El director cubà, Armant Capó, ens ha portat a la costa deixant la muntanya al marge. La projecció de la pel·lícula Agost està a punt de concloure al setembre, encara que no diríem el mateix per les temperatures que s'han fet durant la setmana. L'ambient estiuenc de la pel·lícula és més accessible que altres pel·lícules del Festival que s'han adaptat a l'hivern; és una qüestió de proximitat. El director reconstrueix l'estiu de 1994, quan es tracta de la crisi dels balseros. Amb la caiguda de la Unió Soviètica i tots els bloquejos que tenia a nivell mundial, l'economia cubana va baixar en aquests anys. En aquest context, la gent va començar a fabricar basses de fusta per a intentar capturar la costa de Florida (els Estats Units). En la pel·lícula de Capó, un nen de 14 anys acaba d'ingressar en l'adolescència i a poc a poc va descobrint el seu cos i la seva sexualitat. Mentrestant, la gent de voltant comença a desaparèixer. La pel·lícula segueix, per tant, dos grans fils: d'una banda, el primer desig d'amor; per un altre, la representació d'una vida diferent. El propi Capó no tindria més anys que el protagonista en l'època, i sembla que és un treball que li devia al que havia viscut. No és la primera vegada que en aquest festival cadascun fa una ficció del seu passat, i crec que té un tint en el qual el director demana al públic que l'ajudi en aquest exercici de curació de taques. Si el públic vol començar la pel·lícula de manera activa.

Seguint en la línia dels fets polítics, Jean-Gabriel Périot, guanyador del Premi Zabaltegi Tabakalera, ha presentat la pel·lícula Ens défaites, dirigida per Dani Álvarez. El francès representa fragments de pel·lícules del 68 als alumnes de secundària, i els proposa que reflexionin sobre això. El contrast és evident, ja que en els moments en els quals segueixen guions polítics tenen una certesa absoluta en les seves paraules, mentre que quan Periot els pregunta sobre les seves pròpies opinions comencen a dubtar. El dispositiu és bo, ja que posa en joc el mirall de la societat. Podem ser més responsables de la pròpia opinió, però això no lleva que aquesta subjectivitat continuï sent el reflex del que ens envolta. També és interessant posar als alumnes mig segle enrere en relació amb les creences dels quals eren alumnes. La imatge no coincideix amb el text i aquesta desincronització s'introdueix a través dels ulls. La qüestió és a què condueix tot això. El propi títol, pot donar-nos la clau de l'especulació. La nostàlgia de les lluites perdudes, encara que l'argument de la desinformació de les noves generacions, no conduirà a la volta de la situació. La dinàmica de preguntes i respostes, amb el director amb la càmera a la mà, tampoc es pot comparar amb els guions de les pel·lícules que interpreten els alumnes. Encara que la idea pot funcionar com a pel·lícula, deixa la sensació de no haver arribat al públic, caient amb massa facilitat en l'acusació o en la moral.

L'últim de la jornada ha estat el llarg O que crema, d'Oliver laxe, que s'ha quedat sense premi. Seleccionat en la secció perles, va obtenir el premi del jurat de la secció Un certain regard de Cannes, i també està collint bones opinions en el Festival de Cinema de Sant Sebastià. L'argument no és complicat: Amador surt de la presó després d'haver complert la condemna per provocar un incendi i torna al poble. Allí es quedarà una estona a casa de la seva mare. Un altre incendi de caràcter violent, no obstant això, destruirà la zona i canviarà el seu estat. En aquest treball, no obstant això, hi ha altres temes que es desenvolupen d'una manera extrema. La pel·lícula de Laxe parla de la situació dels pobles de Galícia, de la migració de la població, del xoc de les noves i velles generacions del camp i del turisme, i de la inclinació a una terra que no es pot entendre a les ciutats. El més sorprenent de l'obra és que, quan arriba el segon incendi, sense adonar-nos, estem ficats per complet més del que pensem en la història. En general, la pel·lícula té un ritme lent, reflecteix el quotidià, no compta grans esdeveniments... fins que el foc ho abasta tot. I aquí és on cadascun percep com ha generat els seus propis afectes amb l'entorn. Laxe ja aconsegueix que l'esdeveniment que ens anuncia la sinopsi ens sorprengui i sentim el seu dolor. Una altra bona imatge del cinema que s'està desenvolupant a Galícia. Fogós.