El coronavirus ha animat a moltes comunitats terrestres a dur a terme vides extraordinàries. Els primers casos de contagi d'aquest virus es van detectar en Wuhan (la Xina) al desembre de 2019 i a la fi de gener de 2020 l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar el “estat d'emergència de la salut”, degut sobretot a les mancances que poguessin tenir els països pobres per a fer front al problema (falta d'infraestructures, hospitals, medicaments,...). A causa de la ràpida expansió global de la malaltia en les pròximes setmanes, l'11 de març l'OMS va declarar la situació com a pandèmia i els països occidentals també van començar a adoptar les seves mesures sanitàries i legals. En el cas d'Espanya, la “situació d'alerta” va ser declarada pel Govern central el 14 de març, mitjançant reial decret, i sabem les conseqüències que això està tenint en les nostres vides. No vull opinar si aquestes mesures són les més adequades per a fer front a la xacra que estem vivint, sinó tractar de fer una reflexió col·lectiva sobre el que suposa l'amenaça que tenim davant i com podríem compatibilitzar-la amb el discurs de la crisi ecològica.

Pocs podran dubtar que si el COVID-19 té una característica que ho caracteritzi és una capacitat ràpida de propagació, de “actuar de manera global”, i de generar efectes negatius en alguns cossos (almenys, en els cossos biològics de les persones) a mesura que es van estenent, fins a la mort de la persona, en alguns casos. Encara que no sap exactament com ha estat “creat”, encara que no sap quin és el seu aspecte, encara que no sap què pot arribar a fer, ha posat a tothom a ballar. Els casos infectats s'han registrat en les bases de dades de cada Estat, i suposo que el mateix faran amb els pacients que han tingut l'una o l'altra evolució, que rebran diagnòstics i descripcions sobre la simptomatologia en cada cas i els efectes que s'expliquen. No obstant això, diria que el que més ens preocupa de tot aquest drama no és que hi hagi altres 100 o 1000 morts, sinó la incertesa que genera aquest “estat d'amenaça”, el desconeixement de quan pot estabilitzar-se la situació i les noves condicions que es donaran després de l'estabilització per a moltes persones i sectors de negocis (sense oblidar la duresa de la preocupació i el sofriment de les persones que viuen bé de les conseqüències del virus).

En el que s'ha dit, crec que el COVID-19 té similituds amb el problema de la crisi ecològica, perquè el que ens enfronta la crisi ecològica no és el problema d'alguna cosa que ja se sap (per exemple, un problema mecànic, encara que molts així ho entenen, la crisi ecològica) que podem resoldre prenent mesures concretes. Al contrari, es tracta que se'ns ha vist un món de “amenaces globals”, que no podem prendre mesures amb els mitjans que fins ara teníem per al control social (Estat, Ciència, Economia i Esquema Integrat de Tecnologia). Hem d'adonar-nos que la salvació de la humanitat no és alguna cosa dau, sinó alguna cosa que cal tractar en tot moment (diria que és una cosa que ens costa entendre als occidentals modernitzats). La raresa del clima no es pot entendre només en el canvi de temperatura que experimenta la massa d'aire de la Terra; amb l'arrossegament d'aquest material indispensable que manté a una gran quantitat d'éssers vius de la Terra, i les seves conseqüències, més pròximes i distants, tard o d'hora. A més, en aquest cas, la similitud entre el clima i el COVID-19 és que tots dos són difícils de veure i viuen així en cossos terrestres. el que passa és que encara que el seu “cos” és desconegut (difícil de definir i delimitar, que canvia a cada moment, difícil de controlar, dit en termes molt breus), afecten molts col·lectius de la terra.

Tant amb el clima com amb el COVID-19 diria que, en primer lloc, anem percebent efectes; notem canvis i transformacions en els cossos que ells produeixen. En el cas de les condicions climàtiques, la raresa de l'aire que necessitem per a respirar, el canvi de les condicions de temperatura, la deterioració de la durada de molts éssers vius… El que vull dir és que aquesta atmosfera que manté els cossos de la Terra que “coneixem”, té en si mateixa una acció que no és un “mer escenari”, sinó que està en acció, creant i recreant unes condicions. En el cas del COVID-19, d'altra banda, els efectes són cada vegada més coneguts i, a través de la pràctica, els col·lectius del món estan aprenent com protegir-se enfront d'ell. És el senyal que l'actor de l'acció està fent fama, però sense controlar fins a on poden arribar els seus efectes. En tots dos casos, em sembla que el que cal reflexionar és que, primer, comencem a detectar efectes en cossos que ens són coneguts (poden ser immediats com en el cas del coronavirus o que adopten ampliacions en el temps i l'espai, com és el cas del clima), i més tard, traiem a la llum les causes d'aquests efectes a través del treball, és a dir, identifiquem a l'actor.

Això em sembla realment distintiu per a anar posant algunes llums a la “bogeria ecològica” que estem vivint. Estem molt acostumats a creure que les causes produeixen efectes, i que, per tant, el temps va del passat al present, donant les seves conseqüències. En aquests moments en els quals seguim sumits en la crisi ecològica, estem començant a sentir que sofrim les conseqüències de les accions i que després fem el treball de conèixer als actors d'aquestes accions, què són i què poden fer. La crisi ecològica està demostrant que és impossible pensar que tots compartim una Naturalesa i controlem les lleis d'aquesta Naturalesa (causes). La relació material entre els cossos és impossible d'entendre amb esquemes ja realitzats des del passat fins al present. Per contra, amb el cos material present, crec que hem d'entendre que en el temps el fa des del futur fins al present, i d'aquesta manera veuríem que és l'única manera de “col·lectivitzar” o de “socialitzar” la transformació dels materials que es percep en qualsevol col·lectiu. De fet, “formaríem” col·lectivament la forma dels cossos que causen acció. Com si no? És possible conèixer la forma de la Terra si els problemes, preocupacions i interessos que es van produint en cada cas no es treballen i es componen col·lectivament?

Encara és difícil donar un diagnòstic “controlat” amb la COVID-19. Malgrat la seva amenaça, em sembla que ens convé mirar al “medi ambient” del virus, no perquè no sigui de vital importància analitzar les seves conseqüències biològiques, sinó perquè hauríem de reflexionar sobre quina terra estem disposats a defensar en aquests temps en els quals les situacions de “urgència” i de “emergència” s'han tornat cada vegada més freqüents. Em refereixo a les accions dels materials que ens fan quan diem terra, més que a la terra geográfica.no fa falta dir que, malgrat estar en confinament, considerem que algunes “accions” són més necessàries que unes altres: tenir aliments saludables, tenir medicaments, tenir seguretat per a protegir els col·lectius, flexibilitat i solidaritat amb el diferent … . Sent això així, ens donarà temps i alè suficient per a saber com posicionar-nos en aquestes situacions excepcionals, cada vegada més habituals, en les quals vivim amb el coronavirus? Si no componem el cos que tenim davant (amb reptes i amenaces) amb una adequada i reposada socialització, en circumstàncies excepcionals cada vegada ens trobarem més a nosaltres mateixos, a la deriva. Aquí està la bogeria de la crisi ecològica.

Iker Azagirre

Científic ambiental.