Quant al primer xoc, les forces del chavismo actuen unides contra l'imperi i contra les forces dretanes que aplaudeixen la intervenció exterior (més que la dreta seria més adequat nomenar la ultradreta; cal assenyalar que hi ha sectors de la dreta que no donen suport a la intervenció exterior). Malgrat les diferents lectures dels agents d'esquerra sobre el desenvolupament del procés (des del govern fins a la pluralitat institucional), malgrat les evidents diferències ideològiques, i a pesar que les acusacions de corrupció i clientelisme estan molt presents contra alguns càrrecs governamentals i institucionals, els chavistes són conscients de la importància de la unitat i actuen de manera moderada. Perquè es diu i es fa el que es diu i es fa, però tractant de limitar el debat en l'àmbit públic. Alguns càrrecs governamentals i institucionals, així com membres del PSUV, són objecte de crítiques i denúncies (no tant al president Madur, que compta amb un suport molt ampli entre els chavistes), però amb la cautela de no usar als enemics de classe per al seu propi benefici. Els diferents sectors i agents del chavismo saben que cal mantenir el govern per a salvar el procés. La continuïtat del Govern chavista és fonamental per a poder avançar en la construcció del socialisme i perquè els agents revolucionaris continuïn treballant sense rebre la repressió de l'Estat. En gran manera, es pot dir que és un atac extern violent el que manté en aquests moments la unitat del chavismo. També es pot dir que és Madur el que manté unit al chavismo.

És a dir, aquest segon xoc, que es produeix dins del chavismo, és també una autèntica lluita de classes, amb revolucionaris que volen construir societat socialista a un costat i reformistes i burgesos a l'altre. Ja en els primers anys del president Chávez es va començar a parlar de la boliburgesis: els pseudochavistes incrustats en el propi govern i en l'aparell d'Estat. Aquests buròcrates, vestits amb un discurs chavista en la boca i un franel·la (samarreta) vermella, aprofiten les seves posicions de poder per a treure beneficis personals, sense creure en el projecte bolivarià i en la transformació del sistema. És més, els espanta la transformació del sistema, perquè perdrien la seva posició de privilegi. Tal com ha succeït en altres processos transformadors, davant l'incessant auge del chavismo, les ambicions i oportunistes que es van incorporar al projecte ocupen càrrecs en infraestructures governamentals, a nivell de l'Estat, en departaments, en alcaldies i en molts altres centres administratius. Alguns d'ells han treballat en els centres de poder per a fer els seus negocis, utilitzant la seva influència, i han format una nova burgesia. Barrejats amb ells, també hi ha ex-militants del moviment sociopolític que se senten còmodes en la gestió del poder, actuant des d'un pragmatisme mal entès amb una actitud conservadora, convertint-se en un obstacle per a la radicalització del procés. Aquests sectors i comportaments afebleixen el desenvolupament del procés, així com el treball honest i perseverant de molts altres militants revolucionaris en càrrecs polítics i administratius. Encara que han estat presents des de l'inici del chavismo, amb la desaparició física de la figura de Chávez i la difícil situació dels últims anys, s'han reforçat les posicions desviadores i reformistes dins del govern. De fet, el context al qual s'enfronta Madur ha estat realment difícil. El president s'ha vist obligat a fer front a la desesperació emocional lligada a la desaparició de Chávez, a la greu crisi econòmica, als atacs i guarimbas de la dreta feixista, als intents d'atemptat, a la distorsió mediàtica i a tota mena d'atacs imperialistes. A més, per raons de seguretat, la seva mobilitat a Veneçuela ha estat restringida en els últims temps. La frase "des que ha arribat no li han deixat descansar; la hi han donat dur"), en boca dels militants chavistes, reconeix el difícil paper de Maduro i el mèrit de seguir endavant, així com l'àmplia inclinació a Maduro entre els crítics.

Des d'alguns sectors governamentals es visualitza que les empreses privades són més eficients i, en un moment en el qual l'augment de la producció és prioritari, s'aposta per obrir el camí a les empreses privades, retornant terrenys recuperats de mans privades, facilitant el finançament o facilitant la gestió d'alguns negocis com la importació de productes externs. La mala experiència amb algunes empreses adquirides per l'Estat facilita l'adopció d'aquestes mesures. Una part important d'aquestes consciències als capitalistes pararà a les mans de la boliburgia. D'aquesta manera, aquests sectors sasichavales poderosos, molts fins i tot vinculats a les Forces Armades, que estan integrats en el propi govern, estan fent passos enrere en la socialització de l'economia, retornant a la burgesia els diferents àmbits econòmics que han estat sostrets a la burgesia.

En aquest context se situa el nou concepte utilitzat pel Ministre d'Agricultura i Terra, Wilmar Castro Sotelo, que inclou la mateixa contradicció: “burgesia revolucionària”, una burgesia disposada a augmentar la producció interna. Davant la situació de precarietat en l'obtenció de tota mena de productes i serveis, l'augment de la producció a través de les empreses capitalistes i de la importació de productes no produïts a Veneçuela contribuiria a pal·liar el problema del proveïment, almenys si es gestiona bé des del Govern, de forma planificada, controlant els preus de venda i enfocada a respondre a les necessitats del país, alguna cosa que en realitat es percep molt difícil en l'actual Veneçuela. Des d'aquest punt de vista, no ajudaria a la radicalització del procés, però, en aquest context d'agressió, contribuiria a la protecció del procés, donant alè al govern i alleujant la difícil situació d'amplis sectors populars modestos. En aquesta fase de resistència, l'ús dels instruments capitalistes podia entendre's com una concessió, amb la intenció de sobreviure el procés. Un pas enrere per a fer dos passos endavant. No obstant això, existeix un marge per a denominar "revolucionària" a una burgesia que treballa en la lògica capitalista d'augmentar la taxa de guany i recaptar capital, que ha estat presa per molts veneçolans revolucionaris amb una sola burla.

Els sectors burgesos dins del Govern tracten també d'afeblir l'estructura comunal, ja que treballen de manera col·lectiva per a conrear terres, transformar i distribuir aliments o per a oferir alguns serveis com el farciment i distribució de bombones de gas. I és que demostren que un altre model és possible, reivindicant de manera pràctica el camí marcat per Chávez. La intenció, per tant, és obstaculitzar l'eficiència i la difusió dels comuns, encara que no puguin ser reconeguts públicament. És una paradoxa real. Mentre es rep suport material i ideològic d'alguns ministeris del Govern, des d'altres ministeris i instàncies s'exerceix una actitud contrària als comuns, fent pública la lluita silenciosa dels interessos i aspiracions contraposades dins del Govern.

Davant això, els principals reptes dels sectors chavistes organitzats en els comuns són la coordinació, el treball en comú i l'accés a més sectors per a tenir cada vegada major presència i poder en la societat veneçolana. D'aquesta manera, al costat d'altres agents i sectors més conscients, podran fer front a la influència de la burgesia tradicional i la boliburgesis en el govern. Només així es paralitzarà la marxa gradual del projecte de chavismo i es radicalitzarà el procés. Per a això, estan intentant crear una estructura de comunes a nivell nacional, per a passar d'experiències i lluites aïllades a un projecte general, que completi l'estructura de l'Estat comunal representada per Chávez.