El quintsuero, una tècnica japonesa centenària, consisteix a observar amb or pols les peces ceràmiques trencades, en lloc de dissimular les "cicatrius", es cregui una cosa única amb nou valor. Aquest va ser el simbolisme que utilitzem el passat 24 de febrer en un acte de reparació simbòlica a dones que han sobreviscut a diferents violències masclistes.

Algunes de les nostres experiències vitals ens deixen cicatrius, visibles en la pell o invisibles. Alguns fan tot el possible per a amagar-se i continuar vivint. Alguns decideixen que formen part de la seva memòria i de la seva història i inicien un procés de formació. Un procés de reparació, reconeixent la nostra fragilitat, enfrontant-nos, deixant d'amagar-nos amb les màscares que hem posat durant tant de temps per a sobreviure.

Aquest camí no pot ser individual, ha de ser recolzat per altres dones, homes, societats, institucions... Amb aquest objectiu, Mugarik Gabe, juntament amb altres institucions, va posar en marxa un procés de documentació amb quinze dones que han sobreviscut a les diferents violències masclistes. Dones forçades a deixar enrere el seu poble natal per la violència que han viscut, que han fet front a moltes altres violències fins a trobar al poble al qual han estat acolliments. Dones a les quals es nega la identitat i se'ls posa traves per a viure com vulguin. Dones que es veuen immerses en treballs que deixen els seus llocs i els converteixen en esclaus, immerses en una realitat que no es fa res per transformar i sense drets. Dones que surten dels processos de violència i que han trobat institucions que agreugen i revictimitzen aquesta situació.

Ens reunim i els preguntem: "Què necessites per a observar, completar i seguir endavant aquesta ferida?". Preguntar i escoltar són elements fonamentals en el procés de reparació. Escoltar sense prejudicis, amb empatia i obertura. I sobretot escoltar amb la nostra responsabilitat com a societat, perquè el dret a la reparació és un pas cap a la transformació social i somiem amb una vida sense violència masclista.

Aquesta escolta i credibilitat seria una primera mesura de reparació, perquè sentirien que estem amb ells, amb les víctimes, i que ells són part d'aquesta societat i no agressors.

Un dels temes més recurrents i de major atenció és el de la solidaritat amb totes les dones. Mobilitzar-se per la passió de no passar el que viuen i estan vivint a altres persones, implicar-se amb les associacions en iniciatives, en processos, i per a això han de contar i convertir aquests relats en part de la nostra memòria col·lectiva.

També paren esment a les institucions perquè replantegin els seus protocols i donin continuïtat a les accions que realitzen. La violència institucional existeix, seria reparadora si reconeguessin errors i males pràctiques i definissin compromisos concrets per a canviar tantes coses per elles i per les quals vindran.

La llista d'exigències reparadores compartides va ser llarga. Aquests processos tenen un component individual per a complementar el que cadascun necessita i tornar a ser protagonista de la seva vida, però també col·lectiu.

Els processos no poden dissenyar-se des de les oficines com a eina per a posar-los en marxa davant cadascuna de les dones que sofreixen violència, i no han de partir només de les institucions, sinó també dels entorns pròxims i de la societat en general. Els processos plantegen molts reptes i la necessària transformació. Cal detenir-se, preguntar i sobretot escoltar.

A partir d'aquí, cal definir aquest procés de reparació que ajudi a les dones que han sobreviscut a la violència masclista, perquè s'apropiïn de la seva vida i gaudeixin de nou, deixant enrere la violència viscuda, sense ocultar les seves cicatrius. Aquestes cicatrius narren una història de dolor i de superació cap a una vida sense violència masclista.

Lidia Ruiz Gómez, Sense Fronteres