Segons recull Iñigo Sáenz d'Ugarte en el seu article Elizabeth II del Diari i la indeleble taca del colonialisme, durant els primers anys en què Elizabeth II estava aprenent a ser reina, els “detinguts com a animals” van ser tractats. Igual que a Sud-àfrica a principis de segle amb Boer Guerres, van organitzar camps de concentració en tot el país i van considerar al poble kikuyu, la majoria de Kenya, com a protector de l'alçament. Als dos anys, 70.000 van ser detinguts, i quan les autoritats van decidir envoltar als pobles i barris com si fossin presons, les quantitats es van multiplicar. En total, més d'un milió de kenians van ser empresonats així i milers de persones van deixar morir de fam i malalties, segons alguns càlculs, a 420.000 persones.

“Aquest jove va ser penjat en 1957 per la seva lluita per la llibertat de Xipre, ocupat pels britànics. Es deia Evágoras Pallikaridis. La reina Elizabeth II li nega perdó. La reina tenia 31 anys. Evágoras 19”, recorda Alberto Lavín a la mort de la seva reina en les xarxes socials. Quan la majoria dels mitjans de comunicació i autoritats mundials han decidit elogiar la reputació de la dona, les xarxes socials tornen a ser el principal recordatori d'altres missatges i dades. Pallikaridisen és només un exemple. Palestina, Iemen, dotzenes de colònies d'Irlanda del Nord, Àfrica i Àsia... durant set dècades l'imperialisme britànic ha matat directament o indirectament a milions de persones, tal com ha quedat reflectit en els nombrosos treballs de Josep Fontana.

La seva reina va viure temps de descolonització i el final de l'imperi britànic asiàtic i africà. Les autoritats angleses van viure aquests fets com a tragèdies, encara que després, a través de l'organització Commonwealth, es va inventar unir a molts d'ells –durant aquests dies Jamaica i Austràlia han manifestat la seva voluntat de ser republicans–.

Segons ha recollit Saenz d'Ugarte, “no es va improvisar l'amnèsia política sobre el que va passar”. Cada vegada que una colònia aconseguia la independència, l'ambaixada britànica rebia l'ordre de cremar milers de documents amb la finalitat de garantir que no embrutessin el bon nom dels britànics. En el cas de Kenya, una selecció realitzada amb 1.500 documents va ser enviada a Londres i guardada en secret per Foreign Office . Als periodistes i historiadors també se'ls va negar l'existència d'aquests documents fins que el Govern va informar del que tenien guardat en 2010. Estudis posteriors van revelar que van utilitzar les pitjors formes de repressió, entre elles l'ús generalitzat de la tortura.

La línia dels governs britànics sempre ha estat negar l'opressió i la violència sofertes per aquests pobles, elogiar el progrés i la bona administració de l'abandó dels imperis. Però el passat és dur, indeleble, i com deia Carlos, recentment proclamat rei, a Barbados, “l'esclavitud és una realitat dolorosa que embrutarà per sempre la història britànica”.

Els aborígens australians també han recordat a la reina recentment morta. "No era un mer espectador de les influències del colonialisme, era arquitecte. Tots els que diuen que l'àvia era una simpàtica obliden que el seu treball consistia en la supervisió de les accions que durant dècades havien destruït les vides dels pobles indígenes. Ella va ser la persona que va mantenir el poder colonial, la sabata que ens aixafa".