El poble que compta no morirà mai
- He estat a Sant Sebastià el dimecres, amb motiu de la tercera i última presentació del Festival de Cinema i Drets Humans de la ciutat. Es tracta d'una preestrena de 2 anys, 4 mesos i un dia dirigit per Lander Garro, una pel·lícula que arriba per a contar la lluita dels qui van renunciar al servei militar i van aconseguir aniquilar-lo. El meu primer acte postconfinal i intel·ligent. Ens acostem a l'hora i ens situem en la punta de la fila que ocupa la meitat del carrer Embeltran. Cares conegudes i menys conegudes, miraven com se saludaven les primeres.
Ens hem posat en els nostres llocs, a dos metres i amb la màscara posada. En veure que la projecció, que anava a començar a les 19.00 hores, s'ha retardat durant gairebé mitja hora, m'he recordat que “la puntualitat és un dels pilars de l'ètica revolucionària”, que fa uns dies va sortir al carrer un dels presentadors de la pel·lícula. Bé, si s'ho mereix, li ho perdonarem.
La presó de Pamplona va ser la llar de tants joves insubmisos en la dècada dels noranta i quan es va assabentar que un dels insubmisos tenia la possibilitat si es fes amb la càmera i gravar algunes de les seves últimes imatges. Aquest seria el punt de partida de la pel·lícula que es projectarà en els pròxims vuit anys. Van condemnar a dos anys, quatre mesos i un dia de presó als joves que van aprendre a morir i no van voler “acarnissar-se”, després d'haver-se plantat davant la pena de grau 3. Un bomber, un músic, un professor, un activista lligat a la terra i dos periodistes són els protagonistes del relat, sis persones que al costat de molts altres joves van lluitar per la insubmissió. El documental inclou gravacions de veu a l'interior de la cel·la dels 25 anys d'edat, fotografies de la vaga de fred preses com a referència pels membres de l'ira i testimoniatges de l'entorn. La pel·lícula va més enllà de l'explicat per les boques d'aquests sis amics: mostra l'enorme importància que van tenir les dones –no sols les que eren mares o parelles– dins d'un moviment plural, i la base compartida que té la lluita de la insubmissió amb altres lluites actuals com el feminisme o la sobirania alimentària. Garro ha estat capaç d'omplir d'humor i emoció el relat, prenent el relat en la mesura necessària i compaginant-lo com cal.
Un dels insubmisos proposa tornar a posar en primera línia la desobediència civil no violenta en aquest país, després de constatar que va ser la base d'una victòria que no es va celebrar prou. Un dels protagonistes de Twitter ha escrit la raó: "Un poble que compta mai morirà". Un ocellet m'ha dit que l'estrena serà a Pamplona i tenint en compte que estem en temps de mitja capacitat… Afanya't!
Ah! I tranquil·la, encara que comenci tard, val la pena, de veritat…
