Quan els aliats van guanyar en la Segona Guerra Mundial, van subratllar la necessitat de donar un càstig públic i exemplar als nazis. Per a això van organitzar un judici internacional en el qual quatre jutges van castigar els dirigents nazi. Aquell judici va ser sense precedents. Entre altres coses, perquè era un repte lingüístic, ja que en el judici es van utilitzar quatre llengües i van haver de crear un complex sistema de traducció. El lloc del judici no va ser triat per casualitat. Nurenberg era una ciutat amant dels nazis i tenia un gran sabor simbòlic. Allí se celebraven els congressos i demostracions públiques de força del partit nazi en la gran esplanada de Zeppelin. En aquella ciutat també es van aprovar lleis racistes discriminatòries. Perquè perquè el judici fos més humiliant, van decidir celebrar-lo en el palau de justícia de Nurenberg, convertint-se la seva antiga fortalesa en lloc antifeixista de càstig.

Desgraciadament al nostre país no va haver-hi Nurenberg, i potser per això s'ha tornat a obrir el debat sobre el Monument a les Caigudes a Pamplona. Derrocar, remodelar o mantenir? El monument és una enorme taca en el centre de la ciutat. Sens dubte l'entorn requereix una intervenció profunda. En primer lloc perquè en el centre de la ciutat no es pot mantenir un artefacte que enalteix el franquisme. Però no sols això, sinó també un obstacle urbanístic. Tant el monument com la pròpia plaça dificulten la connexió per als vianants i ciclista amb els nous barris del sud de la ciutat.

Però en la meva humil opinió, l'enderrocament no pot ser una solució. Algunes associacions de memòria (no totes) consideren que el monument no pot canviar de significat i defensen una demolició total. Consideren que només caldria reservar zones penals com a record de la repressió. Però el franquisme va ser més que un càstig. El Monument a les Caigudes és dolorós, entre altres coses, perquè ens recorda que milers de navarresos van participar en el cop d'estat i van apostar pel franquisme. Això també va ser franquisme i cal recordar-ho. Així mateix, la demolició total és irreversible i suposa l'eliminació de la petjada de la dictadura. No mostra la taca una ferida?

En lloc de derrocar, la simbologia franquista hauria de ser retirada i convertida en un centre social a favor dels moviments socials alliberadors. És una oportunitat per a fer una veritable política antifeixista i deixar el franquisme humiliant; un nou judici en Nurenberg. A més, existeix un ampli ventall de formes d'intervenció que poden transformar-se de diverses formes sense arribar a la seva total desaparició. L'enderrocament no és l'única opció.

No obstant això, sospito que les institucions públiques i els aspectes sistèmics no deixaran passar l'oportunitat. Intentaran llançar a les escombraries la memòria transformadora dels condemnats durant la guerra civil i la dictadura i utilitzaran la reconversió per a elogiar el Règim de 1978. Compliran el monument amb paraules com a democràcia, convivència, pau o reconciliació. I no volem reconciliar-nos amb el feixisme.