En aquests gairebé tres mesos la por, la ignorància i la inseguretat ens han portat a tots al confinament, però el temps que hem passat en el tancament no ha estat en va. Veient el vist en l'època del confinament i en el camí cap a la “nova normalitat” que estem vivint ara, i aprenent l'après, cada vegada som més els qui pensem que no hem de tornar a la “situació normal” d'abans.

És clar que el coronavirus no ha estat creat pel capitalisme, perquè és natural, però no hi ha dubte que el capitalisme ha creat les condicions perquè el coronavirus es converteixi en una gran pandèmia a nivell mundial. És el capitalisme patriarcal el que converteix moltes malalties en pandèmies.

Hem vist i après que el veritable TAV ha estat el flux comercial que el capitalisme ha organitzat a nivell mundial per a convertir el coronavirus en una pandèmia. El que es va crear a la Xina es va estendre ràpidament per les relacions comercials a la Unió Europea i a Àsia. D'allí als Estats Units. Dels Estats Units a Amèrica del Sud i Oceania. I, finalment, la zona més pobra del món, Àfrica.

I en tots aquests llocs hem vist i après que els més afectats, les classes socials més pobres, els precaris, els migrants, els treballadors i les dones han estat els més desfavorits. Geogràfica i socialment, la perspectiva de classe és la que ens dona la veritable fotografia de la massacre de la pandèmia. Però tot això ens ho oculten els potents mitjans de comunicació que controlen els capitalistes.

Això sí, també hem vist i après que l'actual model socioeconòmic que no posa en el centre la vida i la naturalesa, i la classe política que la dirigeix, no té capacitat real per a gestionar la crisi com cal. La gestió de la crisi sanitària ha estat i està sent, sens dubte, lamentable.

A nosaltres ens han condemnat a un confinament de gairebé tres mesos per considerar-ho millor per a nosaltres. Ens han posat horaris tancats, ens han limitat la mobilitat i ens han condemnat a deixar solos als quals estimem en vespres de la mort. I ho hem aprovat tot sense grans protestes. Finalment, en el cas que no s'hagin complert aquestes mesures, també s'ha aprovat la imposició de multes dures. En el confinament hem vist i après a on ens porta l'obediència.

I com ho han aconseguit? Primer, perquè ens han fet creure una gran mentida. Ens van dir que el coronavirus ens colpejava a tots per igual, als rics, als treballadors i als pobres, tant a Àsia com a Europa o Amèrica. I, en conseqüència, ens van fer creure que havíem d'enfrontar-nos tots junts. I com si fos una cosa natural en el món, en aquests tres mesos ens hem sumat al camí que ells ens imposen.

Però després de tres mesos, el que veiem és diferent. Hem vist i après que la pandèmia ha colpejat de forma molt diferent de totes les classes socials i a les diferents situacions de desenvolupament del món. Com dur a terme el confinament i la higiene, per exemple, en la misèria, sense llar ni treball, sense aigua neta i potable, entre els més de dos mil milions de persones que han sofert l'atac del coronavirus en el món? Com entrar al carrer a menjar alguna cosa cada dia en el tancament i als abocadors, milions de persones que han de sortir a buscar menjar? Les famílies riques poden ser ben refinades en les seves grans cases o xalets, però moltes famílies d'obrers han vist les cares i els més pobres han tornat a pagar l'estratègia dels rics.

I ara què?

Cada vegada estem més convençuts que la crisi econòmica que ens ve damunt serà molt més perjudicial per als treballadors i per a les classes populars que la que hem viscut. La de 2008 va ser una crisi econòmica financera. Aquesta és, no obstant això, una crisi de l'economia real, de la producció i del consum, no de l'especulació, que ens porta a la nova crisi financera.

Si en 2008 vam veure i vam aprendre alguna cosa, va anar que si no ens organitzem per a la lluita, els treballadors tornarem a pagar la factura. I és que el Coronavirus no acabarà amb el capitalisme. Nosaltres, els treballadors i el sector públic, haurem de tirar per la borda. Però per a això haurem de canviar radicalment el comportament que hem tingut fins avui. Hem d'abandonar l'obediència al capital i iniciar una rebel·lió desobedient.

No hem d'oblidar que totes les mesures que han adoptat els estats per a fer front a la pandèmia del coronavirus, així com la destrucció de les llibertats socials, civils i polítiques, estan pensades i preses per a fer front a les protestes socials que pot provocar la crisi econòmica que ens ve damunt. Els Estats estan preparant el seu futur, és a dir, ja estan fent passos per a renovar la Doctrina Xoc de Naomi Klein.

És de suposar que la crisi global del món globalitzat ja els havia deixat afeblits en diversos estats, alguns consideraven que la lluita de classes desapareguda prendrà una mesura que ningú esperava en els pròxims mesos, posant en marxa un efecte multiplicador a nivell mundial. Recordeu el principi de la globalització pinpilinpauxa. No hem d'oblidar que en els cinc anys anteriors al coronavirus la revolta estava en vies de revitalització en moltes parts del món.

Abans de res això, els Estats i les entitats internacionals han posat en marxa diversos programes econòmics amb inversions de milers de milions en sectors productius. A través d'aquests programes econòmics, a més de reposar els diners públics als sectors privats, s'està treballant, sobretot, en la defensa de si mateix. Els Estats tracten de "salvar" llocs de treball dels seus territoris, com les ocupacions, per a alleujar la crisi i evitar que la revolta social esclati. La dreta ha optat per la mateixa via, ja que el principi d'autoregulació del mercat sense intervenció estatal agreujaria la situació actual.

I, no obstant això, malgrat la inversió de milers de milions d'euros, moltes empreses es veuran arruïnades en els pròxims mesos i la desocupació i la precarietat creixeran a tot el món, juntament amb el descens del consum. Milions d'ocupacions es perdran en el món.

Tot això reforçarà en un futur pròxim la necessitat de la protesta i la rebel·lió dels treballadors i sectors populars, la qual cosa, a més del seu caràcter assistencial, hauria de suposar una articulació d'un poder popular de caràcter transformador i revolucionari.

Davant aquesta realitat, els responsables polítics i econòmics de tot el món estan preocupats. “Estem en guerra”, han repetit. No han oblidat les revoltes d'un any de Jaka Haus en l'Estat francès o les protestes socials gegantesques que fins fa poc estaven en vigor en altres països del món.

A Euskal Herria, igual que a tot el món, la classe obrera, la joventut, les dones, els pensionistes, els ecologistes, els migrants… tots hem tornat a posar-nos en marxa. Hem perdut la por i hem començat a sortir al carrer. Hem abandonat l'obediència a l'estratègia marcada pel capital i ens hem posat en el camí per a continuar avançant en el camí de la desobediència. Perquè puguem decidir el nostre futur, estem encenent noves lluites a favor dels sobirans.

No volem tornar a la “vella normalitat” ni a la “nova normalitat” que ens ofereixen els capitalistes. Volem un món diferent que posi en el centre la vida i la naturalesa. Entre brutalitat i socialisme, la nostra elecció és la del socialisme, a Euskal Herria i en el món. Tenim mil dubtes sobre el futur, però fa temps que vam aprendre que el que es perd és el que no es lluita. Afortunadament, el tancament no ens ha encegat.

*Joseba Álvarez, membre de l'esquerra abertzale