El fum és el que dona una olor especial. Segurament, una tècnica de conservació seria la d'ahumar els aliments. El fum també retrocedeix. Va haver-hi un temps en què el fum del foc es tornava insuportable. L'olor del fum, aquesta insignificància, avui dia ens és insuportable i la pudor que s'afegeix a la roba encara més. En aquella època les menges s'ahumaban per a mantenir-los. El formatge es feia en una època, en una altra es matava el porc, els peixos en una altra època. El fumat permetia disposar d'aquests aliments durant tot l'any. Elimina els insectes i evita el fum i la putrefacció. Avui dia no necessitem aquest fumat per a conservar els aliments; però la dependència d'aquest sabor de fum és heretada pel nostre paladar. Qualsevol aliment fumat en grandària ens dona la sensació de tenir un paladar i una membrana nasal en la punta de la gola.

Fins i tot la membrana nasal és una eina perfecta per a renovar els records. El tast de fum xuclarà el paladar, però les olors poden posar el cap potes enlaire fins a tornar-se bojos. A ningú li ha ocorregut que, sentint una olor, s'ha tornat insensible, estúpid, babeante, sense poder endevinar la font d'aquesta olor. Les olors són la clau dels panys de les històries de la nostra vida. Ells són els que ens porten al nostre magatzem de contingències. O cada episodi visible de la vida té una olor?

Conec a gent que fa olor més que res a la canyella (Cinnamomum verum). L'àvia preparava la canyella d'escuradents que portava dins la llet d'arròs i la vela que tenia en la superfície. Qui no va respirar profundament quan es va trobar amb el perfum de la nova fullaraca? És que l'olor de fong, humit i contingut, s'aproxima a una alzina una mica fosca i no satisfà més que el del fong? Jo per descomptat que sí!

Posseeixo un estrany perfum que posa en guàrdia als pictòrics. És una olor de joventut. En un segle més, molts se sentien joves transgressors o transgressors de nous camins, especialment els hippies, que portaven un perfum especial en la barba. Sense cobla esquitxaven bé el coll fins a l'orella. I es distingien pertot arreu. Feia olor de Pàtxuli (Pogostemon cablin). Avui dia és un miracle trobar-nos al carrer amb una olor de pàtxuli. A mi em passa molt rarament i sempre està en manifestacions i manifestacions de carrer. No m'agrada res, però potser hauria d'usar-se més. Com el fum, almenys espanta als insectes...