Un dels germans Vega ha arribat a la secció Horitzons llatins per a presentar la pel·lícula La brega. El cineasta peruà retrata la diàspora que va ser a l'estranger, encarnada en una família que viu a Mont-real en 1991. Un jove de 18 anys decideix abandonar el Perú i anar-se a viure amb el seu pare degut a la situació política que viu al seu país, però el món del seu pare no és el que esperava. La pel·lícula parla de les relacions entre les adaptacions i els xocs culturals, el nord i el sud, així com de la ignorància dels denominats primordials respecte a altres països. El guió té una direcció interessant, encara que l'estoicidad dels personatges a vegades pot treure'ns de la pel·lícula. Es relata al marge del quadre la situació del Perú de l'època, en una al·lusió a Sendera Lluminosa. Unes poques imatges d'arxiu final retraten el que d'alguna manera és present en la pel·lícula, més enllà del que la càmera grava.

Lligat a aquesta última idea, la sala ha quedat sorpresa avui per la primera pel·lícula de Loïc Legrand que hem vist en el Zinemira. El director, nascut a Bordeus, ha dut a terme el projecte documental en Iparralde dins d'una idea: Ajuntar a 5 cineastes i proposar que facin un curtmetratge. Legrand també els ha imposat un altre dogma, demanant-los que es basin en la llegenda dels Tres Uhaines. La llegenda compte com una vegada un pescador va rebre tres ones en venjança per ordre d'una bruixa i va derrotar a les dues primeres. Però en arribar el tercer, va agafar l'arpó i el va llançar al cor de l'ona, salvant-se així del destí d'un naufragi. En tornar a casa, va trobar morta a la seva dona amb un arpó en el cor. Partint de la llegenda 5 joves escriuran i produiran la pel·lícula, amb l'assessorament de diversos cineastes. En aquest procés s'exposaran diversos debats relacionats amb el paper de les dones, la tradició i la cultura basca. La pel·lícula desperta l'interès en un lloc diferent de l'habitual, en la trajectòria de la creació. La proposta de crear en col·lectiu no és fàcil de dur a terme, i en el documental també apareixen moments difícils de prendre decisions. No obstant això, he trobat a faltar que, una vegada posat en aquest procés, es mulli més. El desig de demostrar la democratització del cinema sembla que ha devorat el seu contingut en alguns moments, sense que els seus riscos arribin a la seva fi.

D'altra banda, Les bones intencions és una pel·lícula argentina que ha pres de debò els perills de la pel·lícula. Òpera preval d'Ana García Blaya, basada en Buenos Aires en la dècada dels 90. El director narra la vida de tres nens amb pares separats, prenent com a protagonista a la seva germana major, de 10 anys d'edat. Quan la mare decideix moure's a Paraguai, els dubtes sorgeixen a la filla major, que vol quedar-se amb el seu pare. No obstant això, el pare no compleix amb les característiques que exigeix la cura d'alguns nens. La primera pel·lícula de l'argentí s'inspira en la seva autobiografia, ja que en el seu treball de ficció intercala imatges d'arxiu molt diferents. El recurs, a més de funcionar estèticament molt bé, dona un gran pes a la història amb realisme pinzellat. García converteix l'arxiu en un dispositiu, una potència que afegeix sentit a la pel·lícula. En aquest guió, que investiga a la família, es juguen personatges que coincideixen bastant amb la psicoanàlisi en la reflexió sobre els pares i la infància. En les vivències narrades des del paper de nens i adults, no hi ha sentència, sinó reflexió. L'obra, realitzada en homenatge a aquest important moment viscut en la infància, és un pont directe amb el públic i el món exterior; l'arxiu no s'ha posat a l'atzar. Aquesta pel·lícula, que es pot veure en la secció Nous Directors, supera les expectatives de la secció.