En les últimes setmanes i mesos, tot tipus d'organitzacions polítiques, econòmiques i empresarials han aixecat sense parar els crits de guerra. Però si la intenció d'aquest soroll fragorós fos no deixar-nos pensar amb claredat i la por confondre la nostra anàlisi? Tractem d'analitzar aquesta realitat ignorant el rumor.

Per a començar, cal preguntar-se què ha succeït d'un dia per a un altre, la majoria de les instàncies del poder polític europeu, i en el nostre àmbit concret la Fita i el Govern Basc, perquè plantegin una urgent necessitat de rearmament (la iniciativa ha estat anomenada Pla de Rearmament). La memòria immediata pot portar-nos a un empitjorament i pensar que és una resposta, a l'acord de Trump amb Putin i a les declaracions que no defensarà Europa. Però aquestes declaracions es van fer a la fi de febrer, i les fites i les estrenes del Govern Basc als quals es refereix l'article anterior són a mitjan gener, quan Trump no estava investit president.

Alguna cosa semblança ocorre amb l'OTAN, ja que el seu nou màxim mandatari, Mark Rutte, reclama un augment de la despesa militar des del seu nomenament, que abast fins al 5% del PIB (qui va ser el principal defensor de moderar la despesa de la UE durant la seva etapa com a primer ministre holandès). A pesar que per a això els ciutadans dels Estats membres de l'OTAN han de ‘acceptar fer sacrificis’, com a retallades en pensions, sanitat i sistemes de seguretat, per a incrementar la despesa en Defensa. Ho expressem en el nostre llibre del primer apartat: primer els lobbies impulsen la proposta; després els seus aliats polítics la secunden i l'amplien amb por: i tots dos aprofiten els esdeveniments per a augmentar el nivell i la necessitat de les seves demandes. Això és el que s'està fent ara amb les polítiques de Trump. El que estem sofrint és, per tant, el seu procediment habitual.

Analitzem, no obstant això, el suposat argument sobre les conseqüències de les decisions de Trump. La decisió de l'excèntric president estatunidenc de trencar la taula geoestratègica mundial, aconseguint acords amb Rússia, un dels més grans suposats rivals, hauria de suposar en teoria un important avanç per a la pau mundial. En definitiva, suposa una política de distensió entre els dos vells blocs hegemònics que van tibar greument les relacions amb la guerra d'Ucraïna. I, no obstant això, en l'àmbit europeu el plantejament ha estat tot el contrari, delirant: cura, venen els russos! Aquesta és la posició que en el nostre llibre atribuïm als conspiradors i la que continuem fent avui, encara que ara la mateixa UE s'ha unit a aquest grup de conspiracions. Insistim que el lobby armamentista europeu s'ha infiltrat a la UE (com documentem àmpliament en el llibre) i veuen una gran oportunitat d'augmentar els seus beneficis propagant el terror cap als russos.

Però què proposen "per a quan venen els russos"?

Val, tragemos l'ham de la invasió russa i analitzem les mesures que s'estan proposant: en definitiva, un augment extraordinari de la despesa militar per a armar fins a les dents, perquè fins ara l'àngel de la Guàrdia Americana ha suggerit que no ens defensarà. No parlarem des de la nostra perspectiva antimilitarista: la nostra opinió sobre la defensa, la seguretat, la geoestrategia, la territorialitat, la idiosincràsia europea, la transició energètica, etc., o sobre conceptes com a enemics, amenaces, etc. Per contra, intentarem pensar-les des del punt de vista que pot fer qualsevol que tingui una capacitat lògica de raonar (és a dir, la capacitat que es pretén eliminar).

Ens diuen que aquests diners (800.000 milions d'euros anunciats) serà destinat a incrementar la nostra capacitat de "defensa" o de "seguretat", invertint en la indústria militar. Aprofito l'ocasió per a dir-li: És una fortuna que no ha estat discutida ni acceptada pels ciutadans europeus, encara que de les nostres butxaques sortirà via imposats, finançada d'una manera o una altra. Però, curiosament, els països europeus que componen l'OTAN compren el 64% del seu armament als Estats Units i, al mateix temps, les autoritats europees ho consideren un soci poc fiable. Un dels responsables de la signatura alemanya d'armament, Hendsolt, ha afirmat recentment que el que es coneix com "el botó de desactivació" dels avions F-35 fabricats en EE. Ha suggerit que seria fàcil per als Estats Units detenir els avions, bloquejant l'accés a un programari clau que està sota el seu control. Davant això, per descomptat, Europa pot recórrer a altres grans armes exportadores (encara que estigui a moltes distàncies dels EUA)... A no ser pel fet que la Xina i Rússia siguin els nostres principals enemics potencials.

Hay que tenir en compte una altra cosa. Des de la UE ens diuen que, com hem perdut al principal aliat, hem de construir una Europa unida. Però és difícil saber el que és pitjor: Desconfiar dels Estats Units, la qual cosa és raonable, o confiar en els actuals aliats d'Hongria, Itàlia, Polònia, República Txeca i Finlàndia, on governa l'extrema dreta. Tampoc sembla molt recomanable confiar en altres països, com Turquia, Romania o Israel, que són aliats o socis de l'OTAN. Així les coses, finalment la millor opció serà acudir al Kit d'Emergència que ens han proposat per a cada llar (el que també servirà per a augmentar la militarització), ja que la invasió no durarà més de 72 hores...

La situació és extremadament surrealista: segons els experts, Europa trigaria deu anys a deixar de dependre dels Estats Units, per la qual cosa sembla que, com en la guerra de la humorista Gila, estem suggerint a Rússia que atace Europa avui mateix, perquè estem desprotegits. Creu realment que algun d'aquests analistes rigorosos i espantosos que volen espantar-nos a nosaltres té entre els seus plans "envair Europa", a pesar que Rússia lidera un altre autòcrata com Putin? Ells són els que han qualificat de gran derrota russa la que Putin semblava representar a Ucraïna com una curta marxa militar! Sabem que Putin no és de fiar (tan poc com Trump i molts altres), però és molt cridaner l'escàs desplegament que han tingut les paraules de Putin dirigides a la població europea, que tal vegada qüestionarien la "necessitat" de rearmar. Per contra, és Trump el que ha expressat les seves intencions d'apropiar-se d'altres territoris, com el Canadà o Groenlàndia. En el cas del groenlandès, a més, amenaçant la territorialitat de Dinamarca, el país europeu. Objectivament, si haguéssim de témer les pretensions invasores d'algú, haurien de ser les Trump, perquè cal no oblidar un altre petit detall: els Estats Units tenen 275 bases militars que no semblen fiables a Europa, més de 80.000 soldats, i al voltant de 100 bombes nuclears de l'OTAN a Europa només es poden usar amb l'autorització dels Estats Units. Quan amenaça amb deixar a les nostres mans la defensa d'Europa, per què Trump només parla de diners, no de portar les seves bases i els seus soldats? Perquè moltes d'aquestes bases són aquí, no tant per a protegir Europa, sinó com a projecció estratègica dels interessos dels EUA.

Si els arguments del bombardeig són tan rudes, i l'objectiu principal és bloquejar la nostra capacitat de resposta a través del terror, tal vegada és necessari preguntar, com va fer Maitena Monroy, què volen amagar després d'aquesta cortina de fum. I, al costat d'això, els interessos dels qui estan darrere de la proposta per a una nova carrera d'armament. La segona pregunta és senzilla: la dels mercaders de la mort; la de la Producció per al Balafiament i la Guerra (indústria militar) i la dels seus amos. Aquest és el tema que abordarem en la tercera part d'aquesta sèrie.