June Fernández (Bilbao, 1984) ha participat en una taula rodona organitzada per l'Escola Laia en el centre cívic de Mirall. La directora de la revista Pikara Magazine ha parlat extensament sobre la relació entre els mitjans de comunicació i el feminisme en la societat basca. Durant aquests anys, la dona ha estat la protagonista de les notícies, han revolucionat diversos formats periodístics i la pluralitat s'ha convertit en el símbol de la revista. La directora de Pikara ha subratllat que han aconseguit que la gent trenqui amb el que espera en un mitjà de comunicació feminista i que hi hagi debats que resulten incòmodes per a les dones. A vegades han hagut de pagar un alt preu.

Què ha aportat el feminisme al periodisme?

Recursos per a identificar inèrcies androcèntriques; descobrir que en els mitjans de comunicació hegemònics el protagonista principal és l'home, i no qualsevol home, sinó un perfil determinat: blanc, burgès, heterosexual… Gràcies al feminisme, obrim la mirada com a periodistes. Per exemple, en els mitjans tradicionals sembla que la política és el que fan els partits polítics, que l'economia és el que fan les grans empreses, i que l'esport és el futbol dels homes. Aquesta agenda ha estat qüestionada pel feminisme. Quan comencem en Pikara, comencem a reflexionar sobre què era el periodisme feminista i sempre posàvem el focus en els temes; amb el temps ens hem adonat que el feminisme també ha de portar un procés intern i canviar les dinàmiques internes. Nosaltres som feministes no sols perquè tractem qualsevol tema des d'una perspectiva feminista, sinó perquè ho posem tot en qüestió: què és notícia, qui és expert. El feminisme qüestiona tot això i proposa una nova cultura periodística.

Què ha aportat el periodisme al feminisme?

Els mitjans de comunicació han jugat un paper en l'escolta que ha tingut el feminisme. Els mitjans de comunicació alternatius sempre han estat al costat del moviment feminista, i ara gairebé tots els mitjans hegemònics han vist que el feminisme és interessant i que genera notícies importants. Pot haver-hi una espècie de simbiosi, però, no obstant això, moltes persones veuen amb desconfiança que El País o El Correu han pujat a la moda del feminisme. Jo crec que un assoliment del moviment feminista és que els periòdics més casposos de la dreta també acceptin que l'agenda feminista està interessada.

S'han sentit interpel·lats, incòmodes…?

Sí. En aquest sentit, les xarxes socials han estat un important intermediari. Fins ara, la relació entre el moviment feminista i els mitjans de comunicació no ha estat còmoda. El moviment feminista té una desconfiança lògica, perquè en moltes ocasions els mitjans de comunicació hegemònics són aliens, però a través de les xarxes socials la gent ha tingut l'oportunitat de reaccionar i quan hi ha un titular masclista el denuncies a través de Twitter i moltes vegades els mitjans el canvien. Gràcies a les xarxes socials, les feministes podem fer un seguiment del paper dels mitjans de comunicació; s'ha vist clarament en el cas de la violència masclista o en les últimes Olimpíades a través de Twitter com difonen la imatge de les dones.

El periodisme de qualitat ha d'incorporar necessàriament la perspectiva de gènere?

Sí. Té una mirada parcial si no identifica l'androcentrisme. La perspectiva de gènere és una eina imprescindible per a entendre i explicar la realitat, com la perspectiva de classe o la perspectiva racial. El periodisme no pot donar l'esquena a la meitat de la població i per a comprendre i explicar bé les realitats cal tenir en compte les desigualtats de gènere; en la majoria dels processos socials cal tenir en compte el factor de desigualtat de gènere.

 

 

 

 

Què és el més important per a obrir la mirada?

La clau és canviar les rutines diàries, parar-me i pensar, per exemple, mirar l'agenda, i quan necessito un científic veure quants homes i quantes dones tinc entre les fonts de confiança. La dada a nivell estatal és que en l'agenda dels mitjans només una de cada deu experts és dona. Això és molt preocupant. Molts periodistes que no són feministes poden dir "jo no tinc en compte el gènere, jo busco persones que siguin referents i m'importen un rave el gènere", però si t'adones, com la inèrcia, la majoria de l'agenda seran homes. També és veritat que som una revista Pikara, i com el ritme és més tranquil, tenim l'oportunitat de donar-li la volta a l'agenda; això en un periòdic és difícil, més si es tracta de notícies seves sobre el que fa el govern o de notícies de l'alta economia, és difícil que aquí s'inclogui la mirada de les dones.

La presència de les dones també és escassa en els debats.

Hem de reflexionar sobre els formats de ràdio i televisió, que sovint són patriarcals, i la majoria de les dones no se senten còmodes. A participar en tertúlies, per exemple, jo sempre li dic que no, perquè l'ambient és molt estrany, sembla que s'estan armant escàndols. Una vegada em van proposar anar a la televisió sobre l'avortament i tenir una tertúlia amb un sacerdot…, vaig dir que no, era estrany, no em sentiria còmode. L'opinólogo que ara està de moda és també molt patriarcal. Hem de qüestionar els formats actuals i preguntar a cada persona en quin format se sent còmoda.

Pikara s'ha convertit en un referent en el feminisme. Ho vau crear amb aquest propòsit?

L'objectiu s'ha mantingut d'alguna manera: ser un mitjà de referència per al moviment feminista, promovent la pluralitat. En el feminisme hi ha molts corrents i nosaltres volem ser aquí, com a fòrum de debat, i també volem fer arribar les nostres anàlisis a la gent que no està immersa en el feminisme.

Hi havia un buit.

En Bizkaia van estar la revista Andra o la Frida, i no va haver-hi relleu; i en l'Estat espanyol tampoc hi havia cap altre mitjà de comunicació feminista atractiu. Vèiem que hi havia lloc per a un mitjà d'aquest tipus. Pikara va néixer quan estaven impulsant les xarxes socials i va ser un mitjà de comunicació jove, fresc, però no esperàvem l'estructura i l'expansió que tenim avui dia. A més, una quarta part de les visites que entren en Pika entren fora de l'Estat espanyol, sobretot d'Amèrica Llatina, i no esperàvem que fos un referent allí.

Vau triar un mitjà digital l'any 2010. Per què el digital i no el paper?

Perquè el digital ens semblava més barat i flexible, no has de comprometre't, quantes pàgines farcides... Facebook portava un parell d'anys, twitter també estava en els seus començaments, i vèiem que ser digital ajudaria a la participació de la gent, i que seria més dinàmic. En 2016 saltem al paper, al principi amb por i com un autodomini, perquè ens fa il·lusió. Ens feia por perquè ens semblava molt car i complex, però al final ha succeït que l'edició de paper és un producte que facilita la nostra economia. Ho fem a través del crowfunding i les vendes.

On ho heu inventat?

Teníem algunes claus clares des del principi i altres les hem trobat en el camí. Per exemple, quan els il·lustradors han entrat en el projecte hem aconseguit que Pikarak sigui una imatge gràfica molt potent i atractiva: Amb la catana Txanogorritxu, per exemple, s'ha convertit en una icona feminista. D'altra banda, hem intentat trencar amb el que la gent espera en un mitjà feminista, trobar el que no espera, i a vegades obrir debats que poden resultar incòmodes per a les dones. Intentem fer un periodisme molt ampli, i ens agrada dir que no som una revista especialitzada, sinó generalista, perquè Pika treballa de tot: economia, política, societat, temes internacionals, sexualitat… però amb una mirada feminista. En un moment en el qual el feminisme està de moda, què podem donar nosaltres de diferent? Són els feminismes no hegemònics els que posem en el centre.

Us agrada que hi hagi debats?

Com June, com a periodista, és la meva obsessió trencar tabús. Em preocupa la pèrdua de capacitat crítica i la caiguda en el dogmatisme en qualsevol espai, fins i tot en els ambients d'esquerres; per això per a mi és important que si hi ha un discurs principal es posin aquí altres discursos. Però les polèmiques també són doloroses, ens lleven molta energia; avui, per exemple, amb el tema de la prostitució el mesurem molt i no acceptem qualsevol proposta. A més, moltes vegades ocorre que quan hi ha una opinió hegemònica sobre un tema, quan tu exposes altres discursos, la gent pensa que et poses del costat d'aquest altre. Pika té fama que està a favor de la regularització de la prostitució, malgrat la diversitat d'opinions en el grup; el nostre compromís és llançar les reivindicacions dels treballadors sexuals, els discursos dels abolicionistes i els que estan fora d'aquests dos pols.

L'entrevista amb l'actriu porno Amarna Miller va portar amb si una llarga corda.

Ho vaig passar molt malament. Aquí vam veure que la gent sovint no entén què és el periodisme i la llibertat de premsa. No és just que ens oposem a un mitjà de comunicació i que fomentem l'explotació sexual o que diguem semblants barbaritats per fer una entrevista a una dona que es presenta com a feminista. La seva professió és el porno, i per a nosaltres és legítim preguntar quines contradiccions té, quines són les seves estratègies per a moure's en un món tan patriarcal... Això no vol dir que estic de part d'Amarna Miller o que Pika promocioni el porno. La nostra aportació ha de ser el foment de la consciència crítica.

Aquestes crítiques també tenen un cost personal.

Per descomptat. És sabut que els Matxitroll t'insultaran, però les crítiques o agressions de la gent que està al teu costat són més doloroses. Les xarxes socials són com guiar, la gent es precipita immediatament, es fan crítiques amb l'anonimat i s'alimenta de polarització. Jo no em sento polemista; hi ha gent que estima això, que està en el centre de la polèmica.

Quins nous projectes té Pika?

Cada vegada ens preocupa més l'accessibilitat. No podem dir que som un mitjà de comunicació feminista i, al mateix temps, excloure a les dones sordes, a les cegues o a les dones amb diversitat funcional. Ara, per exemple, tenint en compte que hi ha moltes persones amb dificultats de lectura, hem fet una classificació dels continguts de Pikara i l'associació Lectura Fàcil els ha modificat per a posar-los a disposició. Les publicarem en la revista digital i en paper.

Aquesta entrevista ha estat realitzada per Arabako Aleak i l'hem portat gràcies a la llicència Creative Commons.