“El biscaí i el suletino, valent i enèrgic, però al mateix temps aspre, parlen la mateixa llengua, i només l'espai de pocs dies distingeix a l'un de l'altre; a les comarques pròximes utilitzen paraules diferents, però pròpies de la mateixa llengua, per a denominar les mateixes coses; els pobles que estan molt a prop s'entenen difícilment, però s'accepten mútuament com a germans d'una nació i d'ella”. Parla Humboldt en el llibre de Die Vask. Quan va venir al País Basc, en 1799, en 1801, els més aleman, igual que els bascos d'Axular, tenien lleis i regnes diferents, i els dialectes canviaven molt d'un lloc a un altre, però també tenien un idioma que unia a tots. Si no trobéssim una paraula per a nomenar a tots els que parlaven d'alemanys, Humboldt estaria furiós. Tal vegada per això va veure tan clar que "si volguéssim utilitzar una paraula per a nomenar a tots els llinatges de la nació basca, passaríem necessitat"; "aquest pobre poble ha perdut també la unitat del seu nom". En aquest passatge, Humboldt recorda que a França es diu Basques als bascos d'Iparralde, i Biscayens als d'Hego Euskal Herria. A Espanya s'usen noms per província: Vizcainos, Guipuscoans, Alabès. Navarresa no apareix en aquesta reflexió, encara que més tard esmentarà algunes línies. Navarra formava part de Vaskenland Humboldt, però Humboldt mai va trepitjar Pamplona i Navarra a penes ho va fer: Va ser en Roncesvalles, i sí, a la Baixa Navarra. En el llibre de Die Vask, a l'hora d'analitzar els Furs, exclourà als d'Ipar Euskal Herria, ja que van ser aniquilats per la Revolució, però també als de Navarra, sense donar explicacions. Tal vegada venia al capdavant d'Alemanya: així com als biscains els atribueix virtuts prussianes –obrers, seriosos–, tal vegada veia a Navarra com Àustria del País Basc, un regne catòlic i decadent. Si la salvació arribés, vindria per Bizkaia / Prússia. En qualsevol cas, si bé la nació dels bascos no tenia nom –almenys no incloïa a tots els bascos–, ho va tenir en opinió d'Humboldt.

Un segle després, Euskal Herria continuava tenint múltiples noms: Euskal Herria és aquí, però en castellà també usaven Vasconia i Euskaria. En els últims anys del segle XIX encara hi ha ambient en l'aire creat pels bascos: Juan Iturralde i Suite, Arturo Campion, Hermilio d'Oloriz. Amb la finalitat d'utilitzar les paraules del sociòleg i polític Iñaki Iriarte, els bascos, malgrat haver fracassat en política, van guanyar en cultura. El País Basc o el País Basc –en majúscules o minúscules– o una cosa basca, una cosa basca, que engloba també a Navarra, hi ha un cert consens entorn d'això, probablement més en ambients de dretes que en ambients d'esquerra. Els carlistes i els nacionalistes s'unien en això, encara que era diferent quin era el contingut que donava a cada cosa basca. Això no els impedia establir aliances forals en política. La creació d'Eusko Ikaskuntza o Euskaltzaindia no molestava diàriament de Navarra; el periòdic no va denunciar, per exemple, l'II Congrés d'Estudis Bascos. El Congrés celebrat en 1920 a Pamplona "com un atac procedent de fora", sinó que ho va fer amb satisfacció.

Les primeres fractures es començaran a notar al llarg d'aquests anys. El 6 de gener de 1921 tindrà lloc l'obertura del Centre Catòlic Espanyol. La Primera Guerra Mundial ha suposat una revolució comunista en l'est d'Europa i la creació de nous estats, després de la desaparició de l'Imperi austríac. Per això, Victor Prada exposarà en la conferència inaugural del Centre Catòlic Espanyol, per això té el seu nom: catòlic, perquè cal oposar-se al comunisme ateu i espanyol per a lluitar contra el perill que suposa el nacionalisme. La història també cal llegir-la a partir d'aquestes idees, per la qual cosa San Francisco Javier i tota la seva família, com tots els que es van fortificar al castell d'Amaiur en 1521, van ser traïdors, perquè van atacar als castellans i van intentar desviar a Navarra del seu camí espanyol. Les paraules van causar una gran polèmica: totes contra Prada. Tots ells, no sols els nacionalistes Arturo Campión o Manuel Arantzadi, sinó també els carlistes Ignacio Baleztena o José María Azkona. Per part seva, Eladio Esparza de Lesaka va dirigir una crítica a Prada en l'Euzkadi de Bilbao. Més tard, Escampi també seria director de La Veu de Navarra.

Quinze anys després, alguns dels cavallers que van lluitar per la independència d'Amaiur, tan enèrgicament van defensar, com els Baleztenenses, en conspiracions per a salvar Espanya, o des del Diari de Navarra farien una campanya contra l'estatut basc –Eladio Esparza–, i un dels seus animals, no l'únic, seria el nacionalisme basc.

La història d'una gran part de la societat navarresa és la història d'un allunyament: d'una idea basca, és la història d'un allunyament del poble basc. En la mateixa època en la qual denunciava als navarresos reunits en Amaiur com a traïdors, Víctor Pradera no tenia problemes per a definir-se com a basc de Pamplona; fa uns anys, en la dècada dels 80 del segle 20, José Javier Uranga Olarra continuava proclamant Euskalherria – una posició cultural, contrària a la política Euskadi–; avui dia ens cansarem de mentides, si la fantasia en les pàgines d'aquest periòdic, si no falsa. Aquesta és la història d'alguns partits polítics navarresos, un allunyament continu de tot el que té un tint basc. Tant, que alguns han hagut de canviar el nom del territori, de la territorialitat, per a atreure als navarresos: Euskadi no, Euskal Herria no, Navarra és la nostra pàtria, el nostre Estat perdut. Com en l'època d'Humboldt, continuem tenint molts noms, però probablement continuem existint. El biscaí i el suletino prim parlaven una sola llengua; avui dia, alguns no saben si el basc unificat i el dialecte són una sola llengua. Bé, algun dia no sols haurem de parlar de l'idioma, sinó també de la territorialitat, tal com ha demanat Luistxo Fernández. Mentrestant, de la mà d'Argia veiem la independència totes les setmanes i aquí estem, en Iruñea, en el segle 18, tal com van reivindicar Etxeberri de Sara i en el 20 Patxi Larrion, sobre la ciutat dels bascos.