En l'últim llibre editat per Joxe Azurmendi, ha estat per a mi un descobriment o una revelació, un homenatge a l'hernaniarra Agustín Pascual Iturriaga (1778-1851).

En el liberalisme basc, diu Azurmendi, s'han casat el xovinisme nòrdic i el vell complex del basc, característic del colonitzat. Per als tradicionalistes conservadors, entrar a l'escola de basca era per a immunitzar i aïllar a la gent euskaldun de la pesta de les noves idees, i per als progreen, l'objectiu del bilingüisme educatiu liberal era convertir als bascos en autèntics castellans.

En aquest context, Iturriaga, fins i tot reconeixent la necessitat del castellà per al basc, volia evitar els “anells” i similars que s'utilitzaven fins llavors, i al mateix temps l'euskaltzale liberal i culte Iturriaga no volia veure'ls a les escoles: “una conjuració sistemàtica i duradora contra la llengua basca”, que volia veure a la gent basca desenvolupant en el seu propi idioma la vida cultural i les relacions socials treballades. Euskaldunes per a això:

a) havia de superar el seu complex i el seu autogovern per a poder actuar i no avergonyir-se públicament amb total normalitat en basca, i

b) La normalització del propi basc, amb la finalitat que fos vàlid en qualsevol àmbit dins del País Basc. Aprèn en certa manera “euskara batua”.

Iturriaga veia clarament que la principal causa de la pèrdua del basc era la política:

“Si els pobles o províncies amb llengües diferents passen a formar part d'un Estat o d'una nació, el domini serà la llengua que el govern es reserva, perquè tots els interessos i els avantatges s'uneixen per a conrear-la i generalitzar-la. Sobrevolarà a tots els altres (...) i arribarà a extingir-los fins a la seva total eliminació. Així és la posició de la llengua basca en favor del castellà des de fa segles”. (pág.320)

Són inútils els elogis i l'apologia, la bellesa i l'antiguitat del basc “ens quedarem com un corb de meravella, inflats de vanitat i sense formatge”. Llavors -tot alhora-, els interessos pràctics també es posen a favor del castellà: la nostra necessitat d'apropiar-nos-ho, si volem mantenir les nostres relacions polítiques amb el govern, per a buscar ocupació i ocupació en diferents professions en la península o en l'altre costat de la mar.

Lingüísticament i culturalment no era partidari de l'aïllament, però sí de la relaxació dels llaços polítics: “És la seva opinió que Euskal Herria hauria de desembussar els vells enllaços sobre Madrid i aconseguir més independència”; en aquest moment es considerava que calia estrènyer les relacions entre les províncies basques i “abans de Xaho ha reivindicat la recuperació i l'enfortiment del cos nacional basc. Desgraciadament, les mirades polítiques d'Hernani no han ampliat més, i per sobre de tot, sempre s'han unit al projecte pedagògic”.

Quant a la reflexió a favor del basc, en el fons veia dues coses necessàries per al salvament del basc: una, la que l'escola ha de donar, la normalització cultural; en primer lloc, ensenyant les diferències dialectals i les expressions tradicionals (que s'enriquirà amb paraules i frases ja excepcionals) i en segon lloc, “que la nostra llengua s'ha fixat fins a un cert punt amb les converses ja esmentades, es generalitzarà al nostre país i es farà comprensible en tot el territori”. L'impuls i l'avantatge d'aquesta normalització social de la llengua l'ha de donar la societat:

“Ja hem demostrat que prevalen sobre les llengües no dominants perquè es treballen més que les dominades. Treballem el basc, i veurem que la mateixa causa porta la mateixa conseqüència. Però, com treballarem el basc si veiem que tots els nostres interessos i avantatges estan en contra d'ell? Treballarem aquests interessos i avantatges en favor del basc”. (pág.321)

L'hernaniarra era optimista amb el seu projecte: “Qui sap si per la seva part el basc també es recuperarà als pobles en els quals la llengua està a punt de morir i desaparèixer?”. (pág.321) ).

I la conclusió d'Azurmendi és que Agustín Pascual Iturriaga va ser un dels savis liberals cultes (a l'estil de Jovellanos), aquest tipus de liberals eren molt pocs dins del termini i en la forma escaient.

L'últim llibre d'Azurmendi serveix, entre altres coses, com per a aclarir altres punts, per a reconèixer a Iturriaga en el seu lloc i agrair el treball realitzat.