Agamb[1] explica en el seu article debatut el terror col·lectiu que el poder ha imposat, el risc que l'estat d'excepció es converteixi en normalitat de la gestió. Així, la limitació de la llibertat imposada pels Governs no queda més que assumir-la en nom de la voluntat de seguretat que viu la societat. S'admet la pèrdua de la llibertat per la necessitat de bona seguretat. Això és l'intercanvi de presa d'autoritat: els aparells d'Estat ofereixen una seguretat “falsa” a l'individu, perquè aquest accepti la restricció de les llibertats i la pèrdua de drets. En nom de la suposada seguretat s'accepta l'enfortiment de l'estat policial, la militarització de l'espai públic, el toc de queda dels ciutadans, la violació de les llibertats individuals, això sí, secundat pel constant i cec gaudi dels aparells tecnològics: són els mitjans per a enfortir i ampliar la trama de poder del tecno-capitalisme en la societat global; i mentrestant, se sofistiquen més els mecanismes de control d'aquesta societat global, promovent l'ús dels dispositius de geolocalització per a obtenir dades que ja estan infectats, com els dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels dels d'En l'escala planetària, aquesta vegada, en nom de la salut, s'han destacat els indicis de totalitarisme democràtic.

Si considerem el coronavirus com un símptoma de l'ordre econòmic, se'ns ha convertit en una metàfora de l'època hiper-liberal en la qual vivim. Símptoma de malestar de les societats neoliberals extremes. A conseqüència d'això, s'ha establert l'aïllament i el distanciament social de la societat, s'ha estès el discurs polític i social que té com a objectiu el control i la disciplina, integrant-se en la societat sense grans esquerdes, de manera global. Hem interioritzat el manament d'estar tancats entre les parets de les nostres cases, sota l'amenaça que qualsevol desobediència[2] fos condemnada no sols legalment, sinó també èticament. El risc que l'excepció es converteixi en norma social s'ha vist més clar que abans.

El coronavirus ens ha demostrat que el vincle entre el capitalisme (tecnocientífic)[3] i la democràcia (privatització de la democràcia)[4] s'ha trencat/ destruït. Democràcia, necessitat urgent de regeneració des de la base de les necessitats de la comunitat. Els símptomes ens diuen que ja el mirall del Món Feliç Neoliberal, fet a mida de les elits, s'ha aplatat (s'ha destruït). El mode Ego-distónico del símptoma (Freud). Si en un principi existia una falsa adaptació que feia el malestar portàtil, ara s'ha tornat insuportable, després d'haver trencat totes les falses connexions que suportaven. La pandèmia ha posat de manifest la insostenibilitat del món feliç hiperliberal. Un petit virus, tot en el món, ha posat de manifest la mentida i la condemna del món neoliberal, per a portar a la llum l'estiatge del sistema que ha provocat el col·lapse. Aquest petit virus ha creat la necessitat de qüestionar les condicions estructurals que ens han portat a això. Perquè el que cada individu veu i està vivint és la sobredosi de la realitat. Ja no es poden mantenir durant molt de temps les fantasies omnipotents del món neoliberal. Ja estem en la fase de qüestionament de la subjectivitat neoliberal[6], és a dir, ha arribat el moment de qüestionar el tipus de subjectivitat que s'ha fet funcional a l'ordre financer i al sistema de mercat. Si la subjectivitat neoliberal ha estat sembrada, ampliada i governada durant dècades, tot això en benefici del sistema financer dels mercats, mercantilitzant les identitats i segrestant els subjectes. En aquesta ocasió, quan la pantalla del món feliç que portava l'ordre neoliberal s'ha trencat/esmicolat, els desmesurats i irreparables efectes produïts han provocat una angoixa global. La por blanqueja el camí de l'autoritat en la societat de la por. La revelació s'ha produït quan la coberta s'ha aixecat, i ara sabem el nom de la malaltia que ha provocat el virus, servíem a l'ordre social del capitalisme salvatge extrem que ens ha portat al col·lapse ecològic.

La sobredosi de realitat provocada pel virus, en aquest sentit, ens pot ajudar a llevar-nos la coberta, a despertar a la multitud del món de la fantasia i a veure amb els nostres propis ulls la realitat cruel del capitalisme neoliberal. Veiem amb els nostres propis ulls que el boig desig dels qui alimenten la fantasia de portar a la humanitat a altres galàxies (per la via d'homologacions i robotització de la humanitat) ens posa en greu perill a tots; o ens dona compte de les greus conseqüències del col·lapse ecològic que generen els que tenen el poder d'utilitzar l'energia infinita. En la sobredosi de la realitat, el poder ens ha demostrat que sempre actua a favor del capital, confinant a la gent i fent-la propietària de l'espai públic, però al mateix temps protegint bé els beneficis dels poderosos que seran capaços de sacrificar les vides dels treballadors i treballadores. Sota la disfressa neoliberal sempre ha estat el Biopoder del capital. I aquesta inquietant força, l'estratègia del poder, s'està alimentant una vegada i una altra amb metàfores bèl·liques, reproduint falses i interessades narratives socials, sempre a favor de les elits.

Michel Foucault va estudiar la genealogia del biopoder com a tècnica de governabilitat. La seva recerca realitza un esborrany de la creació històrica de les societats de seguretat, controlant els processos vitals de les poblacions, la natalitat, la mortalitat, la demografia i les pandèmies, com ha succeït en aquesta ocasió. El missatge del biopoder és que les societats, com a col·lectiu, estan duent a terme una lluita contra la malaltia (metàfora de la narrativa bèl·lica). No obstant això, la preocupació de la Biopolítica no és tant la preocupació pel bé comú de la seva població, ni la miserable protecció que se li crearà, sinó la preocupació per una por més profunda. És a dir: la por profunda és la por al fet que un virus desconegut es contagiï. Especialment perquè és un virus compartit per tota la humanitat i, en part, alimentat per la sobredosi d'informació. Perquè aquest virus ha suposat un risc viu que pot transformar totes les capes estructurals del règim heteropatriarcal i tecnocapitalista. De sobte, l'home blanc heterosexual de classe privilegiada, cultura hegemònica, està immers en un entorn de risc viral. Aquesta vulnerabilitat de l'odenu econòmica ha activat amb més força tots els dispositius de seguretat dels estats membres. 8

En particular i no obstant això, la pandèmia de SARS-CoV-2 no es limita a ser un problema de salut pública global, sinó que també és un problema social terrible, un repte ètic, un repte econòmic, un fet geopolític i un fet subjectiu. A més de produir efectes locals, tindrà conseqüències particulars per a cada subjecte, provocant la consciència de l'individu polític. En lloc d'una obediència cega impulsada per la por, la nostra quarantena voluntària segueix el camí compartit de les cures i els afectes, la confiança, l'ajuda mútua i la reflexió comunitària, per a posar en el centre la vida digna, és ara com ara el suport i la cura més forta de la vida comunitària.

______________________________________

[1] La invenció d'una epidèmia, Ficció de la Raó. https://ficciondelarazon.org/2020/02/27/giorgio-agamben-la-invencion-de-una-epidemia/

2n ”Habitar la desobediència: incubant la insurrecció en temps pestilencials (anàlisis d'urgència)”,

5. Gutiérrez, La voragine.net. Viure la desobediència en aquest context de pandèmia significa moltes vegades viure la solidaritat entre els de baix. Des de la responsabilitat personal, mostra diverses formes constructives de viure la desobediència.

3. La tecnociència és la principal força del capitalisme, l'individu de la tecnociència és híbrid i complex, està format per nombrosos grups de treball i xarxes de recerca: tècnics, enginyers, militars, científics, polítics, etc. La tecnociència serveix per a la superioritat política i militar, és sinònim de poder i riquesa.

4. Goikoetxea Jule, La privatització de la democràcia, Txalaparta, 2017

5. En aquest sentit, l'omnipotència pertany a un poder il·limitat. La creença totpoderosa de molts dirigents polítics i empresaris, l'ésser "Salvador" d'un país, sovint oculta ceguesa o impotència per a veure i percebre a l'altre.

6. Merlín, Nora: La colonització de la subjectivitat, Lletra Viva

7. ”Del biopoder a la biopolitica”, Lazaretoa Maurizio, https://www.multitudes.net/del-biopoder-a-la-biopolitica

8. ”Un virus i les seves metàfores militars: gramàtiques, fronteres territorials i estratègies econòmiques del biopoder”, una visió resumida que explica l'autor en les conclusions de l'obra.