“Parlem de desconnexió digital, precisament perquè tenim massa connexió digital. Tenim la sobrecàrrega de missatges dels membres de l'escola i de les famílies, i al final això difumina i iguala tots els missatges, no distingim què és l'important, que realment necessita una resposta ràpida, i la resta”. Tenim la sensació que la comunicació digital ens facilita el treball, però que és un telegrama, un whatsapp, un email… “el continu aiguat de missatges té un efecte contrari, el porta al bloqueig, quan no se sap a què agarrar-se”.

La desconnexió digital és un dret dels treballadors i treballadores que a poc a poc estan cobrant aquest dret en els convenis laborals. En vespres de les vacances d'estiu, li hem preguntat a Aitor Idigoras quin és el panorama en l'educació. De fet, el pròxim curs serà BeAtar (a les escoles públiques de la CAB s'encarreguen del diagnòstic i la innovació de tots els àmbits del centre) i té la intenció de plantejar en el seu centre una reflexió profunda sobre la desconnexió digital i la comunicació digital en general, traslladant el tema al claustre.

Posa com a exemple el mòbil: el perfil personal i el laboral, solem tenir els dos en la mateixa butxaca, per entendre que és més fàcil i còmode per a la gestió, “però arriben missatges de treball en les hores en les quals no són adequats, i potser responem pensant que és important perquè tenim molt assimilat aquest funcionament”.

La pressió de resposta i de resposta immediata és aquí. “Jo no el viu, però ho sento en l'entorn, no sols en l'educació: la comunicació digital ha portat la dictadura de la immediatesa. Si no contestes immediatament, algú es posa nerviós en l'altre costat”. Per descomptat, és un tema que va més enllà de l'escola i de l'educació, que es repeteix en la majoria dels àmbits: “Hi ha una acceleració, ho necessitem tot immediatament, i fa falta un amortiment, haurem de reivindicar la vida slow digital”. Aitor Idigoras diu que els dispositius digitals també ajuden, però que cal posar fre: “Els missatges ininterromputs no afavoreixen a l'educació”.

Militància

Les coses no són en blanc o en negre, ho té clar Aitor Idigoras, s'ha sentit en contradicció amb aquest tema, i quant a l'estiu, per exemple, ha dit als alumnes que tenen dificultats o als quals estan en situació de vulnerabilitat, que es posin en contacte tranquils si necessiten ajuda d'ell en les seves vacances, que la “desconnexió educativa” de tres mesos és molt important i afecta especialment a alguns nens i joves. “Tenim un punt de militància, és habitual entre els qui treballem amb alumnes en situació de vulnerabilitat”.

Aparadorisme educatiu

Idigoras vol obrir la reflexió en el seu centre el pròxim curs. “Hem de començar a tancar les portes i a posar límits, hem de determinar quan i per a què volem utilitzar el whatsapp, el telegrama, les xarxes socials… En definitiva, la majoria dels centres estan oberts, tenim la possibilitat d'encendre l'ordinador al matí en arribar al treball i respondre als emails, no és suficient? Amb l'excusa de facilitar la comunicació i el treball, fins a on arribarem si no?”.

El professor vol portar la reflexió més enllà de la connexió digital anés de les hores de treball. S'ha convertit en una cosa habitual que el centre actuï en les xarxes socials i que es pugin fotos d'aquesta activitat i de l'altra. Això té conseqüències en diverses arestes. “La digitalització ha suposat l'aparadorisme de l'educació, tenim una sobreexposició de l'escola i sembla que aquest producte final que demanda el currículum, aquest resultat final dels projectes desenvolupats pels alumnes, ha de ser espectacular, per a ensenyar-ho als pares, per a difondre-ho en Instagram i en la resta. Quant temps es perd, en lloc de centrar-se en els continguts, perquè el resultat quedi fictici, perquè sigui digitalment ‘vendible’; aquesta pressió també existeix en molts centres”. Tenen molt a reflexionar per al pròxim curs.