A causa dels treballs de Gerediaga Elkartea, sovint havia d'anar a Bilbao. Una vegada finalitzades les obligacions, la penúltima parada era la seu de la Federació de Dantzaris de Bizkaia, al carrer Particular d'Euskalduna, per a visitar a Jon Gaminde, Iñaki Irigoien i Jon Pertika. En un d'aquests dies, en 1995, Iñaki em va comentar en un butlletí del RSVAP que un periodista anglès anomenat Edward Bell Stephens va publicar en un llibre les seves vivències de la primera guerra carlista, en el qual relatava la cordada de la nena en les festes de San Miguel de 1837 a Iurreta. The Basque Provinces: El llibre Their Political State, Scenery, and Inhabitants; With Adventures Among the Carlists and Christinos va ser publicat a Londres en 1838 per Edward Bell Stephens. Després de diverses voltes, finalment vaig trobar el llibre d'Edward a Madrid a la Biblioteca Nacional d'Espanya. Un divendres agafa l'autobús a Bilbao i a Madrid, a la Biblioteca Nacional, aconsegueix la documentació i torna a casa. El llibre va ser escrit en anglès i, sent el meu anglès i el de Txirrita, Rosa Lejardi ens va traduir al castellà les pàgines d'aquell llibre sobre Iurreta.

 

Valia la pena, com es va fer en 1972 amb el dominicà, fer un intent de recuperar aquesta sokadantza. Li ho va proposar a les ballarines de Iurreta, que en un principi no es veien capaços de fer front a aquest repte, però finalment es van animar a realitzar un intent. Des del principi, les noies del grup de danses i també les impulsores no volien que la sokadantza de les senyores fos una còpia de la sokadantza dels nois. Havia de tenir personalitat pròpia. Joseba Agirre Iketza i Antton Mari González-Otalora van començar a preparar i ensenyar la dansa a les noies. Tots dos van decidir amb les noies que en lloc de txistu ballarien cantant les cobles de Sant Sebastià recollides per Humbolt a principis del segle XIX.

 

En aurresku:

 

Vaig abrasar les sabates sense
sabates, em vaig detenir
a Bermeo amb la roba
dels vells.
És veritat, vuit xílings, tres xílings pagats per pa...

 

I en el palmell de la mà:

 

Aquest és Sant Sebastià, ara balla per la gaita,
gairebé anem per la meitat...

 

Durant la primavera i l'estiu Iketza i Anttomari van fer una gran feina perquè les noies aprenguin tant cançons com el ball. Van passar moltes tardes fent a Iurreta. No es tractava de transmetre una dansa d'una generació a una altra, sinó de recuperar el que coneixíem entorn de la sokadantza i la sokadantza perdent amb les dades obtingudes. En aquests casos t'adones que com més coneguis menys saps. Finalment, després de diverses hores de treball, les noies estaven disposades a treure la sokadantza. Quant a la indumentària, des del primer moment les noies tenien clar que, si podien, no usaven la roba de gorulari. No hi havia temps per a fer roba nova.

Com resoldre-ho? Doncs... el camí de sempre. Acostar-se a Basurto i demanar a Jon Pertika, del grup de danses Beti Jai Alai, que abandoni el dia 15 d'agost algunes de les robes que utilitzaven en l'aurresku de Begoña.

 

Les noies van decidir fer l'aurresku per Ziortza Elortza. Ziortza va sofrir un accident uns dies abans de la festivitat de San Miguel, i la seva germana Esti, que s'havia fet amb el seu lloc en la corda, es va emportar el seu. El dia de San Miguel de 1995, a la tarda, després de decorar amb els vestits del grup de danses Beti Jai Alai de Basurto, responent a la crida del txistu de Karmelo Barruetabeña, sent Estibaliz Fernández-Otalora, Ziortza Aldekoa Otalora, Agurtzane Jaio, Mirin Arroi- tajauregi, Alaitz Gerediaga. L'aurresku es va ballar cantant “Espardenyes estripades sense sabates...” i a continuació, amb la cançó “Hau dona Sant Sebastian...”. José Javier Abasolo Tiliño va presentar en l'aurresku a José Antonio Artze, poeta, investigador i músic basc convidat en el caseriu Bargundia dels Zamalloa. Després de ballar a granel i fer els arrodoniments, quan les noies es van anar de nou a la txosna per a fer el típic floc amb els seus nois, ens vam adonar que les noies de Iurreta havien recuperat una altra part de la plaça.

 

És a dir, que amb petits passos també és possible recórrer un llarg camí.