La primera pel·lícula de Lena Lanski s'ha estrenat en la secció de nous directors de la secció Zinemira. Nich'ja és un retrat d'una nena de 14 anys ambientada a Rússia. Vika, que és el nom de la nena, ha d'ocultar al món els fets que li han succeït, perquè la societat no és capaç d'acceptar-los. El que ha ocorregut, no obstant això, ha de dur-ho a terme i adaptar-ho com sigui possible per a avançar, a pesar que els instruments que desenvolupa li allunyin més de la societat. En les parets de la pobresa, les mares adolescents, les violacions intrafamiliars i el patriarcat, el públic també és presoner. I no té més que continuar mirant a la pantalla. La veritat és que, davant la cruesa de la història, l'un o l'altre ha sortit de la sala, on ha estat tret violentament de la zona de confort. Les imatges han mantingut fidel l'el ambient del fil i han acompanyat el relat en tot moment amb fredor emocional. Pel·lícula amarga, conduïda amb mestratge a tensió constant.

 

 

 

 

Tirant de la solitud, arribem a les vacances d'Hilda, d'Agustín Banchero, uruguaià. Tal vegada es refereix al succeït en dos mons paral·lels, o en dues èpoques diferents, a la mateixa dona. En el primer cas, es tracta d'una dona que viu sola, que treballa com a arquitecta i que també s'encarrega de cuidar a la seva mare. Viu de mal humor, està sec al món i ha negat qualsevol relació afectiva amb el seu entorn. En el segon cas, és mare de tres fills i està dolguda amb el seu marit per la seva infidelitat. Un pot ser el passat d'un altre, ja que en el primer cas li diu que visitarà al seu fill, que no ha vist molt de temps, i en el segon, té una relació especial amb el fill major. Per contra, la repetició d'actors (dona de la caixa del supermercat, obrera de fàbrica, cambrera de restaurant o noia que li demana el carnet d'identitat, entre altres) cregui un ambient confús. L'element que uneix les dues històries esclata al final de la pel·lícula, potenciant aquest trastorn. D'una banda, m'ha semblat interessant com es teixeixen els fils entre tots dos; per un altre, el missatge resulta sospitós. Sobretot, m'ha inspirat desconfiança la construcció de la imatge de la dona amargada, com si la relació amb el seu marit, que havia passat en el saló, li hagués condicionat per complet. Crec que ja és hora que se'ns mostri el plaer de les dones que refan la seva vida, sense ser retratades en el mer dolor.

 

 

 

 

 

 

Finalment, la pel·lícula O gemer, de Xabier Erkizia, s'ha projectat en la secció Zinemira del Zinemaldia. El conegut investigador del món del so Erkizia s'ha convertit en el director d'aquest film presentat com un viatge, lluny de la seva estructura narrativa. Fa uns 10 anys, el director es va llançar a la persecució dels sorolls dels carros de bous bascos i la cerca li ha portat també al Brasil, Galícia, Roma i Egipte. El director se centra en la relació entre l'ésser humà, el paisatge i els bous, i la pel·lícula està dirigida per ritmes musicals i visuals. Erkizia ha volgut llegir una cita de Victor Hugo com a reconeixement a les seves intencions abans de la projecció: l'escriptor francès es va quedar fascinat per la incomoditat dels carros que tant de soroll feien. La pel·lícula s'obre amb la creació musical del violí i acordió de Maite Larburu, i el fil es perd en el diàleg del so i de les imatges. Una peça per a acabar el dia, per a gaudir.