La fantasia capitalista s'agreix, s'esquerda. Si el capitalisme volia seduir-li amb les seves promeses d'igualtat i benestar, ha donat pas a un projecte neoliberal cada vegada més autoritari, ultra-masclista, més conservador i més racista. Per això, s'ha intensificat el conflicte entre la vida i el capital. Entre altres coses, estan mercantilitzant la vida, concentrant els poders transnacionals i privatitzant el patrimoni públic. Encara que el País Basc com un “oasi” diu que “no estem en crisi”, al nostre país tenim arrelada la crisi de la reproducció social.

Estem immersos en una fascinant missió per a plantar-nos davant el capitalisme i construir alternatives. Hem de tenir una perspectiva de classe per a evitar canvis superficials en el centre de totes les nostres lluites. Respecte a la classe, és hora de superar la comprensió tradicional del capitalisme. És més que un sistema econòmic i no podem deixar a la reproducció social anés de la perspectiva econòmica. Cal tenir en compte les subordinacions estructurals que utilitza el capitalisme. En altres paraules, la classe no sols se situa en el conflicte entre el capital i l'ocupació, sinó que també està relacionada amb la resta de relacions, la raça, el gènere o l'origen, fora de l'economia reglada. Hi ha molt més en joc que l'explotació de l'ocupació. Per tant, no podem organitzar la resistència només des de l'àmbit del treball assalariat. Hem de pensar de manera articulada tots els processos econòmics que sustenten les vides.

Per tot això, la classe obrera és àmplia i complexa: mestresses de casa que treballen com musutruk; aturats; precaris o empleades de serveis, escoles, cures, agricultura, oficines*; tant en la societat civil, en les associacions de veïns, en els moviments d'acolliment de migrants, en la cultura... Com vam veure en la vaga feminista, són motors de la lluita de classes.

Les cures permeten vides dignes i estimulants. Precisament, aquests treballs de suport a la vida són la clau de la transició feminista que estem impulsant. El moviment obrer ha de partir de les lluites entorn de la reproducció social. Per exemple, dels conflictes en sectors feminitzats com les residències d'ancians, els netejadors o els menjadors escolars, de les lluites dels empleats de llar, de la sanitat, dels quals estan duent a terme l'educació pública, dels agricultors, de la defensa de la terra, del dret a l'habitatge... A pesar que el capitalisme considera aquestes reproduccions com a secundàries, no podem acceptar aquest camp de joc com a moviments d'emancipació.

Per tot això, l'1 de maig, el nostre gran clam va dirigit a les treballadores de llar. I és que ells sofreixen les violentes conseqüències del conflicte entre la vida i el capital. Els treballs de cures es realitzen en una situació d'explotació total en la nostra societat, i només els privilegis ens allunyen d'ells. Per això, hem d'interpel·lar-nos a nosaltres mateixos i a les institucions que dissenyen les polítiques públiques.

No és un objectiu estratègic de les institucions basques la redistribució de les tasques de cura entre dones* i homes. De cap manera. En lloc de promoure el dret a cura d'una manera universal, impulsen un model totalment familiarista. Saben que, en el model que tenim estès entre la gent, per a satisfer les necessitats de les persones, per defecte, la família es fa càrrec d'elles. Les institucions “arreglen” de manera insuficient, sexista i mercantilista les tasques de cura que tenen encomanades. A més, utilitzen principalment subcontractes. Pel que fa a les cures en les llars, el treball gratuït de les dones* familiars se substitueix pel treball de les dones* immigrants. Per si no fos prou, no estem disposats a pagar dignament aquests treballs.

En vespres de les eleccions, exigim responsabilitat política per a dignificar la situació de les milers de treballadores de llar en situació de precarietat. Les dades parlen per si mateixos: Més del 90% dels empleats de llar de la CAPV són dones* i més de la meitat són immigrants. El 25% treballa sense contracte i la majoria és treballador intern (interna). La desaparició de diversos serveis públics ha provocat un increment d'aquest sector.

Per tant, recordant les reivindicacions de la vaga feminista del 8M, hem de començar a pensar en com repartir les tasques de cura, també en el Moviment Feminista: quina part de les tasques de cura les posarem a la disposició del mercat, quines institucions públiques i quina comunitat o xarxes de suport mutu. Sobretot, hem de reflexionar sobre els punts de trobada i els híbrids que volem crear entre aquests àmbits. L'objectiu és clar, la col·lectivització i la democratització de les tasques de cura.

Lluitarem, com el primer de maig, per unes vides dignes i vivibles per a tots els ciutadans, també la resta de l'any. Les feministes sabem molt bé que en el capitalisme no es pot posar les vides en el centre, per això diem alt i clar: llevar-li el capital, redistribuir les tasques de cura!

GORA BORROKA FEMINISTA!

VISCA LA LLUITA OBRERA!

Euskal Herria, maig de 2019

EUSKAL HERRIKO BILGUNE FEMINISTA

Aquest article d'opinió ha estat publicat per URL0 i l'hem portat a ARGIA gràcies a la llicència CC-by-sa.