En els primers dies d'octubre de 2017, el poble català va dur a terme el procés que va posar en marxa per a decidir el seu destí. Es van obrir les portes a un futur imprevisible. La vida es vivia cada minut i cada segon, i des de la base es pensava que hi havia possibilitats reals de construir una cosa nova. La repressió exercida per l'Estat espanyol, i la falta de capacitat de l'elit política local, van arruïnar tots aquests propòsits i oportunitats.
Mantenir un procés polític d'aquesta naturalesa al llarg del temps, és a dir, mantenir els carrers en peus, és molt difícil. I un any i diversos mesos més tard es veuen clarament aquestes dificultats. En els primers dies d'octubre de 2017, qualsevol persona que estigués a Barcelona podia sentir una atmosfera especial. Podia captar una mescla molt especial entre la il·lusió i el sentiment de fer història. Avui dia, aquesta força que es va expressar de forma tan violenta està desapareixent i, per tant, el procés s'està apagant. Malgrat les marxes llargues que congreguen a milers de manifestants, la presència d'actes més radicals que poden provocar un punt de tensió o actuar com una exhibició de força és cada vegada més baixa.
El 12 de febrer, per exemple, mentre tots els mitjans de comunicació es trobaven immersos en el judici que acabava de començar, davant la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, va començar com a protesta i es va dur a terme una acció que va acabar com a muralla popular. Exemple de desobediència civil. Com ha succeït en molts altres casos, desenes de ciutadans (uns 120 potser) van declarar en aquest cas que la lluita encara no havia acabat. El desig de seguir la lògica de la resistència es veia clarament en els seus ulls. Hi havia persones de totes les edats, incloent-hi famílies senceres. Amb gran calma i coratge, esperaven l'arribada dels Mossos. Entre ells es trobaven alguns dels pesos més forts de la Cup, com el Carles rigués, que va ser devastat. Els Mossos d 'Esquadra els van revoltar un a un i, en alguns casos, amb violència. A l'altre costat de la tanca policial es trobaven desenes de persones que s'havien detingut per a protegir-los i que, sobretot, sortien de les muralles. Després del seu trasllat a Rie, es va posar fi a l'acció.
Va ser un moment d'intens contrast. Com he dit, no es van recollir un número molt gran de persones. Però, malgrat la petita quantitat, es notava en ell una gran passió per la lluita. D'altra banda, bastava amb sortir uns segons de l'espai en el qual s'havia aixecat el mur per a veure que l'aigua era un fenomen amb un alt grau d'irrealitat. Mentre els Mossos treien “martires” sense tot just parar, en les cafeteries, bars, botigues i carrers de la zona es podia viure l'atmosfera quotidiana, sense cap mena d'agitació, adornada amb aquest fred anar de persones que es pot veure a les ciutats.
L'activació dels carrers és necessària per a activar el procés. La llibertat i un nou marc per a construir un nou model socioeconòmic no cauen del cel. Es necessita un treball diari i continu. El que cal fer pas a pas, però sense pausa. Si no es reforça la part radical a favor de la independència i aquesta no té la possibilitat d'actuar com una “amenaça” creïble, el procés s'apagarà. I si el procés s'apaga, es perd una oportunitat única per a construir un nou futur.
Aquest article ha estat publicat per Baleik i l'hem portat gràcies a la llicència Creative Commons.
