En l'anomenada revolució verda, des que el tractor va aparèixer per primera vegada com un fenomen emergent del desenvolupisme agrícola, la vida dels nostres pobles ha sofert una profunda transformació lligada als canvis que el progrés li ha imposat. En primer lloc, van arribar les concentracions parcel·làries i, a més de transformar el que era una agricultura de subsistència en una agricultura de mercat, van promoure el monocultiu, el desplaçament de les llavors autòctones i el menyspreu per les pràctiques de coneixement dels pagesos hereus de l'observació i experimentació dels cicles naturals terrestres que trepitjaven. La ineludible obligació d'utilitzar combustibles fòssils, fertilitzants i biocides sintètics per a dominar el sòl agrari es va fer necessària per a poder viure tranquil·lament de la pràctica agrària. Les persones que no es van adaptar a aquests canvis van haver de buscar una altra forma de subsistència complementària o simplement van desaparèixer.

Aquestes transformacions radicals en el medi rural, a més de trencar la circularitat dels processos agrícoles, van generar una total dependència exterior dels nous propietaris de llavors, productors i comercialitzadors de nitrats, fosfats i pesticides. Al mateix temps, les persones que treballen en el medi rural es veuen obligades a adquirir una maquinària cada vegada més especialitzada i desproporcionada i es veuen immerses en un endeutament al llarg de tota la vida, evitant el passo a altres models adaptats a les capacitats territorials. Cada vegada es necessiten més terres de cultiu perquè una unitat agrària sigui econòmicament viable. Els agricultors que passen a les formes de producció per a l'agricultura ecològica tenen dificultats per a sobreviure, entre altres coses perquè van en contra de la tendència a la centralització i apropiació de les terres, que són els models que reben subvencions públiques.

Tots els governs, esclaus de l'interès mercantilista, estan impulsant les mateixes polítiques que aprofundeixen en el disgust que sacsejada l'espai rural. Exemples d'això són, entre altres, els Tractats de Lliure Comerç, la falta de regulació sobre l'augment de l'índex de preus en origen i en destinació, que afavoreix els ingressos de les grans superfícies comercials; la falta d'implicació en la facilitat d'accés a la terra de les noves generacions d'agricultors i ramaders; la normativa sufocant sobre els mercats locals de venda; la supressió d'escassos serveis mèdics i sistemes escolars...

Aquestes principals tendències en el control de l'alimentació mundial de les transnacionals monopolicas gestionades per fons d'inversió estan afeblint el dret a l'alimentació per a obtenir el màxim rendiment. Al costat de la desaparició de la il·lusió per produir aliments barats per als treballadors, l'esgotament de la fertilitat de la terra és una conseqüència directa i inquietant d'aquesta relació subordinada a la mercantilització. Al costat de la decadència d'un model que porta a l'abisme agrícola i ramader, arrelat al territori, ara les empreses de l'oligopoli energètic estan forçant el camp per a expropiar un gran nombre de granges agrícoles i muntanyes comunals. El saqueig i l'espoli són el nou nínxol de negoci, capaç de reestructurar les relacions de mercat en un món que s'enfronta a l'escassetat de fonts d'energia que han servit per a reproduir-se.

No falten raons per a mobilitzar-se. I la ultradreta sempre està atenta al que pot sortir del carrer sense voler, perquè no és poc. Intenta entrar en les reivindicacions que fa la gent que viu o sent en el camp. A aquesta gent no li interessa res l'agricultura, la ramaderia, l'equilibri territorial i la conservació dels ecosistemes naturals i rurals. Aquesta zona és totalment aliena, és a dir, la zona rural, i altres tipus de zones són molt més pròximes, però això és sidra de l'altra cuba.

L'habilitat d'aquesta corrent capitalista per a captar el suport i l'empipament d'algunes protestes de carrer pot ser el símptoma de la deixadesa que estan sofrint aquestes reivindicacions en l'àmbit parlamentari, des del progressisme fins al conservadorisme més obsolet, incapaços de donar una resposta alternativa des de l'esquerra en el marc polític institucional establert. Davant la inexistència de recursos suficients per a distribuir entre els treballadors, l'agressió del capital que està desitjant obtenir més beneficis, la dreta vol prendre consciència, en totes les seves formes, de la radicalitat de les respostes que cada vegada estan exercint més pressió sobre els sectors de les classes dependents i que estan sorgint de manera espontània. La resposta institucional a aquestes demandes mostra com a alternatives les mateixes solucions segons l'ordre establert, decorades amb petits canvis que no són determinants per a la transició radical. Al mateix temps, en el cas d'alguns agents decisius en la lluita del passat, es veu la impossibilitat d'assumir les necessàries transformacions emancipadores que estableixen les bases del canvi de paradigma basat en la gestió universal del comú.

No obstant això, encara existeixen alguns moviments que continuen enfrontant-se a l'actual situació de precarietat. I no són pocs. S'uneixen a la Terra i arrelen l'esperança associada als fluxos de la naturalesa. Defensen la supervivència del territori com a alternativa transformadora.

Per tant, avui no volem més que denunciar l'arribismo biscaí d'aquests feixistes i nazi, perquè sacsegen el carrer amb l'odi i volen apropiar-se de les legítimes reivindicacions que estan fent alguns representants dels pobles.

Dissabte passat es va celebrar a Vitòria una multitudinària manifestació entorn d'aquestes reivindicacions. Al carrer es va demostrar de nou que és possible fer una causa comuna, des de molts àmbits socials i fins i tot ideològics, davant l'amenaça de perdre la propietat de la terra a la qual ens enfrontem. L'enemic, poderós i ben relacionat amb les institucions, ens diu "perroflautas", un terme que també utilitzen aquests feixistes i nazi. És curiós que la coincidència, perquè potser, al cap i a la fi, no són més que els seus pinxos.

Quan reivindiquem el respecte al món rural i la no transformació del mateix en un territori de sacrifici, estem convençuts que el medi rural no ha de trobar-se en una situació d'inferioritat respecte al món urbà. Que és necessari un medi rural ben conservat i un medi natural ben protegit. És patrimoni de totes les persones, i el que el nou paradigma del capitalisme ha anomenat "transició verda" no pot destruir-lo. Per això, considerem fonamental que aquestes reivindicacions siguin vinculants i siguin considerades com una activitat estratègica del sector primari i que es respecti realment l'entorn natural.

La reivindicació que es va escoltar el dissabte als carrers de Vitòria va ser "Així no", va quedar clar. Però va haver-hi un altre eslògan que reflectia més fermament l'oposició a aquesta persecució i enderrocament en benefici de les grans empreses: "L'energia capitalista mai serà sostenible".

Queda clar, per tant, quines són les reivindicacions i quins són els principis generals que ens uneixen: respecte, cura mútua i transversalitat. No són aquí ni s'esperen aquests feixistes i nazis, que fa no gaire temps van fer dels talussos i cunetes del nostre medi rural un lloc de vergonya i deshonor.