Creu que la crisi del COVID-19 ha demostrat la fragilitat del sistema?

La crisi del COVID-19 ens demostra molt cruament que el capitalisme global sembla un sistema molt poderós i que es basa en grans capes de precarietat econòmica, social, material i salut… És una precarietat individual i estructural, que afecta també la situació dels serveis d'atenció pública en diferents països del món. És un sistema basat en l'activitat i el creixement, però quan té una patologia no es pot parar, no pot cuidar les vides que espolia i explota cada dia. Tampoc les ha abandonat, com les persones majors. Més que la fragilitat del sistema, ens mostra la desigualtat i la violència social que genera la nostra normalitat.

L'alerta sanitària ha posat de manifest la nostra vulnerabilitat?

A mi em sorprèn que hi hagi tanta gent repetint aquesta frase, des dels filòsofs fins a Antonio Banderas; em pregunto quina vida té aquesta gent i quines realitats coneixen. No tenen persones majors dependents en les seves famílies? No conviuen amb persones amb discapacitat o trastorn mental? No coneixen aquesta gran realitat vulnerable de molts dels barris i territoris de les nostres ciutats? No es veuen afectats per càncers i altres patologies derivades de factors ambientals i socials? La vulnerabilitat i la interdependència ja existien abans, per a la majoria són el pa de cada dia. Què ens impedia veure-les i pensar en elles?

Éssers socials que som persones, podem viure molt de temps en aquesta situació de confinament?

Si tenim por, les persones ens adaptem a tot, hem viscut coses molt pitjors. Guerres, setges, tancaments massius. Sectors del món sofreixen aquestes situacions cada dia, en camps de refugiats, països en guerra, guetos, col·lectius empresonats… la història ens mostra molts exemples. En la sociabilitat confinada no hi ha cap novetat, la seva dimensió global i global és nova, i afecta habitualment als qui tenim més drets i oportunitats per a la mobilitat.

En els últims dies hem vist molts moviments de col·laboració col·lectiva entre veïns i veïnes. Però, d'altra banda, és possible que aquest distanciament social ens faci més individualistes?

Estem veient dues coses: les xarxes d'ajuda mútua i els policies del balcó. Veïns i denunciants que col·laboren. Aquestes condicions treuen a la llum el millor i el pitjor de nosaltres. Per tant, no hem de limitar-nos a cuidar de nosaltres i dels nostres, i crec que és molt important cuidar l'ambient general que recull aquesta experiència, les representacions que donem, els imaginaris que sortiran de ser confinats. Si guanyen la por i la desconfiança entre els veïns, farem un pas més cap a una societat autoritària.

 

 

 

 

I als nens, com els pot afectar el confinament? Com tornaran a la normalitat?

Ho diré clarament: no entenc que els gossos puguin sortir i els nens no. Els pares són els més interessats en la seva cura i, per tant, crec que no entraran en riscos. Crec que el confinament dels nens és massa exigent, tenint en compte que serà llarg i que molts nens i nenes viuen en cases molt deficients, en llocs foscos i molt estrets, sense recursos culturals al seu abast o sense raigs de sol. M'alegro que aquesta situació pugui tenir un impacte emocional i físic en ells i que hi hagi veus que qüestionin aquesta situació. Hi ha nens que estan vivint petites "vacances" amb els seus pares i hi ha nens que estan immersos en veritables inferns.

Aquí estan els governs que tanquen les fronteres i prediquen 'primer els de casa'. Creu que aquests governs populistes sortiran reforçats?

Sí, crec que desgraciadament el populisme sortirà reforçat, i també tot tipus de respostes classistes i excloents. Aquesta crisi se suma a les anteriors, a la crisi terrorista i econòmica, i a la qual segueix, per exemple, la climàtica. Aquestes crisis afebleixen el teixit social i allunyen als grups humans i a les classes socials de cara a la idea d'un futur compartit. Davant aquesta crisi, és fàcil protegir-se darrere dels seus propis privilegis i considerar als altres com una amenaça. Per tant, no n'hi ha prou amb posar en marxa un xoc social per a pal·liar els danys de la crisi; necessitem un treball crític que ens ajudi a veure com hem arribat fins aquí i com volem sortir com a societat.

Tindrem confiança en les institucions de cara al suport o ja no?

Per països, però crec que la confiança en les institucions sempre ha estat relativa, i això no em sembla malament, perquè no sempre estan en les millors mans. D'altra banda, què són les institucions? Una cosa és els serveis públics, com la sanitat i l'educació, l'assistència social, en general, estan ben valorats i són molt benvolguts en tota la societat, excepte per als qui no els necessiten i els menyspreen. Una altra cosa són les que anomenem institucions polítiques, que des de fa temps estan demostrant la seva feblesa a l'hora de donar resposta als problemes del nostre temps.

Aquesta crisi augmentarà el control social sobre la població? Després de tot això, pot succeir que es normalitzin determinades formes de control social amb l'excusa "" del virus.

Sí, suposo que el control social serà un dels grans guanyadors d'aquesta pandèmia. Si ens deixen sortir de casa una geolocalització, o un QR o qualsevol dada, qui no estarà disponible per a aquest intercanvi? La nostra llibertat de moviment, encara que sigui de cura, està més valorada en la nostra percepció que moltes altres llibertats.

El control telemàtic del telèfon és aquí, per exemple, el de la mobilitat. S'augmentaran aquests controls amb l'excusa de la seguretat que podem tenir davant les malalties fins que siguin perillosos?

Fa temps que regalem dades incontrolades. Costa molt saber com i quan ho fem, perquè no ens adonem en el moment. Tot el contrari. Es fa a través de les aplicacions que utilitzem en solitari, pensant que suposadament multipliquen la nostra independència, la nostra comunicació, els nostres mons privats. També els nostres secrets. Però contribueixen a privatitzar les nostres experiències comunes, augmentant el seu benefici econòmic, polític i ideològic.

El confinament no és igual per a tots i aquesta crisi també ha fet aflorar la diferència de classe.

El classisme del confinament em sembla una realitat sagnant. Ho vaig dir en un programa de televisió i vaig rebre tot tipus d'insults, com si estigués negant que el virus pot matar a gent influent o de classe alta. Clar que pot i fa. Però parlem del confinament, de la gestió de la crisi, de les seves conseqüències laborals i socials, dels metres quadrats de l'habitació de la reina Letizia o dels metres que tenen els seus dependents… Parlem de qui ha de sortir a realitzar determinades tasques de neteja i cura, per exemple. Parlem dels autònoms més precaris, de petits negocis, parlem d'una cultura que sembla molt glamurosa, però fa anys que s'acumulen els deutes i la precarietat … Parlem dels migrants que han quedat a mig camí a la frontera o amb els papers… Em pregunto què passarà quan la crisi del coronavirus cau en una realitat social que ja està en crisi.

De cara al futur, quin món podem imaginar més enllà del món apocalíptic?

Els relats apocalíptics són ideològics, estan en mans de la religió, de la política o dels mitjans de comunicació. Qui pot acabar amb la nostra existència, està començant a exercir el seu poder. Per tant, cal respondre i desemmascarar als relats apocalíptics: a qui li interessen? Qui és el seu beneficiari? Però per a respondre, no tenim per què enganyar-nos, dient que ara sí, que amb aquesta crisi aprendrem el veritable valor de la vida. Si fos així, també ho hauríem après en les guerres o crisis anteriors. El valor de la vida és lluitar dia a dia, i les persones anònimes més castigades són les que mai han deixat de fer-ho.

Com ens recuperarem d'aquesta situació com a persones o com a societat?

Recuperar és continuar vivint, però sense reinventar tota aquesta situació que ens ha portat fins avui. Serem capaços? O volem oblidar sobtadament tot el sofert? No hem de dramatitzar, però tampoc oblidar-ho. Si no, no hem après res.