“Lezo Urreiztieta va ser un pirata del segle XVI, nascut erròniament en 1907”. Així és com la veu en off dona a conèixer a la protagonista per primera vegada en la pel·lícula. El mateix Martínez va reflexionar en la presentació de la pel·lícula sobre com és possible que no s'hagi fet abans una pel·lícula sobre un personatge com aquest, encara que només sigui una ficció. És cert que Urreiztieta té elements per a protagonitzar una pel·lícula estatunidenca, però les accions clandestines no deixen rastre. El nen de 10 anys es va dedicar al contraban i va anar consolidant-se amb el pas del temps. A més de portar per mar als fugitius i les armes contra el feixisme, Franco va viure immers en el planeta de la mort.

La pel·lícula gira entorn de les converses entre Ugalde i Urreiztieta, i s'inspira en les paraules recollides en el magnetòfon per a crear el fil conductor. Però el testimoniatge d'Urreiztieta té un lloc on asseure's. Els records de familiars i amics es barregen amb les explicacions dels historiadors, una fina balança entre els testimoniatges emocionals i els fets històrics. De tant en tant apareixen testimonis escoltant i reaccionant al magnetofón. Escolten les paraules d'Urreiztieta al costat del públic i construeixen ponts entre tots dos. Quant a la imatge, predomina l'arxiu, de tota mena: fotografies, imatges preses en el fílmic, fragments de periòdics... tot el que es pot utilitzar per a dibuixar l'època. Adur Larrea ha plasmat en animació alguns relats d'Urreiztieta, experimentant amb el registre que es pot utilitzar en el documental. La relació entre la imatge i la pel·lícula està feta en un estil hiperrealista, en el qual es dirigeix constantment l'una a l'altra. El ritme de la història té la capacitat de fer-la entrar a l'interior de la pel·lícula, com si estiguéssim en una espècie de gronxador en alta mar.

El director, Josu Martínez, condueix a l'espectador a través de la història del contrabandista fins al final. El film ha estat construït a partir dels resultats de la recerca sobre Urreiztieta, els secrets que amaga la vida d'una persona. No sabem si Déu va perdonar a Urreiztieta en el seu judici final, almenys tenim clar que Martínez no ho va perdonar: el seu gran triomf relata tant com derrotes, les seves diferències brillants i fosques. Podem imaginar al documentalista com un pantocràtor, ja que ell pot decidir què és el que compte i què és el que amaga. Al cap i a la fi, els contes dels sants innocents són avorrits.