat. I no són pocs. S'uneixen a la Terra i arrelen l'esperança associada als fluxos de la naturalesa. Defensen la supervivència del territori com a alternativa transformadora.
Per tant, avui no volem més que denunciar l'arribismo biscaí d'aquests feixistes i nazi, perquè sacsegen el carrer amb l'odi i volen apropiar-se de les legítimes reivindicacions que estan fent alguns representants dels pobles.
"L'enemic, poderós i ben relacionat amb les institucions, ens diu "perroflautas", un terme que també utilitzen aquests feixistes i nazi. És curiós que coincideixin"
Dissabte passat es va celebrar a Vitòria una multitudinària manifestació entorn d'aquestes reivindicacions. Al carrer es va demostrar de nou que és possible fer una causa comuna, des de molts àmbits socials i fins i tot ideològics, davant l'amenaça de perdre la propietat de la terra a la qual ens enfrontem. L'enemic, poderós i ben relacionat amb les institucions, ens diu "perroflautas", un terme que també utilitzen aquests feixistes i nazi. És curiós que la coincidència, perquè potser, al cap i a la fi, no són més que els seus pinxos.
Quan reivindiquem el respecte al món rural i la no transformació del mateix en un territori de sacrifici, estem convençuts que el medi rural no ha de trobar-se en una situació d'inferioritat respecte al món urbà. Que és necessari un medi rural ben conservat i un medi natural ben protegit. És patrimoni de totes les persones, i el que el nou paradigma del capitalisme ha anomenat "transició verda" no pot destruir-lo. Per això, considerem fonamental que aquestes reivindicacions siguin vinculants i siguin considerades com una activitat estratègica del sector primari i que es respecti realment l'entorn natural.
La reivindicació que es va escoltar el dissabte als carrers de Vitòria va ser "Així no", va quedar clar. Però va haver-hi un altre eslògan que reflectia més fermament l'oposició a aquesta persecució i enderrocament en benefici de les grans empreses: "L'energia capitalista mai serà sostenible".
Queda clar, per tant, quines són les reivindicacions i quins són els principis generals que ens uneixen: respecte, cura mútua i transversalitat. No són aquí ni s'esperen aquests feixistes i nazis, que fa no gaire temps van fer dels talussos i cunetes del nostre medi rural un lloc de vergonya i deshonor.
Bidali zure iritzi artikuluak iritzia@argia.eus helbide elektronikora
ARGIAk ez du zertan bat etorri artikuluen edukiarekin. Idatzien gehienezko luzera 4.500 karakterekoa da (espazioak barne). Idazkera aldetik gutxieneko zuzentasun bat beharrezkoa da: batetik, ARGIAk ezin du hartu zuzenketa sakona egiteko lanik; bestetik, egitekotan edukia nahi gabe aldatzeko arriskua dago. ARGIAk azaleko zuzenketak edo moldaketak egingo dizkie artikuluei, behar izanez gero.
Ez dakit nondik hasi, egia esan. Ordezkoa naizen heinean –irakaskuntzan ikasturte gutxi batzuk daramatzat lanean– eskola ugari ezagutu ditut Nafarroa, Bizkai eta Araban zehar. Lankide izan ditudan irakasleekin euskal eskolak dituen gabezien inguruan hitz egiten... [+]
Alberto Martinez Eusko Jaurlaritzako Osasun sailburuak argi dio: ez ditu mediku euskaldunak aurkitzen, eta euskarazko osasun arreta ezin da bermatu mediku egoiliar (formazioan dauden espezialista) gehienak kanpotarrak direlako. Mediku euskaldunak bilatzea perretxikotan joatea... [+]
“Gogo eta gorputzaren zilbor-hesteak: bi kate. Bi kate, biak ebaki beharrezkoak: bat gorputzaren bizitzeko, bestea gogoaren askatzeko”. Hala dio Mikel Laboaren kantak; hala izan da belaunaldiz belaunaldi, egun arte.
Gogoan dut nire gurasoak askotan joaten zirela... [+]
Otsailean bost urte bete dira Iruña-Veleiako epaiketatik, baina oraindik hainbat pasarte ezezagunak dira.
11 urteko gurutze-bidea. Arabako Foru Aldundiak (AFA) kereila jarri zuenetik epaiketa burutzera 11 urte luze pasa ziren. Luzatzen den justizia ez dela justizia, dio... [+]
MAITE: (biharko eguna antolatzen bere buruaren baitan) Jaiki, gosaldu, bazkaria prestatu, arropa garbitu, etxea garbitu, gizon hori jaiki, seme-alabak jaiki, hiru horien gosaria prestatu, haiek agurtu, erosketak egin, lanera joan, seme-alabak eskolatik jaso, merienda eman,... [+]
Matxismoa normalizatzen ari da, eskuin muturreko alderdien nahiz sare sozialetako pertsonaien eskutik, ideia matxistak zabaltzen eta egonkortzen ari baitira gizarte osoan. Egoera larria da, eta are larriagoa izan daiteke, ideia zein jarrera matxistei eta erreakzionarioei ateak... [+]
“Kasu, ez gitxu lo!”. Gure denbora eta manerekin baina heldu gira.
Azaroaren 25ean Baionako elgarretaratzera joan ez joan eta autoak nola partekatu pentsatzetik (joan-jina bi oren), bat-batean Lartzabalen elgarretaratze bat antolatu genuen, eta 47 emazte bildu!... [+]
Nahiz eta Nazio Batuen Erakundeak (NBE) 1977an nazioarteko egun bat bezala deklaratu zuen eta haren jatorriaren hipotesi ezberdinak diren, Martxoaren 8aren iturria berez emazte langileen mugimenduari lotua da.
Aurrekoan, ustezko ezkertiar bati entzun nion esaten Euskal Herrian dagoeneko populazioaren %20 atzerritarra zela. Eta horrek euskal nortasuna, hizkuntza eta kultura arriskuan jartzen zituela. Azpimarratzen zuen migrazio masifikatua zela arazoa, masifikazioak zailtzen baitu... [+]
Ez dut beti ulertzen nola aritzen ahal diren lur planeta honetako zati okitu, zuri, gizakoi eta kapitalistako aho zabal mediatikoak, beraiena, hots, gurea, zibilizazioa dela espantuka. Berriak irakurtzen baldin baditugu, alta, aise ohartuko gara, jendetasuna baino, barbaria dela... [+]
Administrazioko hainbat gai, LGTBI+ kolektiboko kideen beharrizanak, segurtasun subjektiboa, klima aldaketa, gentrifikazioa, ikus-entzunezkoak erabiltzeko modu berriak, audientzia-datuak jasotzeko moduak, dislexia, ikuspegi pedagogiko aktibo eta irisgarriak, literatur... [+]
Auzitan jar ez daitekeen baieztapen orokor eta eztabaidaezinaren gisan saldu digute hizkuntzak jakitea printzipioz ona dela, baina baditu bere "ñabardurak", edo esanahi ezkutuagokoak. Hemengo ustezko elebitasun kontzeptuaren azpian dagoen baina kamuflatzen den... [+]
Otzandu egin gara, katalanak eta euskaldunok, ekaitzaren ondoren. Saiatu ginen, bai; sendo ekin genion, eta gogor kolpatu gaituzte; ezin izan genien gure helburu zuzen, ezinbesteko, sakratuei eutsi. Eta porrotaren mingostasuna dastatu dugu, eta bigundu egin gara irabazleen... [+]
Iragana ulertzen saiatzen eta etorkizuna bideratzen, oraina joaten zaigu zenbaiti. Nire proiektuetako bat (hasi baina landu ez dudana oraindik) dudan zuhaitz genealogikoa egitea da. Horretan lagunduko didan liburutxo bat ere erosi nuen. Baina, hain da handia lana, liburutxoa... [+]