La història es desenvolupa entre el 6 i el 16 de febrer de 1981. Durant aquest temps, la Guàrdia Civil va detenir, va torturar i va assassinar a Arregi i uns joves van rescatar el seu cos. Per a Mendiguren, molts dels quals van viure l'època estan mirant cap enrere a la transició política de 1975, “més que des de la nostàlgia”, perquè hi ha alguna cosa a comptar.

I aquest mes de l'any no diguem: ETA(m) segresta i va assassinar a l'antic enginyer cap de la central nuclear de Lemoiz; Karlos Garaikoetxea va donar la benvinguda als reis d'Espanya a la Casa de Juntes de Guernica i en l'acte els representants de la HB van cantar Eusko Gudariak; el 23 de febrer Tejero va intentar el cop d'estat a Madrid; i a la fi de mes ETA (pm) va donar el cop definitiu.

Esquema del conflicte polític

Mendiguren explica que en aquella època va sorgir un “esquema polític-psicològic” que va durar fins a 1989-1992. Explica que en aquest “esquema” el “món de la HB” creia que la victòria era possible: que caldria sofrir, que caldria fer coses “lletges i dures”, però que va sorgir una “cultura de resistència” que permetés la victòria. Per contra, l'entorn d'ETA (pm), convençut de la impossibilitat de derrotar a l'Estat, donaria per bona la democràcia, aprofundint encara més en aquest camí. Tots aquests esdeveniments d'aquell mes van reforçar posicions, i potser aquí està la importància de comptar el terrible succés Arregi.

En assabentar-se que el cos d'Arregi estava enterrat, diversos joves li van treure del sòl i li van fotografiar per a conèixer l'ocorregut. Entre aquests joves es trobaven Juan Kruz Unzurrunzaga i Bixente Ameztoi. Perquè la novel·la barreja les vides d'Arregi, Unzurrunzaga i Ameztoi per a donar una foto de l'època. El mort Arregi i els que “van ressuscitar”.

L'obra té, doncs, un gran simbolisme religiós. No en va, el subtítol de la novel·la és la passió, l'herència i la resurrecció de Joxe Arregi. I portada Crist mort d'Andrea Mantegna.

Les paraules de Joxe Arregi van ser “Ha estat molt dur”, quan tres presos polítics li van preguntar què li havien fet. Després d'anys sense reconeixement institucional. Aquestes paraules van quedar “clavades” en una generació. Aquesta generació està ara mirant cap enrere, i les que no es podien comptar en el moment del rescat, o les que s'havien oblidat encara comptades. Desgraciadament, la tortura va continuar durant anys “aplicant-la de manera sistemàtica”.